Els Maputxes “gent de la terra”

Ha mort Nicolasa Quintreman Kalpan, dona maputxe, dirigent i líder del territori maputxe pehuentxe. Tot el Wallmapu (País Maputxe) esta de dol, se n’ha anat de viatge aquesta dona maputxe i rebel.

Nicolasa, ha sigut al costat d’altres dones maputxes, exemple de lluita contra un projecte que afectava directament al seu territori i principalment al riu Biobío on es volia construir una gran presa. A més a més, aquesta lluita s’ha convertit en un enfrontament directe contra el sistema capitalista patriarcal dels no maputxe i inclòs contra la visió masclista d’alguns maputxe.  Aquesta xicoteta dona s’ha convertit en un exemple a seguir tant per als maputxes com per als que creguem en la llibertat dels pobles i en el respecte de la natura i de la cultura dels altres.

El poble maputxe és un altre poble que no té pàtria, és un poble proscrit al qual se li nega la seua cultura i el seu territori. El territori maputxe s’estenia per gran part dels actuals estats nacionals de Xile i Argentina.

De totes les nacions originaries d’Amèrica, va ser el poble que més temps va resistir a la conquesta espanyola, va combatre al llarg de tres segles l’invasor, primer espanyol, xilè després. Aquesta llarga resistència va ser possible gràcies a la sòlida unitat de la “Gent de la Terra” que tenia una estructura social homogènia: no hi havia ni hi ha entre ells classes dominats i dominades i tenien un model de producció en el qual predominava el col·lectivisme. En aquesta resistència també va influir el seu caràcter guerrer que van haver de desenvolupar per fer front al domini dels inques.

Ja en dates més recents, i ens referim al programa d’Unitat Popular de 1970, es va fixar com objectiu estratègic respecte de la qüestió maputxe:

"Defensa de la integridad y ampliación y asegurar la dirección democrática de las comunidades indígenas, amenazadas por la usurpación, y que al pueblo mapuche y demás indígenas se les asegure tierras suficientes y asistencia técnica y crediticia apropiadas".

En el govern de Salvador Allende va representar per al poble maputxe la primera oportunitat real  per a solucionar la difícil situació de marginació política, social i territorial des de la pèrdua  de la seua independència. Es van restituir 70.000 hectàrees de terres ancestrals que havien sigut robades pel terratinents, es van crear cooperatives, es van incorporar a la reforma agrària un número nombrós de famílies, es van concedir beques per als estudiants maputxe, es van fer centres d’alfabetització bilingües, centres de primers auxilis basats en la medecina tradicional i la medecina maputxe i es va crear L’ Institut de Desenvolupament Indígena. Tot açò es va acabar en 1979 mitjançant el Decret 2.568 de la dictadura militar de Pinochet que va acabar amb tota la institucionalitat creada anteriorment, va tornar les terres al terratinents i va començar la subdivisió de les comunitats.

Ara els maputxes continuen sent empresonats, assassinats, se’ls aplica la Llei Antiterrorista, se’ls persegueix com si foren feristeles. Inclòs en el govern de Michelle Bachelet han continuat patint les mateixes humiliacions, la criminalització i se’ls ha considerat terroristes.

De fet  un cable filtrat per Wikileaks indicava que el govern de Michelle Bachelet va fer gestions amb els EUA per a demanar ajuda en 2008 i 2009 per a enfrontar-se als comuners maputxe, entre altres coses perquè tenien vinculacions amb les FARC i ETA. Vinculació que fins ara no s’ha pogut demostrar mai. D’aquesta manera un govern progressista feia seua la posició de la dreta respecte al conflicte maputxe i no prenia posició respecte al problemes principals com són les relacions interètniques molt inequitatives, la restricció de terra i dels drets no reconeguts ni tan sols en el marc legislatiu. Al mateix temps Bachelet parlava de reconèixer als pobles indígenes i reconèixer els seus drets.

Per aquells mateixos anys el líder de l’oposició de dretes, Sebastián Piñera, afirmava que l’Araucanía estava en flames, i acusava als maputxes de violents de la mateixa manera com feien tots els mitjans de comunicació de la dreta.

En gener del 2013 el president de Xile, Sebastián Piñera, va advertit que el seu govern no estava disposat a reconèixer l’autodeterminació del poble maputxe, com havia exigit l’organització indígena “Consejo de Todas las Tierras”, argumentant que no pot posar en perill la unitat del país, també defenia la Llei Antiterrorista. Aquest consell format per uns 300 dirigents maputxes i reunit en Araucanía va reclamar que l’estat xilè demanara perdó i reparara els abusos comesos contra ells. Davant d’aquesta situació van vindre noves promeses que no han fet més que agreujar la situació.

Hem de clarificar que la Llei Antiterrorista va ser aprovada en la dictadura militar, moment molt negre per al poble maputxe, y reformada durant la democràcia en tres ocasions. És una llei que dona poders especials a les forces policials i agreujava la qualificació penal dels delictes considerats com actes terroristes.

Ara a Xile hi haurà un altre govern progressista i tornarà a estar encapçalat per Michelle Bachelet. Per octubre de 2013 Bachelet parlava de no aplicar la Llei Antiterrorista a la causa del moviment Maputxe, prompte veurem si han sigut promeses per a aconseguir el poder o les tornarà realitat i es començarà en el pròxim govern a solucionar el conflicte territorial.

En aquestes poques línies no es pot exposar tot el patiment i la grandària d’un poble com el maputxe, vos convide a que indagueu pel vostre compte.

Acabem l’any com el  vam començar defensant la gent oprimida i creient que un altre món és possible i inevitable.

Aquest versos estan dedicats a la gent que somia en un altre món més just i que respecta la diversitat cultural. També està clar que van dedicats Nicolasa que ha entrat en un somni que no s’acabarà mai i al poble maputxe. Salut companys i companyes.

El Poeta Dissident 

Necessite recordar

M’he despertat per un somni

que no arribe  a recordar.

Visc en un món sense somnis

ni històries que contar.

Necessite recordar

els meus somnis oblidats

entre llençols molt gelats.

Necessite al meu costat

el calor dolç del teu cos

que m’ajuda a recordar.

M’he despertat sense un somni

que m’han pispat per Nadal

els assaltadors de somnis

que viuen en cases grans

pel centre de la ciutat.

Necessite rescatar

somnis perduts pels ravals

i arrossegats pel vent fort

que rebufa de mestral.

Necessite recordar.

Fa un fred molt aterridor

i els ocells no alcen el vol.

Tots els somnis s’ofeguen

entre xiuletades fredes

dels llestos espavilats

que s’esmicolen les mans

amb palmes ensordidores

i buides com els discursos

que escoltem tots els Nadals.

Em fas falta al meu costat.

Somie amb un altre món

del que no vull despertar.

T’estime en el mateix món

del que no vull despertar.

Vull continuar vivint

aquest meravellós somni

que de felicitat m’ompli

i del qual tu formes part.

Vull somiar sempre amb tu

ara i al llarg del son etern.

Espere que construïm

un gran somni col·lectiu.

Les fal·làcies neoliberals sobre les causes de l’elevada desocupació a Espanya

Article de Vicenç Navarro, Catedràtic de Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra, publicat al diari Público el 23-12-2013

Durant molts anys ha sigut un dogma als cercles financers, econòmics, mediàtics i polítics que defineixen la saviesa convencional al nostre país, que l’elevada desocupació a Espanya es deguda a la “excessiva rigidesa” del mercat de treball, és a dir, que a l’empresari li era i continua sent-li molt difícil acomiadar el treballador. Es deia i repetia constantment als mitjans on es promou aquesta saviesa convencional, que el major problema que existia en el mercat de treball espanyol era l’excessiva regulació a la qual estava sotmès i que havia segmentat el mercat laboral, dividint-lo entre els “insiders”, que tenien un contracte fix, dificilíssim de trencar (la majoria homes), i que feia molt difícil a l’empresari acomiadar el treballador, i els “outsiders”, als que els era molt difícil entrar en el mercat de treball, i que quan treballaven només aconseguien contractes molt precaris (la majoria joves i dones).

En aquesta interpretació del perquè a Espanya hi havia una desocupació tan elevat, es responsabilitzava d’això als sindicats, per donar excessiva protecció als primers a costa dels segons. S’indicava que l’empresari era poc favorable a contractar treballadors, perquè temia que li seria molt difícil acomiadar-los si així ho desitjava. A Espanya, FEDEA (el think tank de la gran banca i la gran patronal) havia sigut la major promotora d’aquesta teoria, també molt estesa en cercles acadèmics, dins dels quals el professor Juan José Dolado, de la Universitat Carles III, era el seu màxim exponent (sent un dels assessors del govern Zapatero en les reformes laborals d’aquest govern).

No cal ni dir-ho que el govern Rajoy, el més neoliberal dels que han existit durant el període democràtic, ha fet seua també aquesta interpretació de l’elevada desocupació, aplicant la versió més extrema en les seues reformes laborals, les quals ha intentat justificar presentant-les com necessàries per a crear ocupació. És també el govern més antisindical dels que han existit a Espanya durant l’època democràtica.

Les reformes laborals neoliberals: la versió Zapatero versus la versió Rajoy

Coincidint en la interpretació (errònia) del que causava l’elevat desocupació, i coincidint també en la necessitat de facilitar l’acomiadament dels treballadors, hi havia diferències, no obstant això, entre la versió zapaterista (i de grans sectors de la socialdemocràcia europea, i molt en especial de la Tercera Via) i la versió rajoyniana o neoliberal dura. Des de la primera, la neoliberal blana, l’estratègia proposada es denominava l’estratègia de la flexiseguretat, que intentava corregir l’impacte negatiu que li suposava al treballador perdre el seu treball, en acomiadar-lo, proveint-lo d’una assegurança de desocupació generosa i facilitant la seua formació perquè poguera trobar treball ràpidament (en realitat, el govern Zapatero va mantindre el segur de desocupació, però va fer poc en la formació professional i en la col·locació del treballador desocupat en un nou lloc de treball).

En aquesta estratègia, es prenia a Dinamarca com el punt de referència. Es deia que a Dinamarca l’empresari podia acomiadar el treballador pràcticament quan volguera (la qual cosa, es deia, explicava la baixa desocupació a Dinamarca), perquè l’empresari no tenia cap recel a contractar un treballador sabent que el podia acomiadar quan ell o ella així ho desitjara. Aquesta gran flexibilitat anava, no obstant això, acompanyada de la seguretat, perquè a més d’un bon segur de desocupació, l’Estat li ajudava a trobar un nou lloc de treball mitjançant una formació que li permetia fàcilment trobar el treball que aquella formació li facilitava.

L’OCDE i la seua promoció de la flexiseguretat

Una de les agències internacionals que va pressionar més perquè l'anomenat “model danès de flexiseguretat” s’estenguera als països de l’OCDE, incloent-hi Espanya, va ser l’OCDE, la seu del qual a París és coneguda per albergar els dits “experts economistes” millor pagats de les agències internacionals. L’OCDE publica periòdicament els famosos informes sobre col·locació i ocupació, OECD Employment Outlook, en els que es promocionen activament les teories i els dogmes neoliberals.

Doncs bé, acaba de fer-se public el seu últim informe, OECD Employment Outlook 2013, que és un document que vaig haver de llegir dues vegades per a cerciorar-me de que estava llegint el que estava llegint. En realitat, admetia que s’havia equivocat profundament en la seua lectura de l'anomenat model danés de flexiseguretat (per a veure una excel·lent crítica de l’informe, llegir Ronald Janssen “Flexicurity: The Model That Never Was” en Social Europe Journal, 06.12.13). En realitat, no era cert que el mercat laboral danès estiguera tan desregulat com havien suposat (el terme desregulació s’utilitza com “facilitat per acomiadar els treballadors”). Contràriament a aqueix supòsit, el nivell de regulació a Dinamarca era semblant a l’existent en el mercat de treball espanyol, alemany i grec (sí, ha llegit bé, posa espanyol). O siga, que el mercat de treball danès era tan “rígid” com el mercat de treball espanyol. En la tipologia de graus de flexibilitat, Espanya i Dinamarca estaven al mateix nivell. Ambdós oferien el mateix nivell de protecció contractual al treballador (tant col·lectiva com individualment). Per damunt, amb major protecció social, estaven França i Itàlia, i per davall, EUA i el Regne Unit. La diferència entre Espanya i Dinamarca no estava en la major o menor facilitat per acomiadar el treballador (el que s’anomena flexibilitat), sinó en la seguretat oferida, quant a beneficis en el seu segur de desocupació i en els programes de formació, molt més extensos a Dinamarca que a Espanya. Dubte que aquestes dades apareguen en la majoria de mitjans de major difusió espanyols, que són de clara sensibilitat neoliberal.

Tenint en compte estes dades, esperaria una nota de disculpa als sindicats espanyols per part de FEDEA, del professor Dolado i de tota la bateria d’experts que han atacat als sindicats per protegir excessivament als “insiders”. Però els assegure que no passarà. I el que és inclús pitjor, continuaran amb el seu dogma i els mitjans continuaran promocionant-los. Així és Espanya, incloent-hi Catalunya, on el pensament neoliberal continua dominant els establishments polítics i mediàtics del país.