Les vacances no han arreglat res

Hem tornat de les vacances i el món continua igual. El canvi climàtic es manifesta en forma d’una calor insuportable, continua l’explotació de la classe treballadora, l’atur colpeja a milions de persones, cada vegada som més pobres, es violen contínuament els drets humans, moren dones assassinades per covards criminals ... i així i tot vivim i li plantem cara a la vida.

  Varies són les coses que avui centren la meua atenció. En primer lloc la tragèdia del poble sirià. Una vegada més en aquesta història es posa de manifest la part més fosca de la nostra espècie. Ens trobem a un poble que fuig del terror i entra en un remolí de manipulació, odi, feixisme, solidaritat...Europa torna a no estar a l’altura de les circumstàncies i alguns països que suposàvem demòcrates expressen el seu tuf feixista. Tornen a aparéixer els morts i els murs, però aquesta vegada en el món lliure, en terreny capitalista.

La tragèdia continua per Europa i països com Grècia coneixen el poder coercitiu  del capital. La democràcia ha quedat tocada de mort. El poder econòmic ha fet i ha desfet al seu lliure albir i ha desterrat al poder polític. Ja no fa falta envair un país amb tancs, amb la pressió econòmica hi ha prou. La frustració que ha  generat aquest procés és enorme. A poc a poc el neoliberalisme està imposant els seus criteris, ja ho queden dissidents, han deixat Europa neta de “radicalismes estèrils” i de jocs democràtics. Per tant continuarà la humiliació del poble grec, el qual patirà noves retallades que afonaran més si es pot aquest país i la seua gent. Mentrestant el feixisme té cada vegada més força i fa una simbiosi clara amb el poder econòmic. Tal vegada una solució passe per l’eixida de l’euro i l’adéu definitiu de la UE, perquè els que avui controlen Europa no estan disposats a fer un món més just socialment i ecològicament.

Mentre revise aquestes notes el poble català ha votat aquest diumenge 27 de setembre. A banda de tots els comentaris que puguen sortir dels resultats crec que tots els pobles tenen el dret a l’autodeterminació que és, al cap i a la fi, un principi fonamental dels drets humans. Alguna cosa ha fet i fa mal l’Estat Espanyol quan hi ha molta gent que vol trencar la relació amb ell.

Aquests versos són per tu, per al que no treballa, el que no pot anar de vacances, aquells que no poden pagar els llibres dels seus fills, per a la dona maltractada, per als oprimits i oprimides.... per a tots vosaltres, Salut companys i companyes.

Venen nits de tempesta

Si nosaltres ens diluïm

i el feixisme reverdeix entre idiotes,

tan sols ens queda la lluita,

caminar amb la cara ben alta

i no perdre l’esperança.

Venen nits de tempesta,

de papallones sense ales

i mesquins amb jaqueta.

Cauran unes torres

i n’alçarem altres,

en mig estarem nosaltres

defenent l’esperança

d’un altre món possible

i la llibertat del poble.

Rius humans desbocats

busquen i no troben.

Capitalisme versus planeta Terra

És evident que si analitzem la realitat que ens envolta t’adones que alguna cosa o totes estan fallant en la nostra democràcia i per extensió al nostre planeta Terra.

 

El poder econòmic, que no ha sigut elegit en cap lloc, ha segrestat al poder polític i utilitza un llenguatge totalitari i arrogant, això sí adornat amb paraules grandiloqüents i buides de significat que es tradueix en una realitat social de menyspreu per tot allò que signifique justícia social.

Gràcies a la imposició d’una política neoliberal al nostre país el poder adquisitiu del poble es dilueix com un terròs de sucre en llet bullent. Una prova evident és l’increment de treballadors pobres que ja són dos milions en el nostre país i d’un exercit cada vegada més gran de gent que no té res. Aquesta situació d’ humiliació econòmica dels grans s’ha traduït en un increment seriós de desnutrició entre els nostres xiquets i xiquetes. Per si fóra poc al voltant d’un 22% de la població activa està aturada i la resta que treballa cada vegada treballa en unes condicions laborals més miserables. Estem tocant el fons a pesar dels cants de victòria de tots aquells que aplaudeixen la política austericida neoliberal. 

Per altra banda en el cas Grec ens han deixat clar que no hi ha espai per a la dissidència. Que primer són els diners i després els diners. Que es la porta fluixa el patiment de la gent.

Però el més curiós de tot és que el sistema no té prou amb el saqueig de la classe treballadora i del poble en general. Les seues fortunes creixen a la mateixa velocitat amb la qual s’incrementa la destrucció del planeta Terra. El canvi climàtic és una realitat empírica, ja no és producte d' una construcció de la mentalitat d’uns pobres romàntics, està lligat al saqueig capitalista de la Terra. Senyors amos del món que aneu a fer amb tots els vostres diners quan no puguem viure al nostre planeta? M'imagine que si algú de vosaltres llig aquestes línies us vindrà a la ment la imatge d’un pobre desgraciat fonent-se d’avant d’un ordinador mentre les escriu i considerareu la pregunta fora de lloc.

 
Cadascú pot pensar allò que vulga, però és responsable dels seus actes i avui el sistema capitalista, victoriós, global i únic és responsable del genocidi del planeta Terra.

Companys i companyes, dissidents, desobedients, rebels, revolucionaris, que passeu unes bones vacances, ens veiem al mes de setembre. Mentre en quede un de nosaltres hi haurà esperança. Ací tingueu més versos. Salut.

Visc en un país

Aires de repressió m’asfixien

entre batecs de llibertat imparables.

Visc en un país on els xiquets i xiquetes

passen fam i van a l’escola.

On la classe treballadora

cada vegada és més pobra.

Visc en un país on el poble

camina rodejat de boira i misèria,

mentre una minoria nada

entre el saqueig i l’abundància.

Vull viure sense tanta merda

La hidra capitalista

Aquest concepte “hidra capitalista” l’hem pres de l’EZLN i pretenguem com ells, però d’una manera més humil, formar part del pensament crític que s’enfronta de forma dialèctica a aquesta bèstia.

La Hidra, la de la mitologia grega “la Hidra de Lerna”, era un antic i despietat monstre aquàtic amb forma de serp policèfala que tenia la virtut de regenerar dos caps per cadascun que perdia o l’era imputat. A pesar d’aquesta perfecció maligna Hèracles amb l’ajuda de Yolao van aconseguir fer-se amb la fera.

El capitalisme al llarg de la seua història s’ha regenerat com la Hidra de Lerna, cada vegada que ha perdut el cap n’ha regenerat altres amb més força. Tot indica que les nostres maneres de plantar-li cara no fan efecte i en aquest sentit estic totalment d’acord amb el professor Josep Fontana “Per a començar una nova etapa de progrés caldrà tornar (...) a mètodes nous, perquè les classes dominats han aprés a neutralitzar les que utilitzàvem fins ara”.

A partir d’ací ens ve la gran pregunta: què fer? I per a la qual no tinc la resposta políticament correcta, no tinc cap resposta. Possiblement no sé llegir la situació històrica que estem vivint. Quasi de segur estic pres del passat, de plantejaments huitcentistes, de banderes roges, verdes i negres. Que estic encotillat en el concepte de l’esquerra, però estic totalment convençut que el neoliberalisme no el superarem des de posicions de centre o socialdemòcrates. Ni tampoc amb líders superbs, camaleònics o individualistes. Entre altres coses perquè els moviments personalistes s’esgoten en la mesura que s’esgota el líder.

Com a ciutadà l’única cosa que puc aconsellar a la resta dels mortals és que vos organitzeu  per a resistir, per a lluitar i per a tindre allò que ens fa falta. Perquè la hidra capitalista està forta, molt forta.

Un exemple paradigmàtic el tenim a Grècia. Ací el mite de la Hidra de Lerna torna a prendre forma. El monstre aquàtic està representat pels interlocutors d’Europa, Hèracles pot ser el poble grec que és conscient que li fa falta Yolao per derrotar la bèstia. Yolao podria estar representat per la resta de les forces progressistes de tot arreu, per la classe treballadora.  Si cau el govern de Grècia Hèracles hi haurà sofert una gran derrota. Per a la resta dels pobles del món significarà una vegada més el triomf del neoliberalisme més ranci que no vol un món sostenible, un món sense explotació i sense explotadors, sense justícia social.

Un sistema que no vol un món amb més cultura, on els diners no siguen la vara de mesurar les persones. Un món sense guerres ni desplaçats, ni pobles oprimits ni sense terra on poder viure.

Per a derrotar la hidra capitalista ens fan falta les mans de totes i tots aquells que creuen que un món diferent és possible.

Els següents versos estan dedicats a la gent que abandona la seua terra, ja siga per guerres, per motius polítics, per motius econòmics, i també per als ningú de l’amic i camarada Eduardo Galeano.

 

Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadies: los nada,
los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

Euardo Galeano.

 

Nosaltres els ningú

La llum matinera m’acaricia les parpelles.

Respire profundament, m’he despertat d’un somni,

òbric els ulls i malauradament torne a la realitat.

Visc en un món amb molta por,

assetjat per la intolerància,

asfixiat per la hidra capitalista.

Nosaltres, els ningú, visquem en la diàspora,

ens neguen el dret a viure en pau,

ens obliguen a deixar la nostra terra,

abandonem la vida per camins desconeguts.

Però nosaltres, els ningú, som l’esperança,

som la sàvia de la revolta alliberadora,

els que caminem encara que ens partisquen la cara.

Nosaltres els ningú.

Per una unitat popular

Ja han passat les eleccions municipals i autonòmiques i l’alegria corre per les venes, la dreta ha perdut al País Valencià. Ara és temps de treballar i continuar lluitant.

La realitat social en la qual vivim no està per a moltes festes. La desigualtat i l’exclusió social ha adquirit nivells insuportables i la tan cacarejada recuperació econòmica ve acompanyada de cinc milions d’aturats, molts dels quals corren el risc de no trobar feina mai encara que eixim d’aquesta desfeta.

Segons dates de l’EPA en el primer trimestre de 2015 a l’estat espanyol 771.000 famílies, és adir 1.600.000 persones, no coneixen cap ingrés. Per si fóra poc de tota Europa som el país on la bretxa entre rics i pobres és més gran.

Una de les conseqüències més immediates de la reforma laboral, de les polítiques neoliberals i de l’austericidi ha sigut l’increment de la pobresa laboral, 4,4 milions de persones que tenen un lloc de treball viuen baix el llindar de la pobresa.

Aquestes barbaritats corren el risc de convertir-se en cròniques. Estem en un moment històric en el qual el capitalisme com avui el coneguem té els dies contats, l’hidra capitalista està mutant i davant d’aquesta catarsi el poble, els ciutadans, la classe treballadora  ha de prendre una decisió:

- o permetre que la cultura neoliberal continue dominant les nostres vides, que seran cada vegada més precàries en l’ambit laboral, en sanitat, en cultura, en dignitat...

- o organitzar-se i lluitar per a derrotar aquests postulats neoliberals i transformar aquesta societat.

Com és natural jo sóc partidari de la segona, no obstant això també sóc conscient que per a què siga possible fa falta una força transformadora capaç d’aglutinar tota la cultura d’esquerra.

La dreta, el poder econòmic, van a posar una feroç resistència. Totes les mans transformadores seran necessàries per a què invertim aquest moment de penúria social i ecològica. Per dir-ho d’una altra manera no hi ha prou amb els resultats del 24 M, cal guanyar el parlament estatal per acabar amb les polítiques que estan excloent a moltíssima gent. En les nostres mans està.

Aquests versos són per a la gent que està patint. Salut companyes i companys,

 

La libertad es como la mañana.

Hay quienes esperan dormidos a que llegue,

pero hay quienes desvelan

y caminan  la noche para alcanzarla

Subcomandante Marcos

 

Davant de les urpes del capitalisme

sóc un home lliure.

Davant de tanta barbaritat

torne a la raó, a l’estima, a la humilitat.

 Vosaltres mai podreu privatitzar

la ment que busca un horitzó nou,

la mirada crítica,

el somriure d’un enamorat i una enamorada,

la tranquil·litat després d’una tempesta

o els somnis que neixen en lluna plena.

Tampoc mai podreu superar

els colors d’una cadernera,

ni el cant d’un rossinyol.

Davant de les urpes del capitalisme

sóc un home lliure.

Davant de tanta repressió contra els ningú

mai podreu llevar-me la paraula.

Davant de tanta misèria

mai podreu acabar amb la revolta.