On estem?

Article de Julio Anguita, excoordinador general d’Esquerra Unida, en Público, 26 mar 2012

Primera entrega d’una sèrie de vuit articles en què se sintetitza la intervenció de Julio Anguita en l’Ateneu de Madrid el passat dia 9 de març.

Va sent hora que els homes i dones que ens reclamem de l’esquerra assumim amb totes les seues conseqüències que hem perdut la guerra. No es tracta d’una derrota parcial en una fase històrica precisa del desenvolupament del sistema al què, mal que bé, hem combatut. És el final d’un enfrontament multisecular que s’ha saldat amb el cadàver del vençut jaient en el camp de batalla. 

I l’hem perdut els que ens hem sentit lligats al desenvolupament i vicissituds de la lluita a través del procés històric que ha parit l’aparició de la Primera Internacional, la Segona, les Dos i Mitja, la Tercera i la Quarta. El Manifest Comunista, els projectes d’emancipació social protagonitzats pels anomenats utòpics, la Comuna de París, la Constitució de Weimar de 1919, la Soviètica de 1936, el keynesià Estat del Benestar o la solemne Declaració de Drets Humans de 1948 són les fites més emblemàtiques d’uns desenvolupaments socials i teòrics que al dia d'avui pareixen arrumbats i exhibits com a trofeus en les vitrines i expositors dels vencedors.

Però la derrota s’estén molt més enllà. També han sigut debel·lats els conceptes, valors i conquistes del pensament alliberador que han suposat la Il·lustració, el Dret, la Democràcia, la Cultura com a alliberament i amb ells l’ideal constitucional de l’anomenada Sobirania Nacional.

Els clàssics, cordials i reconfortants altars on en altre temps s’alçaven els déus de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat han sigut derrocats i amb les seues ruïnes s’han erigit altres en què campegen les tres divines persones de la trinitat capitalista: Mercat, Competitivitat i Creixement Sostingut.

Els corifeus del sistema ja no consideren necessari conservar les formes, el llenguatge i els modes convencionals de la relació interpersonal; per a ells, i així ho confirmen amb els seus fets i escrits públics, la Democràcia conté un perillosos gen que desemboca en una doble manifestació patològica: el populisme i la demagògia; mals aquests que han d’embridar-se amb els mecanismes correctors proporcionats pels mercats.

Els que han lligat totalment o parcialment les seues vides a lluitar per les idees i propostes de plena emancipació humana han deixat de ser tractats com a enemics a qui s’ha de reduir a la mínima expressió, com ja s’intentara i fera mitjançant la creació i desenvolupament protegit dels feixismes d’encuny clàssic. Ara els mitjans de comunicació, constituïts en potents empreses encarregades de fomentar la mentalitat submisa, convenen a presentar els lluitadors irredempts com a orats, anacrònics, messiànics o- en el súmmum de la manipulació lingüística- com a utòpics. Des de l’Infern creat per a ells, se’ls ha confinat a perpetuïtat en el Limbe.

Així en l’imaginari col·lectiu de les multituds, la noció de culpa a causa d’haver viscut per damunt de les possibilitats s’ha introjectat en les seues ments, les hi ha abduït i des d’aquesta possessió va preparant el terreny per a la configuració d’una nova i massiva Internacional: la dels resignats. És la perfecta dominació: convertir a cada ser en el seu propi vigilant quan no en botxí.

Així, d’aquesta manera, el concepte Modernitat que des del Renaixement significava centralitat humana ha degenerat en una idea lligada a la cibernètica, l’ofimàtica o la comunicació paroxística. El paradigma és el de la mona ensinistrada.

I si les meues paraules resulten feridores, exagerades o inconvenients suggerisc que es faça l’exercici de retrotraure’s vint anys arrere i a la llum del candorós i làbil discurs europeista de llavors contemple’s l’actual situació de la UE. Ni les ruïnes d’Itàlica són comparables.

Font: Público

Una qüestió de supervivència

Enviem-lo a l'Inem de veritat

El PP és sensible als problemes de la gent quan està a l'oposició. Als vídeos i a les hemeroteques podem veure com defensaven a les classes populars davant de Zapatero proclamant-se, fins i tot, el partit dels treballadors. I mentre no han tingut que governar han convençut a milions d'incauts, que no coneixien o s'havien oblidat d'on venen i qui són el PP, a pesar de les mostres que tenien en les autonomies que governaven, com la Comunitat de Madrid o la Comunitat Valenciana. 

En arribar a la Moncloa, després de controlar la majoria d'ajuntaments i comunitats autònomes, van començar a comportar-se com el que són: el Consell d'Administració de la Patronal Espanyola. Si el temor a perdre les eleccions en Andalusia i Astúries va posposar els atacs més greus, no han tardat ni una setmana en anunciar (encara hi haurà que esperar que cada ministeri concrete les seus retallades) la destralada que ens empobrirà, als assalariats, i farà més rics als rics.

Després de la reforma laboral, que deixa als treballadors a l'abast dels capritxos dels empresaris, els pressuposts anunciats pel govern centren el gros de les retallades en tot allò aconseguit per la ciutadania dirigit a mitigar les injustes desigualtats socials i fomentar la convivència ciutadana en pau. L’atac és total: apuja la llum, el gas i alguns imposts municipals, i retalla l’Educació (-21%), Dependència, Sanitat (-13%), Integració i Polítiques Actives d'Ocupació (-1.557 milions) fent de les classes populars les víctimes propiciatòries oferides al déu mercat i a la seua sacerdotessa Merkel. En canvi, seguint amb la descarada política de privilegi de classe, promou una amnistia fiscal que premia als defraudadors i, per si de cas algun treballador pensa querellar-se pels abusos patits, apugen les taxes judicials, fent, encara més, que la justícia siga només per als rics.

Ahir els empresaris, quan parlaven de la vaga general, mostraven la seu preocupació per donar la mateixa imatge al exterior que Grècia. Però, o no se'n adonen o poc els importa, doncs el que ens durà a ser una societat empobrida, dependent i sense futur, com és ara la societat grega, és la pèrdua de drets laborals, el que fomenta l'enfrontament, i la precarització de l'estat de benestar que consagren aquest pressuposts. 

La sensibilitat social del Partit de la Patronal (PP) l’han guardat al calaix per a quan tornen a l’oposició d’on no tenien que haver eixit i on hem de fer-los tronar. És una qüestió de supervivència. 

Sobre la Vaga General del 29 de març

Carta d'un treballador de l'ensenyament valencià als seus companys

Quan els sindicats em plantegen una vaga general, en primer lloc he de saber que la cosa és més preocupant del que en principi pot semblar. Ni els sindicats, ni ningú (NINGÚ) tenim ganes de fer una vaga, perquè crea tensió, perquè ens divideix. Convocar una vaga suposa que qualsevol altre tipus de negociació entre patronal-estat-sindicats, ja ha fracassat, a pesar de les manifestacions que hagen pogut hi haver, que en aquest cas no han estat poques.

La vaga és la darrera alternativa no violenta que ens queda a tots i totes. Hi ha un altra alternativa, la revolta per les armes ( i ja us dic que per a mi no és cap alternativa).

Per tant, cal mirar-se-la bé!

El primer que em plantege són els motius pels quals l’he de fer i els motius pels quals no la faria.

Així doncs a la pregunta de si hi ha motius per fer una vaga després de fracassades les negociacions, després de les manifestacions fetes i de la resposta rebuda per part del govern, em sobren els motius:

El nostre govern està portant endavant una política de destrucció massiva dels sistemes públics que sostenen l’estat del benestar, amb l’objectiu d’empobrir-los.

 El nostre govern ha aprovat una reforma laboral que vulnera i aniquila els drets dels treballadors aconseguits a base de molts anys de negociacions col·lectives i d’una lluita constant, fins i tot al carrer.

El nostre govern està incomplint el compromís adquirit pels estats amb la classe treballadora en la declaració de 1948 dels Drets Humans on s’establiren les bases de l’Estat del Benestar, per declarar LA PAU SOCIAL.

Que si tinc motius, “Em sobren els Motius”.

Tanmateix sols tinc un motiu per no fer-la. No vull que em descompten 100€ del meu ja exprimit sou. Sempre m’ha vingut mal que em descompten diners per tenir que fer una vaga que provoquen els qui ataquen els drets dels treballadors, els que no respecten la negociació col·lectiva... però a la fi sempre ha estat l’única força que encara em queda.

Sempre m’han cobrat per fer-la, perquè ara em dol més? Possiblement perquè he vist com minva el meu poder adquisitiu, perquè sé que vindran més retallades, perquè també estic atrapat per una hipoteca, perquè sé que es van a encebar amb les i els funcionaris públics. 

I de sobte, em faig un altra pregunta. QUAN VAL LA MEUA DIGNITAT? Podria pagar 100€ per la meua dignitat? Fins a quant estic disposat a pagar per ella?, Té preu? 

I també sé, com ho sabem tots que seran més carronyers o menys amb nosaltres els treballadors, depenent de lo “muelles” que siguem, depenent de si fem la vaga el 20% o el 90% .

No quedarà per mi, el que un ministre qualsevol ens puga treure els colors al dia següent del 29M quan diga el que digué un conseller d’una autonomia davant del 20% de suport a la vaga de funcionaris de salut pública: “Los trabajadores nos han demostrado que están de acuerdo en que llevemos a cabo la política de recortes propuestos en sanidad pública”.

“No amb el meu nom”. Els diners van i tornen, o se’n van i ja està. La dignitat viu amb mi, dia i nit, abans del 29 i després.

Però hi ha d’altres motius, per a mi més importants que la dignitat per fer la vaga , fins i tot que fos indefinida si la necessitat i la intensitat de la lluita ho requerira. 

No hi haurà Pau Social si la perdem. El govern ens diu que el treballador vol trencar la pau social, quan han estat les seues polítiques els que l’han trencada. Aleshores perquè no ens preguntem de quina pau social estan parlant, d’una pau en la que el treballador s’ompli de renúncies, en la que tornem a ser esclaus del sistema en compte de treballadors amb els seus drets adquirits?

LA HONRADESA m’exigeix no corrompre’m i no corrompre les meues idees ni els principis de justícia i solidaritat que tinc. Sé que hi ha motius per fer una vaga fins que deixen d’atacar i massacrar al treballador... que els hi hem fet? Que algú ens ho explique...I la honradesa m’impedeix que la vaga la facen altres per mi. No puc deixar que els demés facen per mi, el que jo crec que he de fer.

I més encara que la honradesa, és LA RESPONSABILITAT que tota persona tenim amb les generacions futures, el que em mou. Sempre he cregut i creuré que és responsabilitat de les persones que hi habitem un territori, millorar o almenys mantenir el que hem heretat dels nostres predecessors, tan a nivell ecològic com social. Per primera vegada, en molt de temps, els nostres fills i filles, les generacions futures, poden perdre molts drets socials. Sé que la història no s’escriu de forma lineal i cap endavant sempre. Hi existeixen retrocessos, i en aquestos moments ho estem comprovant. No podem deixar com a herència un món pitjor, més injust, amb menys drets socials, sense lluitar per allò que tant els ha costat d’aconseguir als que ens han precedit. I per això , i per tot el que ja he dit, jo hi faré la vaga el 29 de març.

Però també li dec aquesta vaga al moviment 15M, que va despertar la ciutadania, i als estudiants de la primavera valenciana, als iaiosflauta i als aturats que augmenten en nombre i ni tanmateix van a poder comptar en aquesta vaga.

Puc entendre a la persona que no faça la vaga perquè li agrade el tipus de política social que està fent el nostre govern sobre els serveis públics i que estiga d’acord amb la reforma laboral que van a aplicar... i tot ho veja just i necessari.

Però em doldrà saber que aquelles persones que coincidim en l’anàlisi de la situació social en la que ens han embarcat, no fan la vaga, quan tots sabem que sols si és majoritària podrem endreçar el rumb de la nostra història. I possiblement en necessitarem més.

Gràcies Andalusia, per tornar-nos l'esperança

Andalusia s'ha convertit en el poblat d'Astèrix el gal, resistint les agressions dels romans del PP, i ha fet bons els silencis de Rajoy doncs, veient només una petita part del que callava, ha hagut suficient per veure la necessitat d'un gir a l'esquerra. Del que podem deduir que d’haver parlat abans no haguera guanyat les eleccions del 20N.

Rajoy haurà de buscar un altre argument perquè allò de que la majoria dels vots li demanava els canvis que està mamprenent s'ha demostrat fals. La gent demanava canvis, és cert, però en el sentit oposat als que està fent el govern. Presentar les mesures neoliberals com les úniques possibles no ha calat en un electorat que està veient com s'estalvia sense desmuntar la sanitat i l'educació i on la corrupció, que la hi ha, és denunciada i perseguida pel govern autonòmic i no escamotejada o premiada, com passa al País Valencià, a Balears o a Madrid.

Ha sigut suficient que Rajoy mostrara la poteta de les retallades per a decebre als ciutadans que havien cregut en les solucions que insinuava (doncs mai les deia obertament). La mentida del PP ha sigut descoberta i posada en evidència en aquestes eleccions andaluses i asturianes. El 25 de març de 2012 ha sigut el dia del canvi d'hora i el dia del canvi de tendència política i, a més, el dia que assenyala l'inici del final de la majoria absoluta del 20N. 

Els Pressuposts Generals de l'Estat, que Rajoy ha escamotejat per assegurar-se les eleccions andaluses, mostrarà el gros de les retallades als drets i als serveis públics, bàsics per mantindre la cohesió social. El resultat electoral d'ahir hauria de fer-lo reflexionar però tenim altra oportunitat per mostrar el nostre desacord amb les mesures que castiguen a les classes populars i privilegien a les classes adinerades. La Vaga General del dia 29 de març ha de ser el toc definitiu per a que el govern deixe de volar sobre la majoria absoluta del 20N i xafe terra adonant-se'n de que la ciutadania no accepta els atacs contra les relacions laborals i l'estat de benestar. 

El resultat electoral en Andalusia i Astúries ha de ser com la poció màgica d'Astèrix el gal, la poció que ens done força en el convenciment de que és necessari un gir cap a les polítiques d'esquerres que facen complir l'article 31 de la Constitució que diu “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori.”, i l'article 35, “Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per tal de satisfer les seves necessitats i les de la seva família sense que en cap cas es pugui fer discriminació per raó de sexe.” 

La del dia 29 no ha de ser “una” vaga general, ha de ser “LA VAGA GENERAL”