L’esquerra conservadora

“En l'imaginari polític de la cultura occidental, esquerra és sinònim de radical, destructiu i innovador (però) ...el radicalisme sempre ha consistit en conservar passats valuosos”, escriu Tony Judt en “Algo va mal”. Açò, que sembla una paradoxa, cobra especial força en el moment actual de destrucció de tot allò que durant els dos darrers segles s'havia construït amb l'esforç i el sacrifici de l'esquerra. 

Des del final de la Primera Guerra Mundial el món occidental ha vist una sèrie de transformacions sense precedents, accentuades a partir del final de la Segona Gran Guerra, que avançaven cap a la realització de l'ideal de la Revolució francesa: llibertat, igualtat i fraternitat. La segona meitat del segle XX havia dotat als ciutadans de drets polítics, civils i laborals mitjançant la legislació necessària, i d'institucions que garantien el compliment dels drets i la prestació de serveis a la ciutadania. 

Però, equivocadament, hem pensat que tot el que havíem aconseguit estava consolidat i no era possible la marxa enrere. Ara la realitat ens colpeja, ens sorprèn i ens paralitza. Potser siga el moment de recordar que fa tan sols quaranta anys tot era diferent, de ser conscients de que la transformació que ens ha beneficiat ha sigut possible gràcies al treball de l'esquerra i de que no podem donar per fet i consolidats els drets i les institucions democràtiques. Els ciutadans han de ser conscients de la necessitat de defendre contínuament les conquestes socials. 

La paradoxa actual consisteix en que l'esquerra ha de lluitar per conservar allò aconseguit i la dreta intenta destruir la societat actual. La dreta s'ha convertit en antisistema destruint l'educació i la sanitat públiques, els serveis socials i les regulacions financeres, mentre l'esquerra intenta defensar el sistema social que tant ha costat de construir posant barreres als abusos i les injustícies que havien provocat el desbordament revolucionari violent. 

Tony Judt pregunta als que s'han passat les últimes dècades desestabilitzant i destruint, imprudentment, l'equilibri social: “per què ens hem afanyat tant en derrocar els dics que amb tant de treball van alçar els nostres predecessors? Tan segurs estem de que no s'acosten inundacions?”