Tot canvia, res queda

 

28 de setembre de 2021, a la Facultat d’Història de la Universitat de València, s’ha presentat el llibre de poesia «Tot canvia, res queda» del nostre col·laborador Pere Miquel Guillem Calatayud, que durant anys ha publicat en aquest blog amb el sinònim de «El poeta dissident», amb gravats de l’artista valenciana de projecció internacional Enriqueta Hueso Martínez.

Els qui tinguem la sort de conèixer a Pere som testimoni de la seua coherència, de la veritat de les seues paraules i del compromís dels seus actes, el que afegeix valor als poemes que habiten aquest llibre.

Doctorat en Prehistòria i Arqueologia, ha combinat el treball investigador, amb la publicació de més de cent articles en revistes especialitzades nacionals i internacionals, amb l’ecologia pràctica repoblant espais degradats i denunciant agressions al medi natural. El seu origen humil, fill de treballadors rurals, el va dotar de consciència de classe:

Jo vaig poder nàixer entre vençuts,

i aquells que malparlaven dels meus pares.

Jo vaig créixer per rambles i muntanyes,

envoltat de persones que m’amaven.

 i, a més, el contacte amb la natura i la constatació de la degradació del medi que havia gaudit de petit, va despertar la necessitat de conèixer tot allò viu que ens envolta. Els vuit anys de treball com investigador al Museu de la Valltorta, al bell mig de l’agresta comarca del Maestrat, va incrementar la sensació de pertinença a la natura:

Tal vegada com sóc terra

també voldria ser pedra

ser part de les muntanyes,

desdibuixar la meua ànima

entre els arbres i les flors.

 

En tornar a la ciutat, coincidint amb la crisi de 2008, topa amb la realitat urbana, consumista, insolidària i capitalista:

Camine sol pel carrer

entre persones que dormen

entre cartró, orins i vòmits.

Sí, camine per València

mentre vosaltres dormiu

tapats per llençols de seda.

Però el que defineix Pere és l’amor, l’amor per la natura, per l’esperança dels ningú:

Però nosaltres, els ningú, som l’esperança,

son la saba de la revolta alliberadora,

els que caminem encara que ens partisquen la cara.

Nosaltres els ningú.

 ...per la humanitat:

Que seria de nosaltres

 si no existirà l’amor?

Com bategaria el cor

sense aquest tipus de màgia?

No serien el que som.

Seriem roques marmòries

Fredes, sense sentiments,

Envoltades per les boires

Perpètues de la pena.

...per la seua amada:

Sense amor no hi ha resistència

sense tu tan sols nits llargues, fredes

La religió com a problema

 

En plena pandèmia del Covid-19 i a pesar dels milers de morts, veiem als mitjans de comunicació notícies sobre els negacionistes, persones que assumeixen creences com a veritats incontestables encara que les evidències en contra siguen aclaparadores. Les religions representen la màxima expressió d’aquesta manera d’entendre el món, amb creences i veritats absolutes però indemostrables. Per això cal tenir fe, és a dir, creure alguna cosa sense necessitat d’evidències que demostren la veritat d’allò en el que es creu.

Res en contra de la fe però les organitzacions religioses, per mantenir la seua veritat, han considerat enemic i han combatut tot allò que els contradeia, especialment la filosofia materialista que presenta una visió lúcida de l’univers, de la vida i de la humanitat independent de les divinitats. Lliurar a la humanitat del jou de la religió mitjançant la raó i la ciència ha sigut, i continua sent, un treball ingent, amb continus entrebancs que han alentit el progrés humà.

La ciència no és una línia recta cap a la veritat. Els científics són persones que viuen en un medi social, sotmesos a les constriccions socials i polítiques de l’època que els toca viure. Hi ha, però, una sèrie de científics i filòsofs que han sigut capaços de sortir-se’n de les lligasses mentals, socials i polítiques per mostrar un camí, construït sobre evidències i proves demostrables, que poden acabar amb les creences i supersticions que constrenyen la vida quotidiana de les persones.

Un dels primers en mirar el món amb llums llargues va ser Lucreci (Titus Lucretius Carus) filòsof del segle I aC. autor  de l’obra De rerum natura on, partint de la física atòmica, va mostrant les causes materials de la natura sense déus. Després de l’època fosca de l’Edat Mitjana, amb control absolut del coneixement per l’església a occident, es retroba el manuscrit de Lucreci en un monestir alemany i surt a la llum en Florència i Roma. És al segle XV i aquest escrit obri els ulls a les figures més representatives del Renaixement, com ara Botticelli, Giordano Bruno, Galileu o Descartes. Però la seua influència continua amb els il·lustrats Buffon, Voltaire, Diderot, Ruosseau, i els romàntics Goethe i Byron. Fins i tot Lamark i Charles Darwin són deutors de les idees plasmades per Lucreci en De rerum natura, i malauradament tots han sigut víctimes de l’església.

Dues veritats ataquen especialment l’amor propi de l’espècie humana, bastit sobre la creença de la creació divina del món i de l’home com ésser superior a totes les demés creatures i especial a ulls de déu: Galileu, quan ens diu que la terra no és el centre del món i Darwin, quan ens demostra que els humans no hem sigut especialment creats sinó que som animals evolucionats com qualsevol altre ésser vivent. Galileu va ser obligat per l’església a abjurar dels seus descobriments; Darwin va tardar 21 anys abans de publicar la seua teoria per por a la pressió social que hauria de suportar. I els fets avalen aquesta por. Encara avui, al segle XXI és motiu d’atacs.

En Espanya, “la reserva espiritual de occidente”, l’església ha sigut especialment nefasta per al desenvolupament de la ciència i la raó. La Inquisició va ser una feroç defensora de les seues veritats inqüestionables front a les idees renaixentistes i implacable i cruel en el fre de las idees il·lustrades. Al segle XIX, quan a Europa alleugerava la pressió religiosa, Espanya signava el Concordat de 1851 que enfortia el poder eclesiàstic i imposava a tota la societat la infal·libilitat de les creences que emanaven de les sagrades escriptures. Amb el franquisme es signa el Concordat de 1953 que entre altres coses cedeix a l’església el control de l'ensenyament, que havia tingut que cedir durant la II República, i estableix el tomisme com a base filosòfica de la ciència. Després de la mort del dictador, en 1976, es va modificar el Concordat en alguns aspectes però actualment continua vigent. Podem estranyar-nos de covar negacionistes en la nostra societat?

Lectura recomanada: Dominguez, Martí. El somni de Lucreci. Una història de la llibertat del pensament, Proa, Barcelona, 2013.

La màgia de la música, la màgia de la vida

Ara fa dos anys que tinc l’honor de formar part de  la colla de dolçainers i tabaleters de l’Estrela Roja de Benimaclet. Una entitat que ara té 25 anys d’existència, amb ells em trobe molt bé com a casa meua.

No obstant això avui no vaig a parlar de l’Estrela Roja de Benimaclet, sinó de la seua màgia, la música.

El meu contacte amb la música fins aquest moment sempre hi ha sigut esporàdic i no massa enriquidor, però aquesta vegada és diferent. Tot va començar ara fa dos anys a Aielo on en plena festa dels dimonis Ferran i Andone en van suggerir que podria aprendre a tocar el tabal i els vaig fer cas. Després del camí que he començat necessite estudiar música i així ho faré aquest any al CIM de Benimaclet.

Amb el tabal he aconseguit tindre una relació que jo sincerament no esperava. Diuen que el tambor és utilitzat pels xamans  en diversos pobles de Sibèria i que el seu redoble permet al xaman  aconseguir un estat alterat de la consciència o fer un viatge. No sóc cap xaman, però sí que puc dir-vos que moltes vegades quan assage o fem alguna cercavila la meua consciència s’altera i entre en un  una situació en la qual mai hi havia estat. Jo la definisc com la màgia de la música.

Espere que aquesta màgia que m’he trobat continue fluint i siga capaç d’obrir els ulls a una societat que ja no creu amb la màgia.

Avui dos de juliol es pot alenar, no fa gaire ens ofegaven en una ona de calor extrema. Les conseqüències  més directes han sigut el desenvolupament d’uns incendis que han tornat a cremar la Terra. No ens enganyem, açò no és una cosa puntual, ni una trama maçònica, ni som els ecologistes que hem tirat la calor des de les avionetes. Açò és producte d’un model de societat que ha viscut d’esquena a una realitat, tots som i formem part de la Terra. I eixe tots ens inclou a nosaltres, uns animals que gràcies a la tecnologia hem aconseguit posar-nos dalt de la piràmide tròfica. Expliquem el món amb fórmules complexes i creiem que dominem a la natura, però actuem com una plaga i estem provocant canvis de dimensions imprevisibles. Davant d’aquesta situació torne a reclamar a la meua espècie dominant que desallotge del poder als mercaders insaciables i que construïm una nova societat basada en la justícia social i ecològica.

He tornat a creure en la màgia que vaig oblidar quan em vaig fer adult, crec sincerament que Homo sapiens sapiens no serà tant imbècil com per a provocar la seua pròpia extinció. En tot cas la màgia de la vida continuarà en la Mare Terra amb nosaltres o sense nosaltres, amb música o sense música.

La màgia de la música

M’agafe a la vida de forma salvatge

i m’agafe a tu, perquè sense tu sóc un vaixell sense ones.

La note en els troncs dels arbres, en les branques, en les fulles,

en la teua mirada, en les teues cames.

Gràcies a la vida puc besar-te, puc tocar-te,

puc volar en la meua ment per valls i muntanyes.

Gràcies a la vida note l’estima de la Mare Terra

cap a les seues bestioles.

Tu m’has fet sentir coses inimaginables.

Et vull, et vull, tanque els ulls i continue estimant-te.

Quantes ganes tinc de viure per continuar abraçant-te.

La música m’entra  en el cos nota a nota.

Les ones del tabal en duen on elles volen.

Els diversos ritmes flueixen entre dolçaines,

alhora el cor i la ment es troben en un indret inexpugnable.

No estic i estic  i sé que estic perquè les ones del tabal

em recorden que puc parlar amb les fades.

La màgia de la múcica m’uneix a la vida de forma salvatge

·         Pere Miquel Guillem Calatayud

Reflexions d’un mortal

A partir de certa edat  comences a fer certes reflexions que t’afecten com a persona. Ja saps que la probabilitat de desaparéixer com a ésser humà cada vegada és més elevada i reflexiones com vols viure els últims 10 o 20 anys que et queden, amb molta sort. Aquesta llibertat d’elecció està limitada i tot depén de si tens salut, fills que encara no treballem, hipoteques, anys cotitzats a la seguretat social, companya, etc.

Una variable que explicarà gran part del nostre comportament i destí està representada per l’hidra capitalista. El sistema capitalista global dirigeix en gran part les nostres vides. Ací, al País Valencià, podem arribar a vells amb certa facilitat, en altres països vells pels carrers se’n veuen molt poquets. No obstant això, el sistema negoci en el qual vivim ens obliga a treballar pràcticament fins que el cos aguante, sempre que no hi formem part de l’exèrcit d’exclosos socials.

Però perquè treballar tant? Moltes vegades per a no eixir ni de pobre i altres per a consumir coses que no ens fan cap falta. I ací entrem en una contradicció molt forta, perquè consumir tant en coses banals si ara sabem que els recursos de la Mare Terra són limitats i que si continuem destrossant el nostre planeta a aquest ritme, no hi ha cap futur?

La resposta no la podem buscar dins de l’origen del problema, el capitalisme. Crec que fa falta una fonda revolució cultural si volem eixir d’aquesta. Jo possiblement, si no em mor abans, arribaré a vell, el meu fill ho tindrà més difícil i els meus néts quasi impossible. Fa falta un nou sistema econòmic que tinga justícia social i ecològica, en el qual la nostra vida no siga un negoci i tot allò que creix, es reprodueix i mor no siga una mercaderia.

La resposta, i no és meua, és saber si serem capaços de mantenir la vida en el planeta Terra més enllà del capitalisme. Jo crec personalment que amb la lluita de totes i tots eixa esperança es convertirà en realitat.

Continueu sent rebels, desobedients i anticapitalistes, perquè en eixe comportament està la llavor de la qual naixerà una societat més justa i respectuosa amb la Mare Terra. Salut companys i companys ací estan aquests versos, perquè no pot haver-hi revolució sense poesia i música.

La realitat és molt tossuda, però hi ha estreles roges.

De vegades m’agrada somiar que som lliures,

que cap cultura és superior a altra,

que cap ésser humà està per damunt d’altre,

que homes i dones tenen els mateixos drets,

que no hi ha ni riscs ni pobres,

que parlem amb la Mare Terra i la respectem i l’entenem,

però no, la realitat és molt tossuda.

La vida la reduïm a un trist negoci

i se’ns escapa rodejats de mercaderies inútils.

Anem a treballar per  a construir més mentides

que desdibuixen la nostra vida a tons grisos i negres.

No sé si riure o plorar, però les roselles són roges

i els colls-verds  es llisquen per superfícies platejades.

Negres són les nits i de mil colors les matinades.

Reivindiquem els colors de la Mare Terra

i els seus perfums dolços i agres.

Trenquem les cadenes que no ens deixen viure

com a homes i dones lliures.

Lliure et vull com la música que flueix de mans lliures

i et dispara la ment per llocs sembrats d’estreles roges.

Per Benimaclet viuen, lluiten i s’organitzen ells i elles

i altres. 

Pere Miquel Guillem Calatayud.