El congrés espanyol desestima la dació en pagament

El grup parlamentari Esquerra Plural (IU-ICV-CHA) ha presentat una moció sobre “un problema que afecta 300.000 famílies, desnonades per la impossibilitat de pagar la hipoteca” · PSOE i CiU s'han abstingut i el PP, ha votat en contra.

El ple del congrés espanyol ha desestimat aquest vespre la moció sobre la dació en pagament com a mecanisme habitual i obligatori de les entitats financeres per a saldar deutes hipotecaris. El debat s'ha fet arran de la moció presentada pel  grup parlamentari Esquerra Plural (IU-ICV-CHA) amb l'objectiu “d'abordar el problema que afecta 300.000 famílies, que es troben que no poden pagar la hipoteca, embargades, desnonades i amb una motxilla amb un deute per molt de temps”, diu el diputat d’ICV Joan Coscubiela a VilaWeb.

La votació de la moció ha tingut el vot favorable de 36 diputats, del grup Esquerra Plural, el PNB i del grup mixt. El Partit Popular ha votat en contra amb els seus 181 diputats, mentre que CiU i PSOE s'han abstingut (118 vots).

Entre les mesures previstes per la moció, hi ha la dació en pagament per part d'entitat participades pel FROB (és a dir, sustentades amb recursos públics) a les famílies hipotecades amb aquestes entitats; que els habitatges que obtinguin les entitats a conseqüències d'un procés d'execució no s'empren per a especular sinó com a habitatge social; reformar la llei hipotecària i la mercantil per fixar límits a l'endeutament de les famílies i als interessos de demora en cas d'impagaments; etc.

'Mentrestant, el PP insisteix amb el codi de les bones pràctiques, que és una presa de pèl', es queixa Coscubiela, i recorda que aquest codi que va presentar el ministre Luis de Guindos “és el codi de bones pràctiques que ja tenen algunes entitats financeres”: És estrictament voluntari i la seva validesa és la mateixa tant si es publica al BOE com a la gaseta de qualsevol poble. De Guindos va plantejar que el codi contemplés que les entitats poguessin buscar alguns mecanismes per a les famílies en situació d'exclusió (tots els membres desocupats i sense ingressos), però això és una maniobra de polític “trilero”.

Coscubiela retreu al govern espanyol que no vagi al fons de la qüestió. “Demanem que les entitats financeres facin el mateix que fan amb les immobiliàries, que com que són empreses, només responen amb els béns de l'empresa. En canvi, a les famílies, els hi persegueixen els béns presents i futurs”. El diputat recorda la quantitat de famílies que s'han trobat amb deutes molt elevats i qualifica l'actuació de les entitats bancàries de “comportament miserable”. A més, considera que podrien donar major utilitat social als habitatges: “Si en comptes de desnonar la gent i quedar-se l'habitatge, busquessin fórmules per substituir el pagament de les hipoteques per una mena de lloguer social, tindrien uns ingressos, no com ara, que tenen els habitatges allà immòbils”.

També destaca la gran mobilització social i la tasca d'entitats com la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). En aquest sentit, recorda que a banda de la moció, el seu grup ha presentat dues proposicions de llei i que també hi ha pendent la ILP presentada per la PAH. “Insistirem en aquesta qüestió durant tota la legislatura, fins que acceptin d'entrar en matèria”, sentencia.

Font: VilaWeb

Joventut enemiga

La primavera valenciana ha començat abans d’hora, el futur de la Terra ha dit prou. Els joves, anomenats enemics per una colla de feixistes, s’han adonat que el sistema no compta amb ells. En la manifestació del dia 29, davant de la facultat de Geografia i Història, es podia llegir “Aquí se forma a pre-parados”, no cal que expliquem el significat d’aquesta consigna, però si que ens podem fer una pregunta: quin país de merda estem construint si el futur que es guarda per a la joventut és l’atur o anar-se’n a treballar fora?

El problema comença a ser molt greu. Una minoria avara de diners, que alguns grans pensadors com seria el cas de Noam Chomski  la denominen Plutocràcia, està aconseguint el control total del món. Aquesta minoria, ridícula en nombre, ens estan imposant els seus criteris que no són altres que l’egoisme, la mesquinesa, la injustícia, la immoralitat... i no s’han adonat que aquestes característiques que enarboren tan alegrement són la causa principal de la dissort de tots nosaltres i serà la d’ells. La societat no podrà subsistir si està en mans dels que sempre estan dispostos a fotre’ns o a matar-se entre ells. A més a més, si la injustícia continua la destrucció serà total, perquè la justícia és el pilar fonamental on descansa tota societat. Aquest raonament no naix d’un furor revolucionari, que hi ha,  sinó d’un defensor del sistema del lliure mercat ara fa més de dos-cents anys (Adam Smith, 1776: La riqueza de les nacions). Malauradament estem davant d’un sistema en el qual hi ha una injustícia intrínseca que està aprofitant la crisi per a dur a terme un pillatge de tot allò que és públic, la destrucció dels drets socials i el saqueig de la Terra. I, per si fora poc, en nom d’una suposada democràcia està legitimant-se aquest pillatge i destrucció de tot allò que ens converteix en homes i dones, en humans, en societat. 

Des d’ací cride a la rebel·lia dels joves, perquè ells són el motor del canvi, ells són els únics que ens poden traure d’aquest embolic, els altres, la gran majoria, o ja ens hem acomodat o ja no ens queden collons u ovaris per a ser la força de qualsevol canvi. 

En tota aquesta apatia hi ha una gran força que enalteix el meu esperit, l’amor que sent per la meva companya i el meu fill, sense tots dos el món per mi estaria totalment buit. Ells són l’empenta que m’ajuda a alçar-me cada matinada, per ells el meu esperit és cada vegada més revolucionari, perquè estic convençut que l’embolic on ens em clavat tan sol té una eixida la justícia social i el desterrament del saqueig de la Terra. Per a ells dos i principalment per a la meua companya el poema que a continuació podeu llegir. Salut companyes i companys.    

El poeta dissident

Et busque, et trobe, t’estime

La llum s’esgola per l’ull

i penetra cap a dins

amb un pas descobridor

de colors i moltes formes

que anuncien el teu cos.

Les sensacions exploten,

amb la proximitat teva,

dintre del meu cos dubtós 

de tot allò que no ets tu.

Et busque, et trobe, t’estime.

Caminem pel temps del món

junts, envoltats per l’espai

immens que ens fa xicotets,

arrelats a terra ferma

amb molta joia i rebel·lia.

Mirem als nostres companys

esfereïts per la vida

i el cor batega afligit,

perquè la vida és motiu

d’alegria compartida.

Tan sol el teu amor dolcíssim

em permet anar pel dia

quan el núvols impedeixen

l’espetec de les esmerles.

Fartes de ser escoltades

sense cap comprensió

emmudeixen sense llum,

moren sense ningun rostre

i totes desapareixen

 entre llums equivocades.

La música de l’amor

nostre s’anuncia entre ones

que viatgen sense límit,

pels mars blaus i espaiosos.

La lluna és el testimoni

mut i fidel del viatge,

de les nostres carantoines,

de la nostra gran estima

que creix entre les muntanyes 

agafada per les roques.

El nostre amor és molt gran,

tan gran com les serralades.

Veneçuela té major pluralitat ideològica en els mitjans de comunicació que Espanya

El nou paquet de documents que ha posat en circulació Wikileaks descobreix algunes coses que poden estranyar als ciutadans espanyols, acostumats a consumir la informació subministrada per multinacionals conservadores, que tenen al president Chávez com a dictador.

Els documents de Wikileaks ens mostren l'activitat desestabilitzadora d'EE.UU, que veuen en Chávez una amenaça per als seus interessos, i el paper actiu que juguen els mitjans conservadors tant en Veneçuela con en la resta del món. La demonització del “dictador” Chávez i la relació amb Cuba contrasta amb el silenci sobre la participació de l'exèrcit colombià en la desaparició i matances de persones durant la presidència d'Uribe, amb molt bona relació amb el “boss” EE.UU. A Colòmbia han “desaparegut” un nombre de ciutadans major que en Argentina en els anys 70 i 80 i, aquest fet, ha sigut silenciat pels mitjans presumptament imparcials i democràtics del nostre país. 

Crida l'atenció el missatge recurrent de violacions de la llibertat de premsa en Veneçuela quan el 95% de la audiència veu els canals privats, que són majoria, i només el 5% veu canals públics, que són la minoria. No pot parlar-se, doncs, de falta de llibertat d'expressió quan, a més a més, els canals de l'oposició manquen de rigor i objectivitat i són canals partidistes, propagandistes i hostils.

A França i Regne Unit, per exemple, l'audiència de canals públics és del 37%, i a Espanya la pràctica totalitat dels mitjans està en mans de multinacionals conservadores, amb la qual cosa no hi ha cap mitjà que presente a l'opinió pública alternatives a la línia oficial, conservadora per descomptat. 

De Veneçuela diem que no hi ha llibertat d'expressió quan la majoria dels mitjans els controla l'oposició. En Espanya creguem que gaudim de premsa lliure i democràtica quan no hi ha, a penes, diaris d'esquerra... i cap televisió. 

Font: Vicenç Navarro en Público

Responsabilitats del periodisme en torn a la crisi

Ignacio Escolar - Responsabilidades del periodismo en torno a la crisis from ATTAC.TV on Vimeo.

 En aquesta entrevista, Ignacio Escolar analitza la responsabilitat del periodisme entorn de la crisi; la difusió de certs discursos teòrics acceptats com a llei fonamental on es plantejaven premisses com ara que allò públic és pitjor que allò privat i que els mercats no necessiten ser regulats; en definitiva, teories que evidentment han fallat. Ignacio Escolar és periodista i fundador del diari Públic.