La democràcia, el millor règim polític que la humanitat ha segut capaç d’inventar, te la capacitat d’oferir llocs de diàleg i confrontació no violenta a les dues grans maneres de concebre la societat i l’estat. Tant la socialdemocràcia com el liberalisme conservador respecten l’estat constitucional i el govern representatiu, però discrepen en el paper que ha de jugar l’estat.
El liberalisme pretén reduir l’estat a la mínima expressió, amb l’única funció de protegir els individus i les propietats, es a dir, un estat purament policial. Per a tot el demés aplica el laissez-faire, ja que confien en que els mèrits personals i el mercat (la mà invisible de Smith) portaran a una societat més justa. Per contra, per a la socialdemocràcia, la justícia no es possible sense llibertat igual per a tots, sense igualtat d’oportunitats i sense tindre en compte el principi de la diferència, que consisteix en repartir els bens bàsics donant més a qui menys té.
La caiguda del mur de Berlín i l’enfonsament dels ”socialismes reals” de l’Europa de l’est foren possibles gràcies a les polítiques socialdemòcrates que instauraren l’estat de benestar a Europa. La justícia social i el nivell de vida de la classe treballadora d’occident acabà amb els arguments del socialisme de l’est. Però en contra del que seria lògic, reconèixer els mèrits de la socialdemocràcia, açò donà ales als principis liberals i s’inicià un cicle de neoliberalisme agressiu, de privatitzacions, de externalització de serveis públics, activitats financeres globals sense cap control dels estats, etc. Que han desembocat en la crisi que patim en l'actualitat.
L’avarícia de la banca i la inexistència de control sobre les activitats financeres han segut els motius, reconeguts per tots, que han provocat la major crisi en 80 anys. Si traduïm açò podem afirmar que el mercat (l’avarícia del mercat) i l’absència del control de l’estat son a l’origen de la crisi. Es a dir, portar a la pràctica les principals idees liberals ha enfonsat l’economia i ha arrossegat als treballadors a l’indigència.
Raonablement s’alçaren veus demanant un canvi dràstic del sistema, control efectiu de les operacions financeres i de la banca privada, ja que l’Estat havia posat milers de milions a la seua disposició per evitar que els bancs feren fallida; protecció als mes afectats per la crisi; revisió dels models de producció; canvi de fonts energètiques per evitar l’escalfament de la terra, etc. Fins i tot el president de la CEOE demanà la suspensió temporal de l’economia de mercat.
Però res de tot açò prosperà. Passats els primers moments de desconcert els neoliberals han tornat a per totes. Aprofitant el malestar de la gent i la necessitat de treball s’han llançat a proposar contractes temporals sense cotització a la Seguretat Social, sense indemnització per acomiadament i amb salaris que no sobrepassen el salari mínim interprofessional; també es proposa prolongar la vida laboral fins els 67 anys i, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, la CE aprova cinc nous transgènics, a pesar que els riscs sanitaris a llarg termini son desconeguts. Per a que no falte de res, tornen a cantar-se les excel•lències de la energia nuclear, encara que ningú vol tindre el fem nuclear a sa casa. I es que cal aprofitar que el virus de la por prolifera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada