Que complicada és la vida

Jo encara he conegut dones, homes, xiquets i xiquetes, avis i avies en una era al ritme de la batuda i la sega. Eren temps en els quals la vida dura no estava tan assetjada per la mentida. El pa era pa i el vi... En aquells temps les famílies que vivien als pobles depenien d’una economia de subsistència i menjaven d’acord amb la dieta mediterrània sense saber-ho. Eren temps durs però tota la gent era imprescindible per a dur a bon terme les tasques tan diverses que es desenvolupaven. La dictadura feixista i les seues conseqüències, que no eren poques, ens ofegava. 

A les ciutats ja van anar apareixent els primers proletaris que deixaven el camp. En un pis de 70 metres quadrats a València podien viure tres famílies. Altres marxaven a Alemanya, a França... L’agricultura en aquest país anava a tindre uns núvols molt negres. Els feixistes del nostre país aposten pel desenvolupament de la industria. La mà d’obra barata vindria d’una agricultura i ramaderia castigada i perseguida. És el moment en el qual desapareixen pràcticament totes les raberes del nostre país i amb l’excusa del maquis a molts masovers de molts indrets se’ls fa la vida impossible. El camp es despobla en benefici de la ciutat. Estem davant d’una de les reconversions més salvatges de la història recent del nostre país. Però aquest esquema de producció, que ja havia rebentat pels anys trenta, torna a fer fallida amb la crisi del petroli. El sistema capitalista expulsa de l’aparell productiu milers d’obrers de les fàbriques. Molta gent sobra en un sistema que torna a mostrar la seva cara salvatge. És la primera vegada que veig milers de peixos morts al riu Cànyoles i com les flames devoren les serralades i no tinc respostes. Són els anys setanta.  

Si peguem un bot en l’aire i arribem al moment actual ens adonem que la bogeria del sistema no ha canviat, ans al contrari la dèria encara és molt més gran. El nombre de gent que sobrem és molt més elevat, vora un 24% de la població activa està aturada. Hem batut tot un record. El 50% del joves no treballen i els que tenim més de 50 anys i estem aturats estem condemnats a no treballar més. Tot açò en una situació en la qual s’ha fet una reforma salvatge del sistema de pensions i una reforma laboral atroç, ambdós filles de la bambolla immobiliària. En un moment d’ alternança política dominada per uns polítics professionals que aplaudien el poder que el poble es confiava. Gràcies a tota aquesta gentola, pot ser el futur de molts de nosaltres per a no morir de fàstic, una vegada entrem en l’etat de jubilació, siga el de delinquir per acabar en la presó i poder viure. Açò si abans no hem desencadenat una crisi ecològica que esborre la nostra espècie de la Terra. 

A pesar de tot, sóc optimista el capitalisme està tocat de mort i com a espècie si volem continuar vivint a la Terra haurem de definir un altre sistema en el qual els números i els beneficis no anul·len a l’espècie humana ni a la resta de les espècies que viatgen amb nosaltres.  

Estem en un estat d’emergència on l’esclafit social cada veda està més prop. Aquests versos van dedicats a la gent que cau però s’aixeca, que no estan de tornada de res, que encara estan ací, que continuen amb la lluita diària. Salut i llibertat companys i companyes.         

El Poeta Dissident

Que complicada és la vida 

 L’ oncle tenia una mula

que desaparegué un dia

de la nostra economia.

Desaparegué amb ella

la trilla, l’era, la falç

i les cançons de batuda.

L’oncle tenia una mula

un carro i tota una vida

que es va detenir un dia

sense molta algaravia.

Al carrer ja no tenim

ni un ferrer, ni un carboner,

tot ha sigut agranat

pel progrés insatisfet.

El temps corre amb molta pressa

inclòs els dies de pluja,

neu o calor irreverent.

El sol ja no ve amb el dia

ni el grill canta per la nit

amb la seua melangia.    

 

La veu del drapaire ha mort

entre botzines de ferro,

i grunyits ensordidors

que ens persegueixen pels somnis

iracunds de la tardor.

Vivim en un món de plàstic

sense perfums ni colors,

empresonats entre núvols

de fum i realitats

d’ordinador de saló.

Vivim d’esquena a la vida

i morim agafant-nos

a la vida que hem tirat

entre enveges i misèries,

entre grans submissions

plenes d’ imbecil·litat

i molta pompa i cartró.

No vivim, almenys morim

o tampoc morim com cal?   

Que complicada és la vida.

El passat es difumina

i el futur se’n fuig pel dia.

Liberals només de boca

Crida l'atenció la dependència del liberals espanyols respecte als diners públics. A diferència d'altres països, l'empresariat patri i els polítics que defensen els seus interessos i prediquen la seua ideologia liberal, viuen en total simbiosi. Però açò ve d'antic. Antoni Furió,en la seua Història del País Valencià ja deia, en referència l'època de la consolidació de la societat burgesa a mitjan segle XIX, que “... poder polític i poder econòmic es confonen, fins el punt que la política apareix dominada pels negocis i les crisis polítiques vénen ritmades per les econòmiques...” 

En època de bonança econòmica no resulta tan evident però aquesta crisi deixa al descobert el saqueig al que està sotmès l'erari públic per les grans empreses amb la connivència de la majoria dels polítics. Privilegis del poder financer; hisenda favorable a les grans fortunes; grans empreses amb enormes beneficis que cotitzen al 5%; lleis laborals totalment favorables als empresaris; paradisos fiscals tolerats; gran evasió fiscal no perseguida; etc.  A canvi les grans empreses col·loquen, amb substanciosos salaris, a polítics i familiars. No importa el mèrit ni la capacitat, doncs es tracta de tornar un favor. 

El liberalisme econòmic postula la competència com reguladora del mercat. Segons aquesta ideologia el xoc d'interessos entre individus i la regulació entre producció i consum es resol automàticament per la “ma invisible” del mercat. Aleshores, l'Estat ha de limitar-se a crear un marc adequat per a la lliure i lleial competència, i a intervindre en aquells llocs on el mercat no arriba perquè no hi ha diners a guanyar. La idea fonamental és que la política no intervinga en l'economia.

Els empresaris espanyols, però, han fet grans fortunes amb obres públiques, necessàries o no, adjudicades burlant la llei i, per tant, adulterant la competència, pagant quantitats que multiplicaven els pressuposts de l'adjudicació. Empreses de primera fila estan presidides per individus que tenen, només, el mèrit de ser amics o haver sigut company d'escola d'algun president. Expresidents, exministres i exalts càrrecs formen par d'empreses a les quals han afavorit obviant la “lliure i lleial competència” entre empreses. 

A la “lideresa”, que s'autoproclama liberal, caldria preguntar-li per les donacions de Diaz Ferran a Fundescam, que finança campanyes electorals al PP, i la contrapartida en adjudicacions públiques al expresident de la CEOE ara en la presó. O per les milionàries despeses en publicitat per guanyar-se el recolzament dels mitjans. O la pràctica, desgraciadament habitual, de trossejar els contractes públics per no tindre que traure’ls a concurs.  

Aquesta liberal que denunciava la despesa pública en “mamandurrias” és funcionària de l'Estat, d'on cobra sense treballar; Alvaro, el fill menor, ha sigut contractat com assessor del secretari d'Estat de Comerç. Però no és la única liberal només de boca, l'expresident i exministre Zaplana cobra de Telefònica, empresa que també té en nòmina a l'home de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. La filla de Zaplana també és assessora en Turisme. El cunyat de Arias Cañete, el fill de Marcelino Oreja, la ex de Rodrigo Rato, i un llarg llistat de gent que sempre tenen treball o, millor dit,”mamandurrias” que diria la liberal Esperanza Aguirre. Són la gran família del PP, la família que manté tradicions de l'antic règim com tindre l'empresa però familiars en la política, en l'església i en l'exèrcit. Liberals que no poden viure sense xuclar de l’Estat i no respecten els elements més bàsics de la ideologia que prediquen. Liberals només de boca.

Ens volen humiliats

Diu Rosa Montero, en un article d'El País: “Hay que luchar contra el sentimiento de humillación, que es la peor trampa, la más destructiva”. Crec que té tota la raó, doncs la humiliació és una forma de tortura passiva, de naturalesa emocional, que denigra a les persones i que, per tant, viola els drets humans. I és, ací i ara, una pràctica habitual del poder.

Durant mil·lennis la humiliació només era possible entre persones del mateix nivell però humiliar-se davant de l'amo era el més normal. La societat d'estructura vertical tenia assumit que les persones de major jerarquia humiliaven a les persones de menor vàlua, i el que no es sotmetia i s'humiliava voluntàriament a qui estava jeràrquicament per damunt, era sotmès a la força. Era l'ordre natural i diví. Aleshores, doncs, no s'entenia com avui i no tenia el poder denigrant i destructiu que ara té. Estava assumit que hi havia sers humans amb major valor moral i dignitat que altres. 

A partir de la Declaració Americana d'Independència de 1776 i la Revolució Francesa de 1789, hi ha un canvi qualitatiu en la moral i la concepció de la societat que culmina amb la Declaració Universal Dels Drets Humans de 1948, que al primer article diu: “Tots els sers humans naixen lliures i iguals en dignitats i drets...”, és a dir, que ningun ser humà pot ser denigrat, subjugat o explotat per la força per altre ser humà, perquè tots tenim la mateixa dignitat i els mateixos drets pel fet de ser humans. Sota aquests valors la societat occidental ha assolit nivells d’igualtat i benestar social mai aconseguits abans.

La crisi econòmica està sent utilitzada per la classe dominant per tornar a una nova versió de la societat vertical, ningunejant els Drets Humans. El que garanteix la dignitat és el dret. Si perdem els drets laborals, el dret a l'educació, a la sanitat, a tindre una vellesa segura o a tindre un sostre on viure, no podrem gaudir de la dignitat ni de la llibertat inherent als humans. I ara ja no podem entendre la submissió, l'explotació i l'abús com allò natural i diví. Ara ho visquem com una humiliació que ens fa sentir depreciats, denigrats i ens fa perdre el respecte a nosaltres mateixos. 

Ara pertànyer al grup humà no té graus, no hi ha humans de primera, de segon i de tercera. Els sers humans som diferents, és clar, però aqueixes diferències no han d’implicar diferències en dret ni en dignitat. Tots pertanyem al mateix grup de forma igualitària, sense importar les nostres deferències en habilitats, mèrits, capacitats o èxits socials. Ara humiliar és violar l’expectativa que tota persona hauria de tindre de que els drets humans bàsics siguen respectats. Per això, com diu Rosa Montero, cal lluitar contra el destructiu sentiment d'humiliació, però també contra el que la fa possible: la pèrdua de drets. 

Article d’Iron Maiden publicat a Valladacity

De què es riu? (Sr. Ministre)

Miners, professors, bombers, mestres, metges, infermeres, am@s de casa, enginyers..., els seus fills, els seus pares, tots en el carrer demanant una vertadera democràcia, demanant una vida digna, demanant a crits una esperança.
Quintín Cabrera ens deixà aquesta cançó, amb lletra de Mario Benedetti, fa 36 anys i avui segueix tan vigent com aleshores.
Gràcies a la gent amb valor i coratge recuperarem l’orgull i la noblesa.
Visca la vida!, la bona vida.