¡¡ A per totes !!

L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) ha demanat mesures més dràstiques al govern espanyol per a tranquil·litzar els mercats. En una vertadera bacanal neoliberal el secretari general de l’organització, Àngel Gorria pressiona per augmentar l’edat de jubilació als 67 anys; vincular la pensió a l’evolució de l’esperança de vida; pel càlcul de la pensió en base a tota la vida laboral; per la disminució o supressió dels subsidis específics per als de major edat; per elevar el mínim necessari per a tindre dret a la pensió completa als 35 anys; pels retalls de l’ocupació pública; per ampliar el tipus superior del IVA; per exercir major control de la despesa pública de les autonomies (sanitat, educació i serveis socials componen la despesa més important de les autonomies); critica que la reforma laboral “deixa massa espai a la interpretació judicial” i proposa reduir el procediment judicial per facilitar l’acomiadament; considera que les indemnitzacions per acomiadament són “excessivament amples”. Diu que cal promoure el mercat del lloguer de vivendes per facilitar i incitar la mobilitat geogràfica dels treballadors; aconsella que els governs autonòmics faciliten la implantació de hipermercats o grans magatzems  i que liberalitzen els horaris d’obertura; i acaba criticant les subvencions als regadius i demanant una pujada del preu de l’aigua.

No diu res de jubilacions com la del president del BBVA que rebrà 79,7 milions d’euros al cessament de les seues funcions. Tampoc diu res de que diputats i senadors tinguen dret al 80% de la pensió amb, només, set anys al parlament; al 90% amb 10 anys i al 100% de la pensió amb 12 anys de parlamentari i 60 anys complits. 

En matèria fiscal recomana pujar el IVA però no diu res de les SICAV, que cotitzen a l’1%, ni de pujar impostos a les rentes més altes, baixades al 43% en 2006, ni del impost de patrimoni (eliminat en 2008), ni del impost de successions, ni de sancionar el delicte, descobert aquest estiu, comés per les grans fortunes pàtries que tenien sis mil milions d’euros (6.000 milions sí) en paradisos fiscals i que l’Agència Tributaria ha tractat amb guant blanc i no ha sancionat. 

Els autors de l’estudi, amb totes del dades de que disposen, no s‘han adonat que algunes autonomies, com la valenciana, no poden retallar més el pressupost d’educació i sanitat perquè tenen molts compromisos amb empreses privades que presten serveis públics, amb la qual cosa no es millora el servei però és molt més car.

Volen més facilitat per acomiadar treballadors, que és una manera de fer que treballen més i més barat, quan en el període comprés entre 1999 i 2007 els beneficis empresarials van augmentar un 50%, el valor de les accions i actius financers un 90% i el patrimoni immobiliari un 125%, mentre la mitjana salarial pujà l’1%, les pensions un 18% i la prestació per atur un 4%. Entre 1995 i 2005 el poder adquisitiu de la massa salarial en Espanya va baixar un -4%, l’unic Estat de l’OCDE on va baixar. 

Però encara poden exigir més. La classe treballadora ha demostrat que pot treballar 12 hores diàries per un salari mínim de subsistència; no cal que anem a la Universitat perquè amb els fills dels rics hi ha prou titulats; Seguretat Social? el que tinga faena i puga que pague metges i els que no al forat, així tornarem a la selecció natural i els que queden estaran més sans; les pensions igual, qui puga que pague un fons de pensions privat i qui no també al forat, total, per a què serveix una persona major a la que no es pot explotar? Ànim OCDE, encara podeu pressionar més, que ací no es mou ni Déu.

La píndola d’avui: L’abraçada de l'ós.

"Hay amores que matan", segons una dita castellana, i abraçades que poden desconjuntar-te. És el que li està passant a Zapatero amb la seua relació, cada vegada més íntima, amb els representants europeus dels partits conservadors i neoliberals, per exemple, amb Angela Merkel. "Puc dir que estic impressionada per les mesures preses per Espanya i Portugal aquests últims mesos", ha dit la canceller al terme del Consell Europeu, referint-se als retalls salarials, de drets laborals i de l’Estat de Benestar fets pel president espanyol. Una floreta que, procedint de qui ve i dirigida a un president suposadament socialdemòcrata, fa, si més no, molt mal efecte.

La felicitació i els colps en l'esquena les dóna qui ha imposat a la Unió Europea una política econòmica que beneficia al seu país però perjudica altres membres de la Unió com Espanya. Les floretes procedeixen de qui està imposant la protecció de la banca i els grans capitals a costa del desmantellament de l'Estat de Benestar. L'abraç el dona, el país més potent d'Europa a un país dèbil, en reconeixement de que s'està fent el que els poderosos volen. És una abraçada que ens ofegarà fins a asfixiar-nos i ens trencarà els ossos. És l'abraçada de l'ós.

Al Azraq

Grècia. El clima polític pot canviar: açò és el que temen els laboratoris del poder

Huí estem en el carrer. Treballadors del sector públic i privat, joves, jubilats... tots units contra l’inconcebible. Alcem la nostra veu per a exigir una vida digna. Es tracta d’una qüestió de legitimitat. El Govern presenta davant del Parlament lleis que són aprovades en unes hores, texts que anul·len els convenis col·lectius, que faciliten encara més els acomiadaments, que redueixen els salaris dels funcionaris, que suprimeixen mitjans de transport públics, tanquen hospitals i universitats. Mentrestant, el primer ministre invita els líders dels distints grups parlamentaris a reunions privades per a poder així ensenyar encaixades de mà en la televisió i fer-nos creure en un acord. Nosaltres ens neguem a seguir aquest joc, ja que considerem que no pot prendre’s cap mesura sense l’autorització prèvia de la societat. I hui la societat ha respost: tots i totes al carrer.

Poden una vaga general de 24 hores i una manifestació massiva canviar les coses? Sí i no. No, si ens limitem a combats "només per la forma". Sí, si aconseguim convertir la por social en determinació i confiança. El clima pot canviar: açò és al que tenen por els laboratoris del poder. Seguim amb la mirada posada en Europa. Els estudiants britànics no han aconseguit evitar l’augment de les taxes universitàries, però les imatges de la seua protesta s’han difós pel món sencer gràcies a internet i ara els estudiants grecs defenen encara amb més fermesa el caràcter públic de les seues universitats. Pot succeir el mateix amb els treballadors. El món progressa així, sobretot en els temps d’una crisi profunda com l’actual. La joventut ha de trobar-se en els carrers d’Europa per a acabar amb l’apatia, per a coordinar i radicalitzar les lluites socials. L’esquerra té un paper que jugar en aquesta història, ara més que mai.

Original francès article : Le climat politique peut changer et c’est ce que redoutent les officines du pouvoir”  publicat a l’Humanité per Alexis Tsipras, president de Synaspismos

Una ona de violència travessa Europa

La policia fuig davant els milers de manifestants agressius

Una ona de violència al carrer travessa Europa. Grècia, Itàlia, França, Regne Unit, Irlanda, tots ells estats de la Unió Europea, veuen com els aldarulls, còctels molotov, bombes de fum i agressions físiques trenquen la, fins ara, tranquil·litat habitual de les ciutats europees. Els mitjans de comunicació condemnen unànimement aquesta violència i afirmen que aquest comportament lleva, en cas de que la tingueren, la raó als manifestants. Però perquè està passant açò?

Fent un poc d’història veiem que aquests enfrontaments eren habituals des de que el capitalisme va accentuar polarització de la societat bàsicament en dos classes i la classe dominada, la més nombrosa, començà a exigir participació política per millorar les seues condicions de vida. Després de varies etapes la classe dominant va trobar la manera de seguir exercint el poder i, al mateix temps, deixar participar en política a tos els ciutadans: el sistema de partits. 

La funció del descobriment era procurar un equilibri polític que permetera seguir controlant el poder a la classe dominant i, al mateix temps, tindre desmobilitzada a la majoria de la població, allunyant així el perill de revolucions que podien qüestionar el sistema social i de producció, com havia passat a la Rússia tsarista. En paraules de C.B. Macpherson, “ la principal funció que ha exercit el sistema de partits (...) ha sigut suavitzar les arestes dels conflictes de classe temuts o probables, o, si es prefereix, moderar i aquietar un conflicte d’interessos de classe amb objecte de protegir les institucions de propietat existents i el sistema de mercat contra tot atac eficaç”. 

Així s’ha construït l’Estat de Benestar europeu, respectant el pacte de no agressió entre classes, deixant que els poderosos mantinguen els ressorts del poder a canvi de que les classes subordinades tinguen el mínim necessari per a gaudir d’una vida digna.  

I això és el que l’avarícia inherent al sistema capitalista, egoista i depredador, està trencant sense cap mirament. Si els poderosos trenquen el pacte de no agressió entre classes no ens pot estranyar que la violència torne a manifestar-se al carrer. 

Si el diàleg entre la patronal i els treballadors es trenca per la prepotència dels empresaris; si la política no compleix la seua missió mediar en els conflictes d’interessos de classe; si el sistema democràtic de partits no és capaç d’oferir alternatives, és previsible, i lògic, que la lluita es manifeste  de forma violenta perquè és la única eixida davant de la impotència política i la injustícia social. Una ona de violència al carrer travessa Europa... i, si no canvien prompte les coses, açò no ha fet més que començar.