El món el governa un nou déu, els diners.

Estem en un moment en el qual la gent, la vida d’una persona, els sentiments, l’alegria de viure, l’amor, no conten per a res. La dictadura suïcida del capitalisme nega la possibilitat de viure a milions de persones arreu del món, anul·la els seus sentiments, l’ alegria, l’estima, tot gira al voltant d’un nou déu, els diners. Aquest déu no coneix de lleis, ni d’amistat, ni d’estima, ni de sentiments. És venjatiu, traïdor, assassí, tirà, corrupte i tant irreal com els antics déus. S’alimenta de la cobdícia, de la competència, de l’enveja, del robatori, de l’espoliació, de l’explotació, de la sang dels ningú, de l’odi... 

Nosaltres, els mortals, tant sols volem viure, però eixe nou déu adorat pels financers i altres addictes ens nega la possibilitat de viure. I d’aquesta relació entre mortals i el nou déu naix la gran contradicció, ell per a viure necessita matar, extorsionar, robar i altres barbaritats. I no se n’adona que nosaltres podem i deguem viure sense ell, però ell sense nosaltres no existeix. 

La nostra misèria, la nostra por, la nostra precarietat, el fa gran, quin déu més salvatge. El més trist d’aquesta història és que molts mortals adoren aquest nou déu. Que bé estaríem els mortals sense déus ni amos, recobraríem l’alegria de viure, renaixerien els sentiments, s’acabarien les guerres.

Aquests versos són per al poble palestí, que una vegada més està sent assassinat per eixe nou déu de les mil cares, i per a vosaltres la gent insubmisa i desobedient. Salut companyes i companys.

El Poeta Dissident

Diners de tort fan veritat,

e de jutge fan advocat;

savi fan tornar l'hom orat,

pus que d'ells haja.

Anselm Turmeda

Necessite estar viu

Jugue amb el meu fill una vesprada d’estiu.

Caminem un al costat de l’altre, ens mirem,

el meu pare, el meu fill.

En una guerra moren les persones

ara ens neguen la possibilitat de viure,

però estem vius i volen caminar

 al costat dels nostres fills.

Els lladres ens furten el futur i la vida,

ens neguen la possibilitat de viure,

però jo vull viure, caminar per la meua terra,

mullar els peus en el meu riu,

treballar la terra,

besar-te, acaronar-te....

Necessite olorar el perfum de les roses,

caminar per les meues muntanyes,

perdre’m entre les boires,

notar la pluja d’estiu i el caliu,

necessite estar viu.