Liberals només de boca

Crida l'atenció la dependència del liberals espanyols respecte als diners públics. A diferència d'altres països, l'empresariat patri i els polítics que defensen els seus interessos i prediquen la seua ideologia liberal, viuen en total simbiosi. Però açò ve d'antic. Antoni Furió,en la seua Història del País Valencià ja deia, en referència l'època de la consolidació de la societat burgesa a mitjan segle XIX, que “... poder polític i poder econòmic es confonen, fins el punt que la política apareix dominada pels negocis i les crisis polítiques vénen ritmades per les econòmiques...” 

En època de bonança econòmica no resulta tan evident però aquesta crisi deixa al descobert el saqueig al que està sotmès l'erari públic per les grans empreses amb la connivència de la majoria dels polítics. Privilegis del poder financer; hisenda favorable a les grans fortunes; grans empreses amb enormes beneficis que cotitzen al 5%; lleis laborals totalment favorables als empresaris; paradisos fiscals tolerats; gran evasió fiscal no perseguida; etc.  A canvi les grans empreses col·loquen, amb substanciosos salaris, a polítics i familiars. No importa el mèrit ni la capacitat, doncs es tracta de tornar un favor. 

El liberalisme econòmic postula la competència com reguladora del mercat. Segons aquesta ideologia el xoc d'interessos entre individus i la regulació entre producció i consum es resol automàticament per la “ma invisible” del mercat. Aleshores, l'Estat ha de limitar-se a crear un marc adequat per a la lliure i lleial competència, i a intervindre en aquells llocs on el mercat no arriba perquè no hi ha diners a guanyar. La idea fonamental és que la política no intervinga en l'economia.

Els empresaris espanyols, però, han fet grans fortunes amb obres públiques, necessàries o no, adjudicades burlant la llei i, per tant, adulterant la competència, pagant quantitats que multiplicaven els pressuposts de l'adjudicació. Empreses de primera fila estan presidides per individus que tenen, només, el mèrit de ser amics o haver sigut company d'escola d'algun president. Expresidents, exministres i exalts càrrecs formen par d'empreses a les quals han afavorit obviant la “lliure i lleial competència” entre empreses. 

A la “lideresa”, que s'autoproclama liberal, caldria preguntar-li per les donacions de Diaz Ferran a Fundescam, que finança campanyes electorals al PP, i la contrapartida en adjudicacions públiques al expresident de la CEOE ara en la presó. O per les milionàries despeses en publicitat per guanyar-se el recolzament dels mitjans. O la pràctica, desgraciadament habitual, de trossejar els contractes públics per no tindre que traure’ls a concurs.  

Aquesta liberal que denunciava la despesa pública en “mamandurrias” és funcionària de l'Estat, d'on cobra sense treballar; Alvaro, el fill menor, ha sigut contractat com assessor del secretari d'Estat de Comerç. Però no és la única liberal només de boca, l'expresident i exministre Zaplana cobra de Telefònica, empresa que també té en nòmina a l'home de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. La filla de Zaplana també és assessora en Turisme. El cunyat de Arias Cañete, el fill de Marcelino Oreja, la ex de Rodrigo Rato, i un llarg llistat de gent que sempre tenen treball o, millor dit,”mamandurrias” que diria la liberal Esperanza Aguirre. Són la gran família del PP, la família que manté tradicions de l'antic règim com tindre l'empresa però familiars en la política, en l'església i en l'exèrcit. Liberals que no poden viure sense xuclar de l’Estat i no respecten els elements més bàsics de la ideologia que prediquen. Liberals només de boca.