Després d’escoltar i llegir tantes favades en la
premsa escrita, la televisió o la ràdio, relacionades amb Grècia, podem traure’n
algunes conclusions. En primer lloc m’agradaria puntualitzar que l’Europa que
ens volen imposar es l’Europa de la por i la dels diners, on una minoria ens
imposa les seues condicions econòmiques amb l’ajut dels que fan palmes. Per
altra banda, els altres, que som el 99%,
no contem per a res o per a ben poc. En
aquesta Europa quan es vota el que l’1 % vol som un poble madur. Fins ara no
hem abandonat el guió establert, el dia que votem una altra cosa ja veurem.
Això sí, el poble és el qui paga les despeses de la borratxera neoliberal
mitjançant el sofriment, l’assetjament econòmic o inclús la mort. No obstant
això, per primera vegada en molts anys a passat una cosa en la qual no contava
l’oligarquia dominant, el poble comença a tindre confiança en la capacitat de guanyar
eixe 1%.
Comtat i debatut, aquest plantejament no ens deu
portar a una lectura fàcil, perquè això siga possible fa falta una societat
mobilitzada i organitzada, situació que al meu parer ha canviat molt si pensem
en l’època de la bambolla immobiliària, però que encara té moltes coses a
millorar. El camí de la mobilització i l’organització ens ha de dur a la pèrdua
de la por, una de les principals armes amb les quals conta l’1% per dominar
l’altre 99%.
Per acabar direm que també hem de ser conscients
que aquest combat és llarg i si no que ens ho diguen als que mai hem guanyat en
cap urna. Per tant el diumenge 17 de juny de 2012 es va perdre tal vegada una
batalla, però no la guerra, ja que la situació de desesperació en la que estem
està lluny d’haver-hi acabat. I aquesta mateixa desesperació ens durà a nous
enfrontaments, nous patiments, una major organització i una major resposta.
La gent que creguem que un altre món és possible
comencem a tindre una altra vegada esperança en fer possible aquesta realitat,
perquè ens hem adonat que els podem derrotar. Tant de bo el meu fill puga veure aquesta
victòria i viure en eixe món nou.
Com no podria ser d’una altra manera no puc
acabar aquests comentaris sinó és amb un altre poema, perquè la poesia és una arma carregada de futur.
Entre llençols de cotó
Ve l’estiu i amb ell
la sesta
imposada pels calors
salvatges del nostre Sol.
El cos es dissol com
el sucre
entre tasses de cafè.
Busquem l’ombra, la
foscor
i el vent de llevant,
però,
de vegades ni això és
prou.
La calor es passeja
sola
pels carrers, sense
remei.
Els aires
condicionats
governen les nostres
vides
que bussegen en la
mar.
Correm tots nus per la sorra
i ens acusen
d’immorals
els mateixos
criminals.
Ja farts de calor i
amb set
s’ aguaitarà la tardor,
carregada de bolets,
acompanyada pel vent.
Les estrelles
diminutes
governaran la nit
llarga
de les òbiles i els
ducs.
Nosaltres festejarem
entre els miols dels
mussols,
agafadets de les mans,
atrapats pel nostre
amor,
sota la llum de la
lluna
i la mirada
indiscreta
de l’apegalós dragó.
El fred ens durà
l’hivern
i els udols profunds
del llop.
Dormirem més estretets
entre llençols de cotó,
apegats, sense temor.
Tornarà la primavera
encimbellada pels
arbres
nus de fulla,
despertant-se
entre les tímides
flors
que renaixen de les
cendres.
La vida no es deté
mai.
Nosaltres la
malgastem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada