Últimament els
mitjans de comunicació pareix que estan molt preocupats per la violència que
està desenvolupant-se després de la cloenda d’algunes manifestacions, violència
que des d’ací condemnem enèrgicament. Ara bé, l’excusa d’aquesta violència no
es pot utilitzar per a no ressaltar la gran participació de milers de ciutadans
que va hi haver en la manifestació del 22-M on va quedar pales, una vagada més,
el gran rebuig a la política de retallades que està duent a terme el govern del
PP.
Alhora aquests actes
vandàlics tampoc hauria de ser el pretext per a que aquests mateixos mitjans de
comunicació no posen de manifest la gran violència que naix de les mesures que
està prenent aquest govern. Davant de la consigna que tot va millor molts
ciutadans som conscients que és un triomfalisme i hipòcrita. Al voltant de cada
persona, cada ciutadà hi ha un exercit d’aturats molts dels quals no tenen res,
ni diners per a poder encendre la calefacció per a combatre el fred de l’
hivern. Hi ha agut morts.
La gent continua
perdent la casa a un ritme esgarrifós, molts xiquets tenen problemes de
malnutrició. La llei de la dependència ja no existeix, i també hi ha morts. El
futur dels joves, si hi ha, està fora d’aquestes fronteres. La qualitat de la
sanitat pública cau en picat, el mateix
podem dir de l’educació. El sistema de les pensions està tocat. Els drets dels
treballadors i de les treballadores cada vegada són més irrisoris i ens recorden
a la situació de súper explotació en la qual viuen milions d’homes i dones en
altres indrets del món.
Vivim en una
situació de violència institucionalitzada on la misèria comença a campar i així
i tot encara som bons xics i bones xiques. Si el col·lapse financer i l’ inici
d’aqueta crisi ens va escandalitzar, la situació social a la que hem arribat
ens produeix fàstic, és de total emergència. No obstant això, la resposta dels
que ens governen és de més repressió i de més retallades fins que hem entrat en
una espiral de total bogeria. Ens apreten més als ciutadans, l’economia
s’enfonsa més, ens imposen noves retallades, l’economia cau encara més i així
fins a on... no ho sé.
El poder que ens
domina deu ser conscient que aquest no és el camí, almenys per a la classe
treballadora, perquè encara que parega macabre hi ha gent que està fent-se ric
amb el patiment dels demés. Aquests versos van dedicats als que no es creuen la
pel·lícula que ens estan contant i als que saben que es pot escriure un altre
guió on el final siga un altre i no el de la misèria, la violència i
l’esclavitud que ens estan imposant. Salut companys i companyes.
L’ hivern sempre torna
Els
arbres s’agafen a la vida sense fulles
i els
ametllers esclaten de ràbia amb milions de floretes.
L’
hivern ens diu adéu sense presa, sense nostàlgia,
perquè
sap que tornarà el més aviat possible.
Les
branques sense fulles ens dibuixem milers de filigranes,
jo em
recree amb elles i la meva ment se’n va per camins inimaginables.
Prompte
renaixeran les fulles
i els
ocells faran els seus niuets per a les seues cries.
Mentre
tant jo em perdré entre paraules
i
escriure versos a la meua estimada.
La
flaire dels ametllers em recorda que estic viu.
El
color de les seues flors em desperta passions ancestrals.
La
seua flor efímera em recorda la vida
que
esclata amb alegria i es marceix amb rapidesa,
però
la flor dona lloc a una ametlla
i la
meva vida està destinada a viure-la amb la meua companya.
El sol
se’n va i comença una altra nit rodejada de sorolls i de perfums.
Les
estrelles són ara les protagonistes i la Via Làctia ens aborrona.
Encara
fa fred i el cel brilla amb molta força.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada