Bombai no és cap paradís

He tingut la sort de tornar a l’Índia a treballar en la selva que envolta Kathotiya, una xicoteta aldea integrada en un parc natural, situada uns 25 km al SW de Bhopal capital de Madhyna Pradesh. Una zona on encara hi ha tigres, hienes, ossos, porcs seglars, micos, panteres, cobres i un llarg etc. Recordem al respecte que Rudyard Kipling va recorre les selves de  Madhya Pradesh d’on van néixer totes les històries de Mowgli en els seus Jungle Books.  

Als matins ens alçàvem cap a les 6,30 i després d’un poderós esmorzar, eixíem de Bhopal cap a les muntanyes de Kathotiya. La gent, l’aldea ens portaven a un món que queda molt lluny del nostre.

Aquesta terra està poblada per gent indígena de creences animistes, una gent que a poc a poc se’ls va engolint allò que coneguem nosaltres com progrés. És un poble que no coneix de grans riqueses, les cases són molt modestes fetes d’excrements de vaca i fang.  La terra es dóna l’oportunitat d’arreplegar diverses collites a l’any de blat, llentilles, dacsa, tomaques, cigrons, naps i inclús en el monsó arròs. No es veu pobresa, en cap moment ningú en va demanar res. Els guies que ens acompanyaven sempre tenien el somriure en la cara. Els xiquets jugaven i anaven a escola, alguns feien de pastorets i sempre el somriure en la cara o quasi sempre, perquè els més xicotets no havien vist mai a l’home blanc i quan ens veien ploraven.

Bhopal ja és una cosa diferent, és una ciutat rodejada de llacs i d’un caos enorme on la pobresa és manifesta en forma de barraques. Els vora dos milions d’habitants estan acompanyats per milers de cotxes, soroll, cables, vaques, porcs... Malauradament és una ciutat famosa pel desastre humanitari i mediambiental que es va generar el 3 de desembre de 1984, en produir-se una fuga d’ isocianat de metil en una fàbrica de pesticides d’una companyia principalment de propietat de l’EUA i del govern indi, la Unió Carbide. El resultat més immediat va ser la mort de 25.000 persones i la contaminació d’una àrea molt extensa. Avui encara hi ha 250.000 persones afectades. En realitat no se sap la quantitat de morts que hi han hagut a conseqüència d’aquell desastre. 

Quan vam acabar la nostra feina per tornar al nostre país vam haver de passar per Bombai. L’encant viscut fins aquest moment va rebentar per tots els costats. Estàvem en una ciutat enorme on viuen 20 milions de persones. La calor sufocant, la humitat, el soroll, la contaminació, els milions de barraques, els milers i milers de gratacels ens deien que no estàvem davant de cap paradís. Possiblement és una mostra del capitalisme futur, si és així el futur, és molt negre i molt brut, no existeix. En aquest paisatge el creixement de l’acumulació del capital es reflexa en eixos vertiginosos gratacels que podríem confondre molt bé amb els de Nova York o qualsevol centre financer de qualsevol altra ciutat del món.  La pobresa viu apinyada en cases de cartó i sostres de plàstic o llauna, el creixement de la riquesa no s’ha distribuït ans al contrari està super concentrada en mans d’una elit molt deduïda.  

La contaminació és infernal, els taxistes tussen tots, l’aire es pot tallar. Bombai no és cap paradís, encara que, a l’igual que al meu país, per la televisió i en les pel·lícules es reflecteix un món ple d’homes i dones blanques que no veus en la realitat per cap lloc. 

En uns quants anys la globalització d’aquest sistema pot provocar la destrucció de la diversitat cultura que hi ha a l’Índia, la destrucció de les selves i la jungla, creixerà encara més la desigualtat entre els homes i les dones... No obstant això, en les nostres mans està la superació d’aquestes contradiccions. Ens hem d’enfrontar al sistema i exigir una justícia social que deu anar agafada de la mà de la justícia ecològica. Encara som a temps de no destrossar el planeta Terra.

El següent poema es per a tot el món que encara no ha sigut tragat pel desenvolupament capitalista, per a vosaltres.

             

cuando ella cruza por mi lado siento
como un golpe de remos
y un murmullo de agua.

Luís García Montero

He tingut molta sort en trobar-te

Et tinc dins de mi sempre

entre les venes, dins del cor, en la ment,

entre els reflexos de l’aigua,

entre les ombres de la vesprada.

Formes part dels meus somnis

i de les meues vivències,

hem caminat i caminem junts,

hem lluitat i lluitem junts,

desapareixerem i encara estarem junts.

He tingut molta sort en trobar-te

en aquest món tan immens,

en poder acariciar-te, besar-te,

en menjar-me el teu cos.

La dignitat en l’era de l’Antropocé.

Després de veure varies definicions de la paraula dignitat en distint diccionaris hem optat per escriure la definició de la viquipèdia que diu així: La dignitat és un dret innat de les persones a ser tractades de manera justa i a reconèixer la seva vàlua en tant que humans. És objecte de protecció per les lleis internacionals i pels principis de l'ètica. La història del concepte està lligada tant a l'antropocentrisme clàssic i renaixentista com al lloc que ocupa l'home per a les religions monoteistes, ja que és una criatura divina i posseeix ànima, a diferència d'altres éssers vius. És el centre de la Declaració Universal dels Drets Humans, el principi del qual es deriven tots els altres. La dignitat humana pot veure's amenaçada pel tracte vexatori, siga en el cas de la discriminació, de la tortura, l'esclavatge o les condicions físiques que impedeixen la vida amb un mínim benestar. Igualment es qüestiona en els dilemes de la bioètica, on funciona com a límit per a les intervencions científiques i en el paper de l'Estat sobre l'individu. 

Una vegada definida la paraula ens n’ adonem de seguida que la dignitat és un dret que es viola constantment. El sistema capitalista, en el qual vivim, té un origen prou negre, per a la concentració del capital va sotmetre a mig món. Es van arrasar cultures, es van assassinar pobles, s’explotava sense cap consideració al proletariat, a la classe treballadora. Se saquejaven els recursos naturals al llarg de tot el món.  Amb la seua globalització la situació no ha anat a millor, a penes queda dignitat i la situació és molt més greu que la realitat palmejada pel poder econòmic. La tortura, l’assassinat, l’explotació de l’home i la dona i dels recursos  naturals són comportaments generalitzats arreu de tot el món. La situació des d’un punt de vista ecològic és tan alarmant  que els mateixos especialistes que estudien el Quaternari diuen que hem entrat en una altra era geològica que l’han denominat l’ Antropocé.

L’ Antropocé  és un terme que alguns científics han proposat per substituir al de l’  Holocé  que és l’actual època geològica dintre del Quaternari. Es vol canviar principalment pel gran impacte global que l’activitat d’ Homo sapiens ha provocat sobre els distints ecosistemes de la Terra. Alguns científics han fixat el seu inici en el mateix naixement de la Revolució Industrial, és a dir en les darreries del segle XVIII, quan els sistema capitalista comença a manifestar el seu ADN. Aquest terme va ser proposat l’any 2000 pel premi Nobel de química Paul Crutzen. No obstant això, per que siga un terme oficial es requereix l’ aprovació de la Comisió Internacional d’ Estratigrafia.

 

Indistintament de tot açò és ridícul viure en un sistema mogut pels diners, que desprecia la vida i s’alimentat amb la sang de moltíssims éssers i del saqueig de la casa en la qual vivim, el planeta Terra, on la dignitat pràcticament ja no existeix.

Els següents versos són per als insubmisos,  els desobedients, per a la gent que resisteix, que lluita, que està en constant rebel·lia, per totes i tots vosaltres. Salut i llibertat companyes i companys.    

  

El món té febra pel canvi climàtic i la malaltia

s'anomena  desenvolupament capitalista.
Evo Morales

Antropocé

M’he criat rodejat de moltíssima dignitat

i ara em costa moltíssim veure-la.

Visc en un sistema que colpeja fortament la nostra essència

i no som capaços de posar-li fre.

Davant de tanta miopia em sent de vegades derrotat,

em preocupa la hipocresia, la deshumanització,

la destrossa del meu planeta

i el fàstic s’apodera de la meua ànima.

Tan sols veig una solució la lluita, la resistència,

la rebel·lia i la desobediència.

El món està malalt té cada vegada més febra

i la seua malaltia és el sistema capitalista

que ha alterat tots els ecosistemes de la Terra.

Nosaltres, Homo sapiens, som els causants d’aquesta dèria.

Nosaltres, Homo sapiens, haurem de solucionar el problema.     

No són retallades, és el programa liberal

Sembla impossible però tres anys de destrucció massiva d’ocupació, de desmantellament de la sanitat i l’educació públiques, de milers de desnonaments i la indigència dels serveis socials, el Partit Popular continua sent, segons les enquestes, el més votat. 

És clar que la dreta d’aquest país té un sòl inamovible, però pot ser tan alt? O pot ser que hi ha gent de classe treballadora, que s’han cregut allò de que eren classe mitjana, que esperen que els mateixos que han destruït les bases del sistema de convivència el restauren?

Les privatitzacions de tot allò públic s’han presentat com la manera de gestionar millor per estalviar. Les retallades de serveis públics essencials s’han presentat com necessàries per “salvar” els serveis, donant a entendre, sense dir-ho, que era temporal, fins que passi la crisi. El mateix que amb la destrucció dels drets laborals, la base del sistema que equilibrava mínimament la difícil relació entre empresaris i treballadors. 

L’enganyifa del llenguatge emprat ha fet efecte esperat en una ciutadania desclassada, desmobilitzada, lluny de les organitzacions sindicals i polítiques que podien mostrar el que s’ocultava darrere d’eufemismes com reformes estructurals,  millora de la gestió o, simplement, retallades.  

El que tot açò encobreix és el “programa liberal”, el que sempre han volgut fer i no han pogut, fins que la crisi, provocada per ells mateixos, els ha presentat l’oportunitat. Les reformes estructurals són les que deixen als treballadors sense cap dret legal davant de l’empresari, és a dir, el que possibilita que els treballadors passen a ser, en la pràctica, els esclaus del segle XXI. La millora de la gestió significa que els serveis seguiran sent pagats per tots, però la gestió privada, és a dir, que les empreses públiques buscaran el benefici privat dels gestors, i no la millora del servei. I les retallades no són per estalviar, sinó per facilitar aquest benefici privat dels gestors i per baixar imposts a les rendes més altes. 

Potser hi ha ciutadans d’a peu que encara creuen que els que venen vivendes socials a “fons buitre” que tiren famílies senceres al carrer,  o deixen que muiren malalts d’hepatitis havent remei mèdic, restabliran l’incipient estat de benestar d’abans de la crisi. Només això pot explicar els vots que les enquestes adjudiquen al PP. Però el que s’ha perdut caldrà reconquerir-ho de nou amb tant o més esforç que va costar de prendre als poderosos, perquè no són retallades, és el programa liberal.