Ubuntu

Companyes, companys, el Poeta Dissident ja no hi és entre nosaltres, no tornarà mai més. Després d’uns mesos de parèntesi i de reflexió abandone el pseudònim, renaix amb força i donant la cara. Crec, i és una opinió, que és una altra manera de dir les coses. No obstant això, assumeix tot el que he dit abans en Escriure per no callar.

 A més a més, per a treballar ja no hi sóc sota el domini de Windows, he abandonat aquest sistema i ja forme part d’Ubuntu.

El terme Ubuntu està relacionat amb una regla ètica sud-africana  que prové de les llengües zulu i xhosa i que diu entre altres coses «Jo sóc el que sóc en funció del que tots som».  Des d’aquesta ètica es contempla a la humanitat com un tot i està en l’extrem oposat de la filosofia de l’individualisme.

Des del punt de vista informàtic açò s’ha traduït en l’aparició d’un sistema operatiu ideal per a ordinadors que conté totes les aplicacions que podeu necessitar, lliures perquè les podeu modificar i de franc.

Personalment crec que és el futur, entre altres coses perquè naix de l’esforç individual de milions de persones i es tradueix en un sistema operatiu global on no es dilueix ni la identitat ni la cultura de cada poble. Ans al contrari renaix en un ens col·lectiu vibrant de moltíssima força.

A pesar d’aquestes expressions tan solidàries que flueixen en la humanitat, malauradament  el món està pràcticament on mel vaig deixar i si fem nostre el plantejament del filòsof i escriptor català Jordi Pigem «El Titànic s’està afonant, i la gent es posa a cassar Pokemon en coberta»  haurem d’admetre que ha entrat una poqueta més d’aigua.

Bé, ironies a banda, ens podem preguntar com hem aplegat a aquesta situació que comença a  escapar-se de les mans. Jo personalment el problema principal el veig lligat directament amb el sistema econòmic en el qual vivim (el capitalista) que és capaç de donar-li vida a un producte inert  (els diners) que destrossa la vida de la Mare Terra. Per si fóra poc, al voltant d’eixe Déu destructor apareixen bèsties que menyspreen a l’altre, El feixisme comença a manifestar-se en les polítiques d’emigració, de cultura... I a més a més, es manté un model econòmic nascut a partir de la segona meitat del segle XX basat en el creixement macroeconòmic, la cultura del consum i les energies fòssils. Des d’aquesta perspectiva  l’escalfament climàtic no s’aturarà i amb ell aniran incrementant-se els efectes devastadors que ja hi són visibles.  Si no hi ha justícia ecològica i social, poc es pot esperar en un futur pròxim.

Arribat aquest punt, crec que l’eixida a aquest caos és col·lectiva, totes i tots haurem de buscar el sistema lliure capaç de desenvolupar-se en harmonia entre nosaltres com a espècie i com animals amb la Mare Terra.

  Salut companyes i companys, bon any i combatiu 2017

       Que bonics són els matins

que bonics són

La POP

Gràcies a la vida

Òbric els ulls al matí i et veig al meu costat

i pense gràcies a la vida.

M’alce i t’alces i comencem a caminar.

El cel roig cobreix la terra verda

i els obrers van al seu treball.

Jo et bese i tu em beses

i pense gràcies a la vida.

Malgrat tot, sóc conscient

que hi ha gen que dorm a terra o dins d’un banc

i pense injustícia,  insolidaritat.

Torne a casa i ens tornem a besar.

Estaria tot el dia al teu costat.

La vida és preciosa i finita

hem de gaudir cada instant.

Pere Miquel Guillem Calatayud

El final del neoliberalisme “progressista” (I)

    El 12 de gener, a la revista electrònica setmanal “Sinpermiso” es va publicar l’article de Nancy Fraser El final del neoliberalisme “progressista”, que em sembla força interessant per entendre l’actualitat política i social, si més no, d’occident. Com que alguns coneguts, als quals he suggerit la seua lectura, em diuen que és massa llarg, he pensat en publicar-lo ací en petites porcions. Però si vols accedir a tot l’article només has de clicar ACÍ

El final del neoliberalisme “progressista” (I)

Nancy Fraser  12/01/2017

L'elecció de Donald Trump és una més d'una sèrie d'insubordinacions polítiques espectaculars que, en conjunt, apunten a un col·lapse de l'hegemonia neoliberal. Entre aqueixes insubordinacions, podem mencionar, entre altres, el vot del Brexit al Regne Unit, el rebuig de les reformes de Renzi a Itàlia, la campanya de Bernie Sanders per a la nominació Demòcrata en els EUA i el suport creixent aconseguit pel Front Nacional a França. Encara que difereixen en ideologia i objectius, aqueixos motins electorals comparteixen un blanc comú: rebutgen la globalització gran-empresarial, el neoliberalisme i el establishment polític que els ha promogut. En tots els casos, els votants diuen “No!” a la letal combinació d'austeritat, lliure comerç, deute predatori i treball precari i mal pagat que resulta característica de l'actual capitalisme financeritzat. Els seus vots són una resposta a la crisi estructural d'esta forma de capitalisme, crisi que va saltar per primera vegada a la vista de tots amb la quasi fusió de l'orde financer global en 2008.

No obstant això, fins fa poc, la resposta més comú a aquesta crisi era la protesta social: espectacular i vívida, per descomptat, però de caràcter molt efímer. Els sistemes polítics, en canvi, pareixien relativament immunes, encara controlats per funcionaris de partit i elits del establishment, almenys en els estats capitalistes poderosos com els EUA, el Regne Unit i Alemanya. Però ara les ones electorals de xoc reverberen per tot el planeta, incloses les ciutadelles de les finances globals. Els que van votar per Trump, com els que van votar pel Brexit o contra les reformes italianes, s'han alçat contra els seus amos polítics. Burlant-se de les direccions dels partit, han repudiat el sistema que ha erosionat les seues condicions de vida en els últims trenta anys. Els sorprenent no és que ho hagen fet, sinó que hagen tardat tant.

Tot i això, la victòria de Trump no és només una revolta contra les finances globals. El que els seus votants van rebutjar no va ser el neoliberalisme sense més, sinó el neoliberalisme progressista. Açò pot sonar com un oxímoron, però es tracta d'un alineament, encara que pervers, molt real: és la clau per a entendre els resultats electorals en els EUA i potser també per a comprendre l'evolució dels esdeveniments en altres parts. En la forma que ha cobrat en els EUA, el neoliberalisme progressista és una aliança dels corrents principals dels nous moviments socials (feminisme, antiracisme, multiculturalisme i drets dels LGBTQ), d'una banda, i, per l'altra, sectors de negocis de gamma alta “simbòlica” i sectors de serveis (Wall Street, Silicon Valley i Hollywood). En aquesta aliança, les forces progressistes s'han unit efectivament amb les forces del capitalisme cognitiu, especialment la financerització. Encara que maleïda siga la gràcia, la veritat és que les primeres presten el seu carisma a aquest últim. Ideals com la diversitat i  “l'empoderament”, que, en principi podrien servir a diferents propòsits, ara donen llustre a polítiques que han resultat devastadores per a la indústria manufacturera i per a les vides del que en altre temps era la classe mitjana.

Continuarà...

El final del neoliberalisme “progressista” (II)

El final del neoliberalisme “progressista” (III)
El final del neoliberalisme “progressista” (IV)

Modernitat líquida

Aquest dilluns 9 de gener de 2017 ha mort, als 91 anys, Zygmunt Bauman, el creador del concepte “modernitat líquida” per definir l’època de canvi i atomització en la que estem immersos. Temps inestables,  sense referències sòlides per buscar solucions als greus problemes que amenacen la forma de vida europea que es va construir després de la Segona Guerra Mundial.

Recupere ací un article publicat en Vallada City fa cinc anys, el 17 de gener de 2012, en el qual Iron Maiden parla de la teoria de la modernitat líquida.

Iron Maiden, Vallada City, 17-1-2012

Modernitat líquida

És molt difícil abstraure's del que està passant en la nostra societat doncs a tots ens afecta de manera greu. L'allau de la crisi està enduent-se per davant tot allò pel que moltes generacions s'han deixat la pell i la vida sense que hi haja, de moment, una resposta contundent. Sembla que estem conformats, resignats, que no hi ha altra eixida.

Per aconseguir aquest conformisme submís s'ha seguit un trajecte (evolució natural o manipulació?) de canvi ideològic i cultural. La postmodernitat, que va arrelar després de la Segona Guerra Mundial, proposava trencar amb les ideologies unívoques que pretenien tindre la solució als problemes socials, especialment amb el marxisme i el feixisme. Allò important era buscar consens i evitar la confrontació. Però, tanmateix, els postmoderns defensen l'enriquiment màxim a través del lliure mercat, el que accentua la desigualtat i, per tant, afegeix llenya al foc de la desigualtat social i confrontació.

La manera d'evitar la confrontació havia sigut, fins aleshores, que la burgesia empresarial i financera anara cedint espais de poder polític i, mitjançant una política fiscal progressiva que permetera desenvolupar l'estat de benestar, la redistribució de la riquesa. Però als anys seixanta va començar a introduir-se el concepte “deconstrucció” que ha tingut tant d'èxit que fins el cuiner Ferran Adrià ha deconstruït la truita de creïlla. Deconstruir no és destruir sinó desfer, desmuntar allò que s'ha construït per veure com s'articulen les peces, però aplicat a la societat postmoderna va ser la manera de desfer o diluir conceptes com classe social, partit polític o sindicat. Si Ferran Adrià va deconstruir la truita de creïlla en ous i creïlles, la societat va quedar en ciutadans per un lloc i polítics, partits i sindicats per altre. Una classe treballadora atomitzada no té capacitat de confrontació.

Ara arriba un altre concepte sociològic, la “modernitat líquida”, que defineix les societats actuals canviants, mestisses, insegures, al·lèrgiques a les estructures. El 15-M, i les organitzacions que l'alimenten, treballen amb aquesta mentalitat de “societat líquida”, presentant-se com alternativa a les organitzacions amb militància i ideologia definida, és a dir, com alternativa a partits i sindicats. Un dels promotors del 15-M ho va definir com “una plataforma líquida, que fluye en todas direcciones, sin líder ni representante, en torno a unos puntos de consenso”.

Açò té avantatges, doncs el líquid pot penetrar a qualsevol punt del teixit social, però també té desavantatges, com l'atomització. El postmodernisme i la deconstrucció han aconseguit deconstruir les grans ones que van construir l’estat de benestar i van reduir les desigualtats socials, han fet que la força dels assalariats es convertisca en una fina pluja de la qual la burgesia es protegeix amb facilitat, evitant així que els milions de gotes, que som els ciutadans, siguen canalitzades pels partits i els sindicats de classe per fer funcionar el molí del progrés, la llibertat, la igualtat i el benestar. Si no és així podem veure discórrer el riu del 15-M, molt cabalós, però sense aprofitar la seua força innovadora.

Societat de consum, la caiguda d’un mite.

Visc, vivim en allò que s’anomena societat de consum. Des del seu inici ha actuat com uns dels paranys més ben muntats per l’hidra capitalista. El missatge era clar, tots podíem accedir a tindre un cotxe, una nevera, una caseta... A canvi la classe treballadora venia la força de treball i el seu temps. D’aquesta manera anàvem perdent autonomia i alhora el nostre cap quedava anestesiat per eixa ànsia de consum.

D’aquest quadre pràcticament no en queda res. L’ hidra capitalista ha evolucionat, s’ha convertit en un monstre que s’ho traga tot. Xafa els drets humans, elimina les democràcies, els treballadors són pobres... Però té un problema, tenim un problema, passa dels humans i com no del Planeta Terra. Aquest monstre ha aplegat  a convertir-se en la seua antítesi. El seu creixement desbocat ens està portant a un carreró sense eixida a uns paràmetres que mai s’han conegut al llarg de la història de la humanitat i de la vida.

Aquest diagnòstic no és l’eixida d’un anticapitalista transmutat, que podria ser-ho, és el resultat d’un informe publicat en la res sospitosa revista Nature i signada per 22 re nombrats científics d’arreu del planeta que vénen a dir-nos-en  que el món tal com el coneguem té els dies comptats. Principalment parlen de tres grans problemes: el consum salvatge de recursos que porta, com no podia ser d’una altra manera, la destrucció de nombrosos nínxols ecològics. El canvi climàtic i la superpoblació.

Una altra cosa que sorprén al lector és la rapidesa  en la qual el Planeta Terra pot entrar en un col·lapse en no més d’unes quantes dècades. Solucions poques ha de parar l’activitat salvatge que du el sistema. Conseqüències moltes: un increment desmesurat de la inseguretat alimentària i d’ aigua per a beure, sequeres descomunals, increment de malalties infeccioses, la desaparició de moltíssimes espècies, increment geomètric de desplaçaments de grups humans.... És a dir l’ adéu d’una civilització enverinada pel consum i el menyspreament de la gent i de la nostra casa el Planeta Terra.

Llegir més: http://www.ecologiaverde.com/cientificos-anuncian-una-destruccion-planetaria-inminente-e-irreversible/#ixzz44CvbVEEG

Els següents versos per als que encara estem vius físicament i mentalment i per a Miguel Hernández el poeta del poble. Salut companyes i companys,  fins la victòria sempre.

Mentre la vida puja i abaixa,

la mort es reflexa en el mirall de la cara.

La mort no  existeix ni per als que se’n van,

ni per als que es queden.

Tot és present. No hi ha temps.

Tot és passat o futur i el precari present.

No obstant això veiem la mort, la notem,

perquè està ací de cara a la vida.

Si em moro no et tiraré de menys,

Si et mors no podré viure.

Quin malviure.