La militància antilaica de l’Església

Vicenç Navarro, Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra

El màxim dirigent de l’Església catòlica, Benet XVI, ha denunciat moltes vegades el que ell ha definit com “el laïcisme militant” que suposadament existeix a Espanya, semblant –segons ell– a l’ocorregut durant els anys trenta en aquest país. D’aquestes i altres declaracions es dedueix que percep aquesta militància laica com una amenaça per a l’Església (traduïda en un anticlericalisme) i també per a la societat, perquè representa una intolerància cap a la religió catòlica impròpia en una societat democràtica, on totes les religions haurien de respectar-se, amb especial consideració a la catòlica –tal com reconeix la Constitució de 1978–, que és a la que suposadament pertany la majoria de la població espanyola.

Aquesta crítica al laïcisme és sorprenent perquè mostra un escàs coneixement de la història d’Espanya. Una lectura objectiva del nostre passat mostra que ha sigut l’Església catòlica la que històricament ha mostrat una enorme hostilitat cap al laïcisme, havent-hi, a més, violat els drets democràtics, no sols de la població laica, sinó de la majoria de la població espanyola al llarg de la nostra història. La major expressió de tal hostilitat es va donar durant els anys trenta als que Benet XVI fa referència, als quals podria afegir-se l’experiència antilaica de l’Església durant els anys quaranta, cinquanta, seixanta i setanta, que el papa silencia i ignora.

És important recalcar que l’Església catòlica va recolzar un colp militar que va acabar amb un procés democràtic (i que va assassinar al nombre més gran d’espanyols en la seua història), la qual cosa va ser objecte de la ira de les classes populars que, veient a l’Església com a part militant del colp, va agredir al clero i a les institucions de l’Església sense que tals actes comptaren amb el suport del Govern republicà democràticament triat. La brutal repressió que el colp va instaurar, sí que va comptar, no obstant, amb el suport de l’Estat dictatorial del qual l’Església va formar part. El seu objectiu va ser imposar la seua ideologia. N'hi ha prou amb llegir el Catecisme patriòtic espanyol publicat en 1939 i en 1951, en el que s’afirmava que els enemics d’Espanya eren “el socialisme, el comunisme, el sindicalisme, el liberalisme i el laïcisme”. Benet XVI hauria de conéixer i reconéixer que tal creença va significar l’eliminació de les persones pertanyents a aquelles sensibilitats, la qual cosa va provocar no sols la seua expulsió, empresonament, tortura i exili, sinó també el seu afusellament, tot això a fi de “no tolerar els enverinadors de l’ànima popular” (Decret de depuració dels funcionaris de l’Estat de 1939). En la majoria dels tribunals en què es decidia l’eliminació de laics, socialistes, comunistes, jueus i maçons, estava l’Església com a part i testimoni.

La diferència entre el 15-M i les revoltes del Regne Unit

La dreta espanyola ha intentat identificar el moviment 15-M amb les revoltes dels carrers dels barris londinencs i d’altres regions urbanes, mostrant-ho com un element violent, agressiu i inclús criminal. Ambdós moviments comparteixen una actitud de protesta cap a l’agressivitat intrínseca en les polítiques neoliberals. Ara bé, la manera d’expressar-se, el seu comportament i modus operandi no poden ser més diferents. El moviment 15-M ha presentat múltiples indicadors de la seua naturalesa no violenta, dins una cultura de solidaritat democràtica que reflectix valors predominantment d’esquerres, que ha merescut que s’haja convertit en un referent internacional. Les seues propostes de canvi són concretes i gaudeixen de gran suport popular. Cap d’aquestes característiques es presenten en el moviment de protesta britànic.

Si tal moviment 15-M no aconseguira, no obstant això, millorar el sistema democràtic i canviar substancialment la societat espanyola, i trobara una repressió massiva, podria en un parell de generacions donar peu a aquest altre tipus de mobilitzacions que portarien a camins desconeguts. Pareixeria que la dreta desitjaria que se seguira aquest camí a fi de justificar la seua actitud repressiva que sempre els ha caracteritzat. En realitat, tota la història de les dretes ha sigut sempre la necessitat de crear moviments violents per a poder justificar la seua repressió. Açò és el que està ocorrent avui en la Gran Bretanya. La limitacions de les vies democràtiques porta sempre a aquest fi. 

Pres de l’article de Vicenç Navarro “¿Qué pasa en el Reino Unido?“

Les últimes muntanyes

Les muntanyes del meu País, rodejades per plans totalment humanitzats, em recorden a moltes altres més coses. En el seu interior queden les últimes àligues reals rodejades pels últims roures, pels últims llauradors de muntanya, pels últims corriols, pels últims silencis, pels últims cors lliures, pels últims éssers salvatges. La pressió antròpica els ha transformat en la reserva de les últimes grans coses, si bé com sol passar en les reserves el seu perímetre està en constant revisió i la seva morfologia canvia constantment.

Ara en ple agost és un bon moment per a gaudir d’elles. Al nostre País encara queden teixeres, marfullars, rouredes i carrascars, cabres monteses, gats servals, teixons.... que recorren  els barrancs de Penyagolosa, l’Espadà, el Benicadell..., però estan assetjats per pedreres, carreteres, camps de golf, molins.... pel terrorisme financer. Ara és el moment de descobrir, sinó ho hem descobert ja, la quantitat de sensacions que es desperten quan caminem per un barranc o per la cresta d’una serralada. Possiblement renaixen les experiències que tinguem gravades en la nostra genètica, brolla la camaraderia, la innocència. Tornem a veure la Terra com la nostra casa, ens apropem als animals i les plantes, ens adonem compte de com som de xicotets, de la importància de les coses xicotetes, de com és de gran Terra.

En cap excursió me s’ha ocorregut posar en valor cap corriol, cap arbre, cap barranc, ninguna serralada. Em dona molt de fàstic posar preu a les coses, ho considere tan absurd com posar nom a les caguerades de gos que trobem quan caminem per la ciutat o el poble. És clar que sóc un inadaptat i el que no s’adapta mor o desapareix, però no sempre és així en els moments catastròfics aquells que sobreviuen no solen ser els millors i més forts, a més a més, també deuríem discutir allò de millor i més fort.

Com podem deixar de sorprendre’ns davant del cant del rossinyol, del color roig intens de les roselles, de l’udol d’un llop? Si és així, pensa, després reflexiona i mira que collons estàs fent ací. Tal vagada formés part dels guanyadors, eixa nova espècie que tan sols es queda meravellada pel rugir dels cotxes grans, del triomf personal, pel genocidi que estan provocant els mercats mentre la riquesa va concentrant-se en poques mans. Eixe personal individualista, egocèntric, sense a penes sentiments que es comporta com un huracà per allí per on passa.

Els colors intensos com el verd, roig, groc, morat, ens acompanyen pels senderols de la font Roja, la serra Grossa... lliures d’additius i conservants, de religions perverses, d’homes i dones ambiciosos, d’individualistes il·luminats. És ací, en aquests indrets assetjats, on em trobe lliure, on sé que mai m’agafaran, on torne a ser terra, pedra, muntanya. És ací on la meva oïda descansa de tots els sorolls que naixen al caliu d’aquesta societat de consum que tot ho compra, ven i transforma. Estic ací rodejat de muntanyes, les meves grans aliades, l’últim camp de batalla.    

    

Avui la superba de l’espècie s’ha traduït en l’anomenada globalització, proses que arrossega pel fang cultures, homes i dones, la Terra, les últimes muntanyes. Amb el saqueig d’elles estem perdent la nostra identitat, les nostres sensacions, la nostra memòria. Salut companys.

El Poeta Dissident

Muntanyes

Tal vegada com sóc terra

també voldria ser pedra

i ser part de les muntanyes,

desdibuixar la meva ànima

entre els arbres i les flors.

Allí, entre les boires blanques,

voldria perdrem per sempre,

lluny de la vida i la mort,

com un teix entre cingleres

enganxat a les escletxes.

Tal vegada com sóc home

l’esguard sempre me se’n va

cap a les muntanyes verdes,

cap als penya-segats lliures,

cap als massissos enormes.

Tal vegada no sóc home

per a disfrutar dels plans

plens de bancals amb blat i ordi,

perquè sóc i seré el gram

que naix després de l’aixada.

Lliure sóc entre vosaltres,

entre branques i argilagues,

farigola i romers mascles. 

Caic, m’alce pels corriols

de muntanyes assetjades

per urbanitzacions,

camps de golf, i carreteres

molt llargues, malhumorades.

Torne a caure i m’alce aviat

acompanyat per carrasques.

Quantes sensacions naixen

entre cantals i arbres grans,

entre estepes i matises,

entre saltabarrancs i ortigues,

entre horitzons rojos, cants,

silencis, freds i calors.

És un pujar i abaixar

infinit, sense cap límit,

acompanyat, solitari,

però sempre un caminar.

Muntanyes i més muntanyes

Ignorades per la gent.

L’ancià políglota

Si Espanya no va a Déu, Déu anirà a Espanya. I com el representant terrenal de Déu és alemany, ha decidit vindre a l’agost, com tots els seus compatriotes.

Ve, això sí, finançat per un nombrós grup de patrocinadors entre els que es troben els molt cristians El Corte Inglés, Movistar i Banc Santander, les juntes d’accionistes del qual ja s’han garantit, amb el gest, el Regne Del Cel.

No em malinterpretes. Defenc la llibertat de creure qualsevol superxeria. Hi ha qui consumix homeopatia, qui busca reduir les cartutxeres amb Somatoline, qui acudeix a reiki, qui porta Power Balance i qui resa al nostre senyor Jesucrist (jo mateix vaig fer açò últim en la meua infància). El placebo és de lliure ús, i no veig motiu perquè els catòlics no es fiquen un bon xute d’autoestima supersticiosa corejant totus tuus (o el que coregen ara) en el centre de Madrid. 

Ocorre que la pasta dels patrocinadors no és prou, mira tu, perquè moure el vicari de Crist és car de collons. Ni tan sols amb la contribució de Ford i SGAE -molt cristians també- és suficient per a transportar el pastor de pastors, el seu cotxe de disseny exclusiu i el seu faraònic seguici. Així, dames i cavallers, que cal desembutxacar.

Diuen els organitzadors de la Jornada Mundial de la Joventut que l’esdeveniment eixirà rendible perquè generarà un quantiós retorn. I probablement estiguen en la veritat. Jesucrist té més groupies que Harry Potter, molts d’ells disposats a moure el seu immaculat cul dellà fronteres per a veure el Sant Pare en acció.

La setmana que ve les cadenes de televisió vomitaran tones d’imatges on persones procedents de tot el món exalcen les virtuts de l’autor de reflexions com l’homosexualitat és un desordre objectiu "El. mateix tipus que va afirmar que els condons agreugen el problema de la SIDA en África. Un tipus que ha arribat a comparar l’ateisme amb el nazisme, un personatge amb unes idees que, de no portar aqueix extravagant vestit blanc, seria qualificat de fanàtic, imbècil o qualsevol cosa pitjor que, per respecte al lector catòlic, deixe en el·lipsi.

Amb la visita d’un ancià alemany poliglota i malcarat, Madrid s’omplirà de persones racionals comportant-se amb irracionalalitat, místicament arrabassats per la superstició que han mamat des de xiquets. Em pareix magnífic. Cada un s’enganya com vol. Però l’estat no paga el meu placebo. Que no pague, per tant, el dels catòlics. Per molts que siguen.

Font: mimesacojea.com