Perquè estic totalment viu

Des d’aquest mateix blog, ja fa alguns mesos, havíem denunciat la mort silenciosa de moltíssimes persones per culpa de la crisi. Entre les víctimes estava Joaquim un obrer valencià de 45 anys que portava dos anys aturat i el 3 d’abril de 2012 es va suïcidar. Si bé, un dels fets que més ressonància va tindre als mitjans de comunicació va ser el suïcidi del pensionista grec davant del mateix parlament. A pesar de fets tant visibles, aquesta part dolorosa del drama que estem vivint era i és una realitat totalment ignorada y negada per la gent que controla el poder i per gran part dels mitjans de comunicació. Ara la cosa és tan escandalosa que no es pot amagar la realitat cruel i brutal que ens ha tocat viure encara que intentaran, una vegada més, crear una opinió entre la ciutadania que els siga favorable. 

No obstant això, hi ha una realitat que és la que és i que tots o quasi tots veiem.  Els bancs o el sistema financer és el culpable directe d’aquesta crisi, la usura acompanyada de l’especulació ens ha dut on estem, per tant també són responsables directes d’aquestes morts, però no solament ells sinó també els polítics i partits polítics que permeten que aquesta gent continue actuant amb total impunitat desnonant a la gent. 

Els hem donat milers de milions d’euros als bancs per a tapar el forat negre que han provocat en l’economia, el seu deute per art de màgia a passat a ser sobirà, ja no és privat. Ells cada dia que passa són més rics i no satisfets amb tot açò continuen actuant com carronyaires famolencs, volen més diners. A molta gent els han deixat sense res, inclòs els han furtat la poca estima que els quedava. Els ningú, com ens anomena Eduardo Galeano, fotuts, apallissats, humiliats, acabem perdent l’única cosa que ens quedava, la vida.  Perquè nosaltres, la gent del carrer, estem pagant aquesta crisi i per si fora poc ens roben el poquet que tinguem: l’ educació, la cultura, la sanitat, el treball... i també posem els morts. Quanta injustícia i quanta barbaritat.

Si els responsables d’aquestes morts no senten cap tipus de remordiment haurem d’estar alerta, perquè la bèstia torna a estar una altra vegada solta. Cap mort té una justificació, perquè el resultat és sempre el mateix, perdre la vida que tant ens costa mantindre. Tota aquesta situació està provocant alarma social i terror i com tal haurien de ser resoltes, es a dir, jutjant als responsables. Salut companys i companyes.   

El Poeta Dissident

Perquè estic totalment viu

Quan acatxes la mirada

constantment, per a què viure?

Quan et xafen i no crides,

on estan els sentiments?

Quan es perd de la memòria

el teu company o companya

i tu no fas res, què esperes?

Quan es destrueix el món

i tan sols alces els muscles

tu eres la pròxima víctima.

Qui és aquell que ens pot jutjar

si els seus fidels són res?

Les preguntes em turmenten

perquè no escolte respostes,

perquè percep com perdem

la mirada,  el crit i el món.

Prompte perdrem la memòria,

després tot serà foscor.

Tot seguit perdrem la vida

entre boires de cotó.

Plore, ric, odie, mire

i cride amb molta memòria,

perquè estic totalment viu,

si bé la senyora mort

m’aguaita plena de seda,

llumenetes de colors

i molta terra en l’Havana.

Els que estem vius estimem  

amb tanta passió i força

que les roques es parteixen

al ritme del nostre pas

d’enamorats sense límits,

rodejats de passions

desbocades entre iguals.

En un punt ens hem trobat

plens de llibertat, eterns,

perquè el nostre amor mai mor,

perquè nosaltres mirem,

cridem i tinguem memòria

i tot açò ens fa forts, durs.

Som molt més que roques fredes,

també sabem perdonar.

¿Quiénes son los patriotas?

Article de Vicenç Navarro al diari Público 15-11-2012

¿Qué es patriotismo?

... independientemente de las muchas maneras mediante las que tal concepto y sentimientos puedan definirse, sí que debería haber un componente que coincidiera en todas las definiciones posibles. Y éste es que el amor a la patria debería incluir amor a la ciudadanía de la entidad así definida. No se puede amar a España (o a Catalunya) sin estar dedicado al bienestar de la población que constituye tal país (España y/o Catalunya). Y, puesto que la mayoría de la población pertenece a las clases populares, un indicador de patriotismo debería incluir como elemento definitorio el compromiso y dedicación a la mejora del bienestar de las clases populares. No se puede amar a España (y a Catalunya) sin este compromiso, pues de lo contrario se tiene una visión excesivamente esencialista, casi mística, de lo que es la patria, una concepción poco coherente con la vida real de las personas. En realidad, si la definición de patriotismo no incluye un compromiso por mejorar la vida y bienestar de la mayoría de la población, entonces hay que sospechar que el concepto de patriotismo está siendo utilizado, confundiendo los intereses de la patria con los de un sector minoritario de la población.

Parecería, pues, razonable aceptar, incluso por las derechas, que un elemento común de tal patriotismo fuera la dedicación de las fuerzas patrióticas al bienestar del pueblo, que en términos cuantitativos, serían las clases populares, clases populares que en cualquier país incluyen las clases trabajadores y las clases medias de renta media y baja.

¿Son patriotas las fuerzas que se autodefinen como tales?

Pues bien, tal dedicación puede evaluarse incluso numéricamente. Como decía Mark Twain, el amor no puede cuantificarse, pero sus consecuencias sí. Veamos, pues, los datos. En aquellos países de Europa donde las derechas (que se autodefinen como las fuerzas patrióticas) han tenido más poder históricamente, tales como el Sur de Europa (España, Grecia y Portugal), el nivel de desarrollo económico, social y político ha sido el más bajo de la Unión Europea. Los datos son abrumadores. Tanto el PIB per cápita como el gasto público social per cápita, o el número de recursos públicos (desde transferencias públicas, como pensiones, hasta servicios públicos, como sanidad y educación, que contribuyen enormemente al bienestar y calidad de vida de las clases populares) han sido, y continúan siendo, los más bajos de la UE-15. Es también en estos países donde los ingresos al Estado son los más bajos, donde la política fiscal es más regresiva y menos redistributiva, donde hay más fraude fiscal y donde hay mayores desigualdades y concentración de la riqueza.

Estos datos permiten, entonces, hacerse la pregunta ¿dónde está el amor a España de los súper patriotas españoles?   Continuar llegint

Així actuen els piquets de la patronal

Tots tinguem raons de sobra: 14N Vaga General