Escriure per no callar: Bombai no és cap paradís

He tingut la sort de tornar a l’Índia a treballar en la selva que envolta Kathotiya, una xicoteta aldea integrada en un parc natural, situada uns 25 km al SW de Bhopal capital de Madhyna Pradesh. Una zona on encara hi ha tigres, hienes, ossos, porcs seglars, micos, panteres, cobres i un llarg etc. Recordem al respecte que Rudyard Kipling va recorre les selves de Madhya Pradesh d’on van néixer totes les històries de Mowgli en els seus Jungle Books.

Als matins ens alçàvem cap a les 6,30 i després d’un poderós esmorzar, eixíem de Bhopal cap a les muntanyes de Kathotiya. La gent, l’aldea ens portaven a un món que queda molt lluny del nostre.

Aquesta terra està poblada per gent indígena de creences animistes, una gent que a poc a poc se’ls va engolint allò que coneguem nosaltres com progrés. És un poble que no coneix de grans riqueses, les cases són molt modestes fetes d’excrements de vaca i fang. La terra es dóna l’oportunitat d’arreplegar diverses collites a l’any de blat, llentilles, dacsa, tomaques, cigrons, naps i inclús en el monsó arròs. No es veu pobresa, en cap moment ningú en va demanar res. Els guies que ens acompanyaven sempre tenien el somriure en la cara. Els xiquets jugaven i anaven a escola, alguns feien de pastorets i sempre el somriure en la cara o quasi sempre, perquè els més xicotets no havien vist mai a l’home blanc i quan ens veien ploraven.

Bhopal ja és una cosa diferent, és una ciutat rodejada de llacs i d’un caos enorme on la pobresa és manifesta en forma de barraques. Els vora dos milions d’habitants estan acompanyats per milers de cotxes, soroll, cables, vaques, porcs... Malauradament és una ciutat famosa pel desastre humanitari i mediambiental que es va generar el 3 de desembre de 1984, en produir-se una fuga d’ isocianat de metil en una fàbrica de pesticides d’una companyia principalment de propietat de l’EUA i del govern indi, la Unió Carbide. El resultat més immediat va ser la mort de 25.000 persones i la contaminació d’una àrea molt extensa. Avui encara hi ha 250.000 persones afectades. En realitat no se sap la quantitat de morts que hi han hagut a conseqüència d’aquell desastre.

Quan vam acabar la nostra feina per tornar al nostre país vam haver de passar per Bombai. L’encant viscut fins aquest moment va rebentar per tots els costats. Estàvem en una ciutat enorme on viuen 20 milions de persones. La calor sufocant, la humitat, el soroll, la contaminació, els milions de barraques, els milers i milers de gratacels ens deien que no estàvem davant de cap paradís. Possiblement és una mostra del capitalisme futur, si és així el futur, és molt negre i molt brut, no existeix. En aquest paisatge el creixement de l’acumulació del capital es reflexa en eixos vertiginosos gratacels que podríem confondre molt bé amb els de Nova York o qualsevol centre financer de qualsevol altra ciutat del món. La pobresa viu apinyada en cases de cartó i sostres de plàstic o llauna, el creixement de la riquesa no s’ha distribuït ans al contrari està super concentrada en mans d’una elit molt deduïda.

La contaminació és infernal, els taxistes tussen tots, l’aire es pot tallar. Bombai no és cap paradís, encara que, a l’igual que al meu país, per la televisió i en les pel·lícules es reflecteix un món ple d’homes i dones blanques que no veus en la realitat per cap lloc.

En uns quants anys la globalització d’aquest sistema pot provocar la destrucció de la diversitat cultura que hi ha a l’Índia, la destrucció de les selves i la jungla, creixerà encara més la desigualtat entre els homes i les dones... No obstant això, en les nostres mans està la superació d’aquestes contradiccions. Ens hem d’enfrontar al sistema i exigir una justícia social que deu anar agafada de la mà de la justícia ecològica. Encara som a temps de no destrossar el planeta Terra.

El següent poema es per a tot el món que encara no ha sigut tragat pel desenvolupament capitalista, per a vosaltres.