“es nuestra convicción y nuestra practica que
para rebelarse y luchar no son necesarios ni lideres ni caudillos ni mesías ni
salvadores. Para luchar se necesita un poco de vergüenza, un tanto de dignidad
y mucha organización”.
Paraules del EZLN.
He triat aquestes paraules de l’Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional
(EZLN) perquè crec que estan relacionades amb la situació política que estem vivim
actualment al nostre país. La disposició que tenim com a poble per a revelar-se
contra la repressió i l’explotació no és una de les característiques que ens
defineix, més bé al contrari. Visc entre una gent en la qual encara es pot
escoltar la paraula amo, un mot que té unes connotacions de submissió molt
significatives; si hi ha amos també hi ha esclaus.
El meu poble també es defineix per preguntes i afirmacions com aquestes: Eixos
que volen?, Això per a que val?, Què faran els sindicats?, Què faran el ecologistes,
els comunistes, l’esquerra...?, Alguna cosa hauran fet...Sempre estem esperant
que facen els altres, que solucionen els problemes els altres, perquè el qui
trau el nas li’l tallen. Són catòlics
i es manifesten en processons enormes. Potser l’origen d’aquesta actitud en la
gent major estiga relacionat amb l’educació feixista i de submissió en la qual
es va criar, però no es prou per justificar aquest comportament, perquè sempre
han agut persones que ho han donat tot per la justícia social, la dignitat i la
llibertat. Potser també aquest comportament l’hem transmès a la joventut, però és
evident que en tots no ha funcionat. No obstant això, si és veritat que el
regim en el qual hem viscut després de la mort del dictador no s’ha
caracteritzat per la recerca de la igualtat, la justícia social, la llibertat
dels pobles, la dignitat i altres plantejaments que es defenen des de posicions
progressistes. Alhora si que s’han defensat polítiques que defenen la submissió
total al poder econòmic i polític establert, la injustícia social i l’opressió
dels pobles. Entre altres coses perquè el sistema econòmic en el qual vivim
necessita de la desigualtat social, l’opressió i l’expansió continuada per a la sua supervivència i és en eixe
context en el qual podem interpretar els conflictes d’Ucraïna, Palestina o
Irak, entre altres.
També és veritat
que els nostres enemics, els que ens exploten i reprimeixen, són llestos i
busquen en la por i la repressió l’antídot a tots els seus problemes. Ara bé,
la situació sociopolítica del nostre país està canviant, i això es pot veure en
el naixement d’una nova correlació entre les distintes classes socials. L’Antic
Règim nascut de la transició i de la constitució de 1978 fa aigua i el mateix
passa en el sistema econòmic que no és capaç ni de cobrir la demanda interna al
destrossar gran part del teixit industrial.
I es ací on està el germen del canvi, en un moment on les classes que
avui ens dominen comencen a perdre els papers. Les classes dominats no
controlen el canvi perquè, com molt bé diu Alberto Garzón parafrasejant a
Gramsci, els canvis en la superestructura poden retroalimentar els canvis en la
estructura i a la inversa. La classe treballadora comença a estar farta del
funcionament del règim nascut de la transició i d’un model econòmic que l’únic
que ens pot oferir és un futur lligat a un treball inestable, una educació, una
sanitat publiques debilitades i la negació de la diversitat cultural de l’
Estat Espanyol.
En aquest
context la repressió és l’arma que està utilitzant el poder per frenar el canvi
que ve i prova d’aquesta repressió son les sentències de presó contra centenars
de sindicalistes o contra Alfon, un jove de 22 anys veí del barri obrer de
Vallecas, que va ser detingut quan es dirigia al piquet unitari del barri per
la vaga general europea del 14 de novembre de 2012. Actualment a l’Estat
Espanyol son varis milers de persones amb multes, més de mil persones imputades
i centenars amb petició de presó per participar en lluites socials, polítiques
i sindicals. Ara fem nostres les paraules del EZLN per a lluitar es necessita una poca de vergonya, un tant de
dignitat i molta organització. El següents versos estan dedicats a la gent
lluitadora. Salut i llibertat companyes i companys. La foto que hem triat és
una metàfora de la realitat de la vida, tres presidents distints guiats per la
mateixa empresa del terror.
Calor i
bombes
Els
cos em crema, la suor recorre la meua cara,
les
paraules s’ofeguen i les lletres es desdibuixen.
Les
persones no es troben ni es comporten i
el
calor de l’estiu socarra la meua comarca grisa i groga.
Al migdia tot es para,però no hi ha cap treva,
més bé
al contrari, estreny i estreny sense cap lògica.
Per si
fora poc plouen bombes a Palestina
i els
xiquets i les xiquetes moren al seu poble.
Al meu
país el foc crema les muntanyes,
la
calor és insuportable i els lladres ens governen
des de
fa moltíssimes dècades.
En
tota eixa bogeria estàs tu inerta davant l’espectacle.
Per si
fora poc cauen bombes a Palestina
que em
cremen les entranyes, maleïdes guerres.
Qui
sou vosaltres per a tirar bombes incendiaries
sobre
les cases i la gent de qualsevol poble?
La
calor i la mort caminen agafades de la mà,
una
vegada més, al llarg del Mediterrani.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada