La propaganda

Article de d'Ignácio Escolar en Escolar.net

Que Esperanza Aguirre envie als professors una carta infestada d’errors gramaticals per a justificar els retalls en l’escola pública és irònic, però anecdòtic. Les errates són les últimes que abandonen el barco i fins una exministra d’Educació i Cultura, com ella, pot equivocar-se. El pitjor arriba després, quan el PP mentix en acusar els professors i als sindicats de manipular aqueixa carta per a deixar malament a la seua infal·lible lideresa. Aguirre ha enviat 21.000 missives i cada un dels docents madrilenys ha rebut en la seua bústia la carta en qüestió amb les errates: la prova que demostra que és el PP qui mentix. Ni tan sols açò deté a una maquinària propagandística que qualsevol nit ens comptarà que és de dia.

Almenys aquesta classe de propaganda ix gratis. Madrid és l’autonomia que més gasta en publicitat institucional. Des que va començar la crisi, des de 2008, ja ha dilapidat 620 milions d’euros, una xifra que es gestiona de forma arbitrària i que explica per què la lideresa ix tan guapa en la premsa de dretes. L’autobombo d’Aguirre costarà enguany 111 milions, cinc vegades més del que gastarà Catalunya (21,1 milions), o un 40% més del que estalviarà acomiadant professors de l’escola pública (80 milions). 

No hi ha diners, diu Aguirre, i per això ha apujat el bitllet senzill de Metro un 50% (ho va anunciar l’últim divendres de juliol a la nit), o cal privatitzar el Canal d’Isabel II, l’empresa pública de l’aigua. Però sí que hi ha diners per a gastar 51 milions en quatre anys de campanyes del Metro de Madrid, o 15 milions anuals en publicitat del Canal. Hi ha molt despistat en aquesta ciutat, d’ací aquestes imprescindibles campanyes publicitàries. Potser algú no sap que Madrid té metro, o que si obris l’aixeta ix aigua.

——-

Actualització 8:09. Després del tancament d’aquest article, el PP de Madrid va avançar encara més en les seues mentides i va insinuar, a través del seu compte de Twitter, que he sigut jo el responsable de “corregir” la carta per a afegir les errates. El PP de Madrid no aporta cap prova per a tan gravíssima acusació i tampoc explica com me les vaig apanyar per a enviar la carta suposadament manipulada a 21.000 professors junt amb la seua nòmina. Espere una rectificació. Espere assegut.

La solució islandesa

La "revolució" dóna els seus fruits: Islàndia ja no està sota un programa del FMI. I ho ha fet tot amb polítiques molt heterodoxes - repudi del deute, controls al capital, depreciació de la moneda, etc-. És l’extrem oposat a les famoses regles d’or neoliberals. I ha funcionat...

Paul Krugman | NYT | Avui a les 12:11

Islàndia ja no està baix d'un programa del FMI, ací està el  informe del FMI(pdf)   on s’anuncia que el programa de reformes aplicat pel nou govern islandés ha culminat amb èxit. Ja és un fet. 

Islàndia encara té una alta desocupació i li queda encara un llarg camí per a aconseguir una recuperació completa, però ja no està en crisi, ha recuperat l’accés als mercats internacionals de capital, i ha fet tot aconseguint que la seua societat quede intacta.

I ho ha fet tot amb polítiques molt heterodoxes - repudi del deute, controls al capital, depreciació de la moneda, etc-. És l’extrem oposat a les famoses regles d’or neoliberals. I ha funcionat...

Article original, en anglés:

http://krugman.blogs.nytimes.com/2011/09/01/iceland-exits/?smid=tw-NytimesKrugman&seid=auto

Font: kaosenlared.net

Alternativa Per la Democracia

per rosa maría artal

L’esquerra intenta moviments per a presentar-se unida als comicis del 20N. EQUO ha rebutjat concórrer amb IU, i és comprensible, els seus objectius són distints. Ara bé, l’opció realment eficaç seria que tots els partits -absolutament tots amb alguna possibilitat d’aconseguir vots- al marge de PSOE y PP (de CiU també, per descomptat), anaren junts. Sense tan sols exigir un programa consensuat. En situacions d’extrema necessitat, com és el cas actual, s’exigeixen solucions imaginatives i pràctiques a un temps. Alternativa Per la Democràcia… que està seriosament amenaçada.

D’aconseguir una presència decisiva es tractaria aleshores de reformar la llei electoral com a primer objectiu. Perquè no torne a ocórrer la pantomima de democràcia que estem patint en la pràctica. Una reforma de la Constitució en condicions també que elimine la inclusió de la ideologia neoliberal en el text que amb tota seguretat trauran avant aquests PP i PSOE que han desvirtuat l’exercici de la política. No és un insult ni una suposició sinó una realitat: representen el tercer problema per als espanyols i tenen a un sector de la societat protestant al carrer.

Aparcar amb generositat l’accessori del més important. Vivim un moment crític i no sols a Espanya, ni de bon tros.

És una idea que pretén ser constructiva.

Atac a l’Estat de Benestar

Article de Vicenç Navarro

L’aprovació del pacte PSOE-PP, que intenta establir un límit  a la despesa pública a fi d’equilibrar el pressupost de l’Estat, representa una mesura que continuarà amb els enormes retalls de drets socials -com és la congelació de les pensions- que estan ja ocorrent a Espanya. La seua inclusió en la Constitució proveirà una ferramenta poderosíssima per a debilitar i inclús desmantellar al ja insuficientment finançat Estat del Benestar espanyol.

Aquells que proposen tal mesura la presenten com eminentment raonable, argumentant que, en la mateixa manera que les famílies no poden gastar més del que ingressen,  a l’Estat (que a Espanya inclou l’estat central, autonòmic i municipal) tampoc haguera de permetre-se-li que gastara més del que ingressa. I per a expressar la necessitat i contundència de tal  mesura, es proposen incloure-la en la Constitució. Tal argumentació ignora o oculta, no obstant això, que la gran majoria de les famílies gasten anualment més del que ingressen, a causa de l’existència del crèdit. Quan una família es compra una casa, o un cotxe, o educa els seus fills invertint en la seua formació, demana prestat diners i ho paga en diversos anys. I el mateix ocorre amb l’Estat, el qual constantment inverteix en infraestructures físiques (com en carreteres) o socials (com a centres de salut i escoles públiques) que milloraran el present i el futur de la ciutadania, no sols d’avui, sinó de les generacions que ens seguisquen, necessitant endeutar-se per a finançar-ho. L’argument que repeteixen pesadament les dretes que “és injust deixar-los un deute públic als nostres fills”, oculta que els nostres fills requereixen aquestes inversions perquè els deixem un món millor. Negar-li a l’estat la capacitat d’endeutar-se és semblant a què se’ls diguera a les famílies que no poden endeutar-se. Avui, per cert, el deute públic és molt menor -60% del PIB- que el deute privat de les famílies (i de les empreses) -189%-.

Naturalment que la prudència a l’hora de demanar préstecs és aconsellable, però l’Estat espanyol (a tots els nivells) dista molt d’haver-se extralimitat. El deute públic és menor que la mitjana de la UE-15 (el grup de països més rics de la UE). És més, Espanya té la despesa pública social (que constitueix una gran part de la despesa pública per habitant) més baix de la UE-15. És només el 74% de la mitjana de la UE-15, molt més per baix del que ens correspondria pel nivell de desenvolupament econòmic que Espanya té, que és ja el 94% del PIB per càpita de la UE-15.

La frase que el Sr. Rajoy i Co. utilitzen ben sovint de que “cal retallar la despesa pública social per a salvar el futur estat del benestar” assumeix errònia i falsament que aquest està hipertrofiat, postura insostenible a la llum de les dades. El que en realitat amaga aquest argument és el desig de mantindre, o inclús  reduir el sector públic, disminuint encara més els escassos recursos que arreplega l’Estat a fi de privatitzar els serveis públics de l’Estat del Benestar, com ara les pensions, la sanitat, l’educació, els serveis domiciliaris a les persones amb dependència, les escoles d’infància i els serveis socials, entre altres.