Article publicat per Vicenç Navarro a la revista digital SISTEMA, 17 de febrer de 2012
Hi ha distintes versions del dogma neoliberal (el pensament econòmic de la troica –la Comissió Europea, el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI)- que domina les institucions de la Unió Europea i de l’Eurozona, així com de governs dels països dels Estats membres) de com eixir de la crisi actual, però totes elles coincideixen en dos tipus d’intervencions: una és la necessitat de reduir el dèficit i el deute públic, a fi de “recuperar la confiança dels mercats financers” (la frase més utilitzada en les pàgines econòmiques dels mitjans de major difusió que recolzen tals mesures) i amb això poder aconseguir diners prestat de la banca i altres institucions financeres que els Estats necessiten per a realitzar les seues funcions. D’ací el seu èmfasi a retallar la despesa pública, i molt en especial la despesa pública social, disminuint les transferències i serveis públics de l’Estat del Benestar. La famosa frase que “cal estrényer-se el cinturó” o l’altra frase que “no podem gastar-nos més del que tenim” reflectix aquesta necessitat de seguir polítiques d’austeritat a fi de deixar arrere la Gran Recessió (camí de la Gran Depressió) que estem patint.
L’altre tipus d’intervenció en què coincideixen tots els neoliberals, és que cal disminuir els salaris a fi de fer l’economia més competitiva. Ja que els països de l’Eurozona, en compartir la moneda, no poden unilateralment devaluar-la, l’única alternativa possible per a augmentar la competitivitat –segons aquest dogma- és abaixar els preus dels béns i servicis que el país exporta, de manera que l’economia siga més competitiva. I la manera més ràpida i eficient de reduir els preus és –de nou, segons aquest dogma- disminuir els salaris dels treballadors que produeixen tals béns i serveis.
Les mesures que la troica ha estat imposant, i a Espanya el Govern Rajoy ha estat dòcilment aplicant al peu de la lletra, té aquest objectiu: disminuir els salaris. A fi d'aconserguir aquest objectiu, han de debilitar els treballadors i als seus instruments, els sindicats, la qual cosa intenten aconseguir alterant els convenis col·lectius, descentralitzant-los el màxim possible, fent més fàcil la possibilitat d’acomiadament, mantenint atemorit el treballador, la qual cosa també aconsegueixen fent-li perdre seguretat en el seu lloc de treball i en la seua protecció social. En realitat, els retalls de la despesa pública social, i el consegüent debilitament, quan no desmantellament de l’Estat del Benestar, té com a objectiu principal el debilitament del món del treball, implicant una pèrdua de drets socials i laborals que els treballadors havien aconseguit en períodes anteriors.
Aquesta és, doncs, l’agenda dels conservadors, tant d’Espanya com de les seues comunitats autonòmiques com Catalunya. Estem veient l’atac més frontal enfront de la classe treballadora que hem vist des de l’establiment de la dictadura feixista que va imperar a Espanya des de 1939 a 1978, l’objectiu del qual va ser també debilitar al món del treball a costa del món del capital. Això explica que quan la Dictadura va acabar –en part degut a la pressió del moviment obrer- Espanya tenia l’Estat del Benestar menys desenvolupat i els salaris més baixos d’Europa (veure el meu llibre “El Subdesenvolupament Social d’Espanya Causes i Conseqüències”). La diferència entre aquell període i aquest és que, mentre en aquell període l’element més notori i visible era la repressió policial, amb tortura inclosa, ara es fa mitjançant cartes i cridades del Banc Central Europeu al president del Govern, condicionant la compra de deute públic de l’Estat a què es debilite el món del treball, exigint baixada de salaris, desmantellament de la protecció social i altres mesures hostils a la població treballadora.
Aquestes mesures, que el Govern de Rajoy està imposant, són el resultat de l’aliança de la banca amb la gran patronal, utilitzant la crisi com a excusa per a aconseguir el que sempre han desitjat: el desmantellament de l’Estat del Benestar i el debilitament de la classe treballadora. És el que Noam Chomsky anomena “La guerra de classes unilateral”, del capital enfront del treball, que el primer està guanyant en bases diàries, i que entre les seues victòries està el desmantellament de les institucions democràtiques. Cap de les mesures, que els partits conservadors governants -el PP i CiU- estan imposant, estava en el seu programa electoral, havent ocultat cada una de les seues mesures impopulars durant la campanya electoral. A nivell estatal, El Govern de Rajoy és el més dòcil de tots els Governs de l’Eurozona a Brussel·les, havent abandonat qualsevol intent de dignitat i sobirania nacional. Aquesta lluita de classes que vivim enfronta a la burgesia financera i empresarial, contra les classes populars (classe treballadora i classe mitjana) i té lloc dins d’un context europeu en què hi ha una aliança de classes, com demostra el notable suport que la troica està proveint a la burgesia espanyola per a aconseguir els seus fins.
Enfront d’aquesta allau, les forces progressistes han de respondre amb tota contundència. Està clar que en El Govern del PP reflectix un “autoritarisme masclista” que consisteix a mostrar la seua virilitat carregant-se a la classe treballadora, a fi de mostrar a la troica que tenen els bemolls per a fer el que Brussel·les desitja. Inclús gallegen de que tindran una vaga general (que naturalment pensen derrotar) a fi d’impressionar als que consideren els seus superiors. És important que les forces progressistes responguen mitjançant la mobilització, presentant al mateix temps alternatives que mostren la falsedat que no existisquen alternatives (veure el llibre que Juan Torres, Alberto Garzón i jo hem escrit, “Hi ha alternatives. Propostes per a crear ocupació i benestar social a Espanya”). I entre aquestes alternatives està, des d’eixir-se'n de l’euro (opció que no cal rebutjar), fins a desenvolupar una vaga general a nivell de tota l’Eurozona (el mateix dia), amb peticions comunes que van des de l’establiment d’un salari mínim comú (que, naturalment, seria proporcional i no absolut, representant aproximadament el 60% del salari mitjà anual) per a tots els països de l’Eurozona, fins a l’establiment (encara inexistent hui en l’Eurozona) d’un marc legal per a establir convenis col·lectius a nivell continental, incloent-hi altres mesures com que el BCE pose com a condició per a comprar deute públic l’eliminació del frau fiscal i l’aplicació de reformes fiscals, que recuperen la progressivitat anterior a les baixades dels imposts que van estar ocorrent en els últims anys, en compte de les polítiques anti classe treballadora que estan promovent. Avui cal una mobilització, no sols nacional (que continua sent molt important), sinó europea, tant a nivell sindical com a polític.
Diumenge 19 de febrer a les 12 h. en la plaça de Sant Agustí de València, Manifestació contra la Reforma Laboral
