Encara no estem tocant el fons

 La situació econòmica i social d’aquest País cau irremeiablement en l’abisme. Situació que a poc a poc comença a ser global. Ara els responsables principals són els del govern popular i les mesures salvatges que ens estan imposant. Tanmateix la situació a la que estem arribant no és el resultat d’uns quants mesos, açò ve de ben lluny. Una vegada més els responsables d’aquesta desfeta no tenen cap responsabilitat política ni penal. Els ajuntaments, els governs autònoms, l’Estat... han entrat en una voràgine que potser se’ns endurà a tots per davant. Tan sols es parla de més Europa, de la irreversibilitat de l’euro, de l’interés general, d’Espanya, del rescat dels bancs, sacrificis, retallades... Mentrestant els sous, l’educació, la investigació, la medicina.... estan sofrint unes podes despietades que van a provocar que l’arbre ja no torne brotar, l’ofegaran. 

Alhora, nosaltres, el poble, encara no hem donat la resposta que deguem donar. És una llàstima que la nostra força, exceptuant la que estan duent a terme els miners,  es diluïsca entre manifestacions futboleres.  Tan sols cal defendre’ns de tots els atropellaments que estem sofrint, que no són pocs i que encara no està clar que siguen els últims.  

Jo em pregunte sí aquesta és la societat que el capitalisme ens ofereix? Una societat cada vegada més empobrida, sense cultura, sense a penes drets laborals... Pareix que sí, que aquest és el paradís que ens tenien promés.

De moment ningú dels que controlen el poder econòmic ha fet res pels milions d’aturats, per la gent desnonada, per la gent que comença a patir fam, per la gent sense futur... ni crec que facen res. Tan sols ens ignoren, ni se’ns nomena i si ho fan de manera interessada. Això sí, continuen fotent-nos més i més. Tanmateix, estem destinats a ser el motor de canvi, l’espoleta que activarà la detonació. L’exèrcit de la desesperació comença a créixer a un ritme de vertigen en correlació directa amb la desfeta econòmica, social i mediambiental. 

Mentrestant continuem immersos en una crisi ecològica de dimensions incalculables de la que encara es parla menys. La fam insaciable del capitalisme demana més aigua, més matèries primes, més carn de canó, sense tindre en compte que vivim en un planeta limitat. Si dramàtiques són les conseqüències de la crisi econòmica, les mateixes dimensions d’holocaust està adquirint la crisi ecològica mitjançant la manifestació del canvi climàtic, la merda que mengem en el productes que consumim totes les dies o l’aire que respirem a les ciutats... Perquè de les altres víctimes, els nostres company de viatge, els altres sers vius, a penes si se’n parla. Destruïm el paisatge, enverinem els rius i els mars, som capaços directament o indirecta d’extingir espècies que ni coneguem, que encara no els hem posat nom. De les conegudes totes les dies en desapareixen a un ritme tan elevat que alguns científics ja la nomenen la sexta extinció en massa. Quanta barbàrie, quan de cinisme, quanta mentida, quanta misèria.  

Mentre escric aquestes paraules el País Valencià, com cada any per l’estiu, està en flames, però aquesta vegada no ha sigut un incendi com els altres. Malauradament han confluït una gran quantitat de variables: ineficàcia, amiguisme, retallades, prepotència...., segur que vosaltres en conegueu moltes més.  

  

Aprofitant la desfeta cal que comencem a pensar en un altre món. Ara encara podem reaccionar, hem de construir entre tots un altre món net i solidari, si no per nosaltres que l’ hem embrutat socialment i ambientalment, pels nostres fills o els nostre néts. Tal vegada ells ja no arriben a hora. Per acabar reclame la paraula desobediència i que es pose en pràctica amb la finalitat de posar-li fre a tanta ineficàcia. També aplaudeix l’actitud dels miners    

Aquest poema va dedicat a la Terra eixe vaixell que ens du per l’univers. Salut companys i companyes.

El Poeta Dissident

                                                                              Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan

                                                                              decir que somos quien somos, nuestros cantares no pueden

                                                                              ser sin pecado un adorno. Estamos tocando el fondo

Gabriel Celaya

Et porte dins de mi, fonda

De vegades jo sóc terra

perduda en un gran desert.

De vegades sóc no-res,

sols una mota de pols

volandera pels carrers.

De vegades jo sóc terra

desorientada en la mar

i menjada pels pardals

que se cabussen per març.

De vegades jo sóc terra.

Et porte dins de mi, fonda,

Immensa, sense fronteres

i m’agafe al teu destí

que s’esmuny entre les mans

dels que no som res, ningú.

M’agrada veure’t, tocar-te,

també alenar els teus aires,

furgar les teues entranyes

esculpides entre roques.

Em sorprens cada moment,

cada segon, cada instant,

cada pedra i cada flor.

Caic davant de tanta llum

fugissera de la nit,

sembradora de  colors

entre els milions d’ insectes

que zumzegen entre el blat,

la rosella o el panical

per la nit de Sant Joan.

Busque entre paraules simples

la complexitat que dus

i no puc ensopegar

la teva naturalesa.

Eres pedra i també vida

i la vida no pot ser

sinó s’agafa a la pedra.

Tots dos esteu condemnats

a ser  l’un i l’altre alhora

en un espai sense fi.

De vegades jo sóc terra

perduda en un gran desert.