Sembla impossible
però tres anys de destrucció massiva d’ocupació, de desmantellament de la
sanitat i l’educació públiques, de milers de desnonaments i la indigència dels
serveis socials, el Partit Popular continua sent, segons les enquestes, el més
votat.
És clar que la
dreta d’aquest país té un sòl inamovible, però pot ser tan alt? O pot ser que hi
ha gent de classe treballadora, que s’han cregut allò de que eren classe
mitjana, que esperen que els mateixos que han destruït les bases del sistema de
convivència el restauren?
Les
privatitzacions de tot allò públic s’han presentat com la manera de gestionar
millor per estalviar. Les retallades de serveis públics essencials s’han presentat
com necessàries per “salvar” els serveis, donant a entendre, sense dir-ho, que
era temporal, fins que passi la crisi. El mateix que amb la destrucció dels
drets laborals, la base del sistema que equilibrava mínimament la difícil
relació entre empresaris i treballadors.
L’enganyifa del
llenguatge emprat ha fet efecte esperat en una ciutadania desclassada,
desmobilitzada, lluny de les organitzacions sindicals i polítiques que podien
mostrar el que s’ocultava darrere d’eufemismes com reformes estructurals, millora de la gestió o, simplement,
retallades.
El que tot açò
encobreix és el “programa liberal”, el que sempre han volgut fer i no han pogut,
fins que la crisi, provocada per ells mateixos, els ha presentat l’oportunitat.
Les reformes estructurals són les que deixen als treballadors sense cap dret
legal davant de l’empresari, és a dir, el que possibilita que els treballadors passen
a ser, en la pràctica, els esclaus del segle XXI. La millora de la gestió
significa que els serveis seguiran sent pagats per tots, però la gestió
privada, és a dir, que les empreses públiques buscaran el benefici privat dels
gestors, i no la millora del servei. I les retallades no són per estalviar, sinó
per facilitar aquest benefici privat dels gestors i per baixar imposts a les
rendes més altes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada