Manifest de les Meses de Convergència i Acció en suport a la vaga general.

Les Meses Ciutadanes de Convergència i Acció

 

• davant dels abusos constants a les classes populars, tant en la seua dignitat com a persones, com en la destrucció dels seus drets laborals
• davant del fraudulent i criminal retall dels serveis bàsics i xarxes de protecció social
• davant del robatori que està patint l’estalvi popular, amb la privatització i concentració de les Caixes d’Estalvis i el consegüent increment de poder de les famílies oligàrquiques bancàries
• davant de les privatitzacions de propietats i empreses públiques
• davant dels atacs a les administracions públiques, a fi de transferir rendes als bancs i als rics

Declarem

Que sent conseqüents amb anteriors comunicats i després d’allò que s’ha acordat en la reunió de la seua Promotora Estatal, recolzem la vaga general del dia 29 de març convocada pels Sindicats de Classe CC.OO., UGT, CONFERACIÓN INTERSINDICAL, ÚS, ELA, LAB, CIG i CGT.

En conseqüència, demanem a totes i tots els signants del Manifest de Les Meses de Convergència la seua mobilització activa per l’èxit de la vaga i la paralització total de tots els centres productius, de béns, serveis, educatius, sanitaris i administratius, així com la mobilització activa de desocupats, jubilats i pensionistes.

CADA CIUTADANA, CADA CIUTADÀ, UN PIQUET.
PER UNA VAGA CIUTADANA, RECOLZADA PER TOTES I TOTS.

Les Meses Ciutadanes de Convergència i Acció, ja van denunciar els efectes altament negatius que per a les classes populars i treballadores, els joves i pensionistes tindria el nefast Pacte per l’Euro. Els moviments ciutadans, assemblees de places i barris del moviment d’indignació ja van denunciar aquesta negativa política de la Unió Europea, així com l’antidemocràtica aprovació exprés de la reforma constitucional, integrant el concepte neoliberal del deute en la Constitució monàrquica de 1978 mitjançant una agressiva clàusula, que és una de les causes dels nostres actuals mals i patiments.

La intolerable ingerència de potències estrangeres en el Govern de l’Estat Espanyol i la realment existent Dictadura dels Mercats, junt amb la voluntat fèrria del Govern de dretes que patim, han desencadenat múltiples atacs a les gents humils i treballadores, així com als autònoms i empresaris familiars, que exigeixen una resposta tan contundent com massiva.

Aquesta vaga és molt més que un conflicte laboral. És una resposta ciutadana a les polítiques neoliberals d’anteriors governs i del reaccionari i antisocial govern del PP, que representa únicament els interessos de la CEOE, els grans fons financers, la Conferència Episcopal i les velles i poderoses oligarquies tradicionals en el Regne d’Espanya.

S'hi deu, doncs, cridar a

• l’absència i/o ocupació dels centres de treball
• l’ocupació de carrers i places
• la total i absoluta abstenció de consumir, comprar, vendre, publicitar o utilitzar la xarxa, excepte per a informacions i comunicacions
• el mínim consum elèctric i energètic.

Les persones parades i els joves estudiants estan cridats a jugar un gran paper. El 50% de la massa laboral, si més no, no té dret de vaga. La dictadura del PP, mitjançant l’aprovació efectiva de la Reforma Laboral, és a dir d’aquesta agressió laboral, ha facilitat fins a límits autoritaris i predemocràtics l'acomiadament. Si a això li unim els treballadors que pateixen contractes fem i assetjament laboral, així com els “il·legals” i les treballadores i treballadors de l’economia submergida, es fa imprescindible l’ocupació ciutadana dels carrers i els centres de comunicacions, així com el suport a tanta gent professional i/o subempleada, que està demandant la nostra ajuda i suport actiu per a poder exercir el seu dret democràtic a la vaga.

Per tot açò, demanem als Sindicats, a tots ells, que entenguen aquesta nova situació i que criden, tal com nosaltres fem a totes i tots els ciutadans a sumar-se a aquest moviment reivindicatiu. També que manifesten clarament la seua voluntat de lluita, de no defraudar i d’exigir la derogació de les contrareformes.

Per la democràcia, la dignitat i el respecte als drets socials, laborals i humans, et demanem que recolzes molt activament aquesta vaga.

comunidadvalencia@redconvergenciasocial.org

http://mesasconvergencia.libradmin.org/cgi-bin/mailman/listinfo/comunidadvalencia-redconvergenciasocial.org

Què és... la lluita de classes

La història és la disciplina dedicada a l'estudi dels canvis en les societats, i la lluita de classes és el motor de la història, doncs és la confrontació d'interessos dels diferents grups socials i la força que en cada moment històric tinguen les classes socials, el que marcarà el sentit de l'evolució històrica. “Home lliure i esclau, patrici i plebeu, baró i serf de la gleva, mestre i oficial de gremi, en una paraula, opressors i oprimits s'enfrontaren en un perpetu antagonisme, lliurant una lluita incessant, de vegades encoberta i de vegades franca, que acabà en cada cas amb una transformació revolucionària de tota la societat o be amb  l’enfonsament conjunt de les classes enfrontades”. (El Manifest Comunista)

Cada sistema econòmic i social porta, al seu sí, el germen d'allò que acabarà amb ell. La societat burgesa va nàixer a les entranyes de la societat feudal i va acabar amb ella però ha establert un nou sistema d'opressió que ha donat a llum una nova classe: la classe obrera. La burgesia industrial i financera aliada amb les restes de l'aristocràcia, amb el control social de l'església i la força de l'exèrcit i la policia, ha exercit el poder i imposat els seus interessos de classe als desposseïts que han de vendre l'únic que tenen, la força de les seues mans, per a sobreviure.

L'evolució del sistema capitalista i el sistema de fàbrica va afavorir la unió i solidaritat dels assalariats, en veure que només unint-se podien ser forts per fer front als abusos dels patrons. Naixen així els sindicats i, més tard, els partits polítics amb propostes revolucionàries per canviar el capitalisme, el sistema econòmic i social més injust i despietat de la història de la humanitat. Aquesta lluita de classes entre la burgesia i els assalariat ha omplit el dia a dia del segle XIX i la primera meitat del segle XX. La victòria obrera sobre la dèbil burgesia de la Rússia del tsar va commocionar el món sencer provocant una radicalització de la burgesia plasmada en el feixisme i, la seua màxima expressió, el nazisme. 

Aquesta època històrica és, potser, on la lluita de classes ha mostrat la cara més cruenta. La força dels obrers amb possibilitat de canviar amb revolucions les societats nacionals i la força de la burgesia canalitzada a través del feixisme enfrontades en una guerra oberta de final incert. La Guerra Civil espanyola és l’expressió d’aquesta lluita oberta entre els que volien condicions de vida i de treball dignes i els que lluitaven per mantindre els seus privilegis de classe.

La rigidesa i agressivitat feixista no deixava, però, la llibertat necessària per a que la burgesia poguera expandir els seus negocis i van haver d'acabar amb aquest sistema, obrint la porta al diàleg entre les classes. La proposta socialdemòcrata, per part de la classe obrera, consistia en renunciar al canvi revolucionari per la millora substancial de les condicions laborals, drets polítics i socials, i la implementació de l'estat de benestar. La burgesia continuava amb el poder real però humanitzava el sistema d'explotació fent partícips als treballadors dels beneficis amb salaris decents i una fiscalitat progressiva per sufragar les despeses educatives, sanitàries i socials.
 

Aquest consens i treva en la lluita de classes ha funcionat be, durant tota la segona part del segle XX, fins que la burgesia ha vist la implosió i desaparició de la Unió Soviètica. La por a un canvi revolucionari s'ha esvaït i els assalariats, ensopits per la bonança, han perdut la consciència de classe que els havia fet forts, i resten letàrgics, sense reflexes. En canvi la burgesia s'ha mantingut unida com a classe i vigilant en tot moment i, quan ha tingut ocasió, ha tornat a imposar els seus interessos i privilegis trencant unilateralment el consens aconseguit.

 

Aquesta crisi econòmica ha posat al descobert de forma dramàtica la feblesa de la classe assalariada -tots aquells que viuen d'un salari que li paga un patró o els autònoms que treballen per un salari més irregular i incert- que ha perdut allò que la feia forta: la consciència i la solidaritat de classe. Però també ha posat al descobert que no tots els ciutadans són iguals, com afirma la propaganda neoliberal, doncs la crisi deixa als assalariats a l'atur i la misèria i a la burgesia la fa més rica. Com diu, descaradament, el multimilionari nord-americà Warren Buffett, “clar que hi ha lluita de classes. Però és la meua, la dels rics, la que ha començat la lluita. I anem guanyant”.

Temes relacionats: Perdonen la grosería, pero esto es lucha de clases

Què és... el sindicat

La bestial ofensiva de la patronal industrial i financera mampresa pel seu consell d'administració, el govern de l'Estat, és possible gràcies a la desinformació i desorganització dels treballadors assalariats que, després d'una època de bonança econòmica, s'han cregut els cants de sirena que la ideologia neoliberal ha fet calar en la societat. Una constant d'aquesta tasca de confusió són les mentides per desacreditar i restar força al moviment sindical. Tant és així que poca gent sap realment què és un sindicat.

Un sindicat és una associació de treballadors constituïda per a la defensa i promoció d'interessos professionals, econòmics o socials, és a dir, són part de la immensa majoria de la societat, els treballadors, organitzats per defensar-se de la minoria, però força poderosa, de la patronal. Sense els sindicats “aquests treballadors, obligats a vendre's un a un com peces, són una mercaderia com qualsevol altre article de comerç i, com tal, exposat als daltabaixos de la competència, a les oscil·lacions del mercat”. (El Manifest Comunista)

Els sindicats van nàixer amb el sistema capitalista que, per la lògica del sistema, va anar escindint la societat en dos camps enfrontats: la burgesia i els assalariats. Els treballadors només poden viure si tenen treball i els patrons només creen ocupació si els treballadors incrementen el seu capital. Els dos es necessiten però hi ha un gran desequilibri entre la força dels menys, els patrons, i la debilitat dels més, els treballadors. 

La història del segle XIX i la primera meitat del segle XX és la història de l'abús de poder del capital, en col·laboració amb l'església i l'exèrcit, i del naixement de les organitzacions obreres per defensar-se d’aquest abús. En eixa lluita diària per aconseguir millors condicions de treball van sorgir els sindicats, quan els obrers van prendre consciència de que només la unitat i la solidaritat faria valdre el poder de ser la majoria de la societat i, a més, la part de la societat que amb les seues mans creava valor i generava el capital que enriquia als patrons.

A partir del final de la Segona Guerra Mundial la força d'aquesta consciència de classe, canalitzada a través de la socialdemocràcia i els sindicats de classe, van aconseguir millores de vida extraordinàries en Europa, implementant condicions raonables i dignes de treball i l'estat de benestar. Es va aconseguir un equilibri entre els interessos de la patronal i els interessos dels assalariats mitjançant els drets laborals i la redistribució, amb una fiscalitat progressiva, de part de la riquesa generada. Els treballadors organitzats en sindicats són els que vetllen pels interessos de les classes populars, els que negocien millores laborals i salarials, i vigilen que les patronals no tornen a abusar dels treballadors. Un sindicat no és una cosa aliena als treballadors, com la propaganda liberal propaga. Un sindicat són els treballadors organitzats i tindrà la força i la capacitat de transformació que li donen els seus membres. 

És per això que les patronals, i els seus servidors a l'Estat, a l'exèrcit, a l'església i als mitjans de comunicació, intenten desacreditar i enfonsar els sindicats mentint i propagant murmuracions malicioses. Abans era pitjor. A principis dels segle XX intentaren acabar amb els sindicats empresonant i assassinant els sindicalistes. Els feixistes creaven sindicats controlats pels seus homes per desactivar qualsevol intent reivindicatiu, i l'església s'especialitzà en fundar sindicats grocs, és a dir, organitzacions sindicals amb l'objectiu de minar l'acció reivindicativa dels sindicats de classe. No obstant això el sindicalisme i els sindicats de classe, l'única forma coneguda de defensar-se dels predadors capitalistes, han treballat en totes les circumstàncies per mantindre i incrementar el benestar dels treballadors. 

També ara, quan les patronals han trencat unilateralment l'equilibri que tant havia costat aconseguir i milions de ciutadans han renunciat a votar partits de classe per evitar-ho, els sindicats són el recurs que ens queda per frenar les mesures que ens deixa sense drets laborals i es menja l'estat de benestar. Però res no podran fer els sindicats si tots nosaltres no els dotem de la força suficient amb la nostra solidaritat i recolzament. 

Temes relacionats: Els sindicats: Funció i finançament

CGT, CCOO, UGT

Viva la Pepa?

Aquest 19 de març es commemoren els dos-cents anys de la promulgació de la primera Constitució espanyola, dita “la Pepa” per coincidir amb el dia de sant Josep de 1812. El fet de ser la primera i la gran quantitat de gent que va morir per defensar-la, al llarg de l'atzarós segle XIX, l'ha revestit d'una aureola de grandesa que està molt lluny de la realitat.

La Constitució de Cadis reflecteix la relació de poder de la societat d'aleshores que no era, ni de lluny, la societat nord americana ni francesa. La burgesia, que era qui havia de fer la seua revolució, era, en general, dèbil i submisa als senyors i al màxim que aspiraven era a ser reconeguts i admesos per l'alta societat de l'antic règim senyorial de monarquia absoluta. 

L'aliança clero i noblesa, partidaris de mantindre l'absolutisme reial, van frenar als liberals il·lustrats que pretenien aprofitar la Gerra, dita de la Independència, per fer les reformes que el país necessitava per començar la modernització. L'enfrontament dels dos blocs, absolutistes i liberals, serà continu durant tot el segle amb curts períodes de domini liberal seguit de llargs i cruents períodes de domini absolutista. 

Ferran VII, el "rey felón"

La Constitució, que tan perillosa era per als absolutistes, reconeixia la llibertat civil, la propietat, la igualtat jurídica, la inviolabilitat del domicili i la llibertat d'impremta però no tenia una declaració del drets ciutadans com tenien la dels Estats Units d'Amèrica o la francesa. Amés a més la Constitució de 1812, a pesar de ser considerada com una victòria pels liberals, proclamava a Ferran VII rei de les Espanyes “per la gracia de Déu” i la Constitució. Les Corts en una sola Càmara elegida per sufragi universal “indirecte”, és a dir, que es votaven compromissaris i aquests elegien els diputats. No tenien dret al vot les dones, ni els servents ni els analfabets, i els elegits havien de ser propietaris. El poder legislatiu residia en les Corts “amb el rei”. El monarca designava als ministres i dirigia l'executiu però era política i constitucionalment “irresponsable”. I, per últim, establia que “la religió de la nació espanyola és i serà perpètuament la catòlica, apostòlica i romana, única vertadera”. 

Bust del General Elío en València

Aquesta Constitució, que deixava el poder en mans del rei, li va parèixer massa liberal al Borbó Ferran VII partidari dels absolutistes, signants del “Manifest dels Perses”,  que advocaven per derogar les institucions creades a l’empara de la Constitució i tornar a l’absolutisme. Important va ser el paper del general Elío, que comandava les tropes que lluitaven contra els francesos en València. Va ser Elío qui va encapçalar el pronunciament militar per recolzar la decisió del rei de signar el decret de derogació de la Constitució, en el Palau de Cervelló de València, en tornar a Espanya després de l'expulsió dels francesos en 1814; i va ser ell qui va començar una ferotge persecució dels liberals, començant pels més significats en l’elaboració de la Constitució de Cadis.

Monument a Riego en Tuña en Tineo d'Asturies

 Rafael del Riego va tornar a proclamar-la en 1820 i el rei es va veure obligat a jurar-la. És el que es coneix com “trienni constitucional” però en 1823 el rei va demanar ajuda als francesos que enviaren una expedició, “Els Cent Mil fills de Sant Lluís”, que van restablir, per la força, l'absolutisme. Ferran VII, de nou, va anular la Constitució i tot el que s'havia legislat al període anterior, i va reiniciar la persecució dels lliberals amb més acarnissament que abans. Aquest període va durar fins la mort del monarca en 1833 i es coneix com la “década ominosa” i al rei Ferran VII li va valdre el sobrenom popular del “rey felón”.

Aquesta és la efímera però cruenta història de “la Pepa”. Unes normes mínimes consensuades que van ser traïdes una i altra vegada pels poderosos d’aquest país acompanyats, sempre, per la jerarquia eclesiàstica. Una combinació que no ha deixat que les classes populars d’aquestes terres puguen viure amb pau i prosperitat, tallant tots els intents de forma violenta. Que han preferit viure en un país endarrerit abans de cedir cap dels seus privilegis. Una combinació de poder polític i control ideològic que, encara avui, continua donant-los bons resultats, mentre la immensa majoria del país s’enfonsa en la misèria.

També pot interessar-te aquest article de Julio Anguita en Público: Hablemos de 'La Pepa' con rigor