Ministres

Els ministres d'un govern, i la trajectòria de cada un d'ells, poden orientar-nos sobre la política que durà a terme l'executiu. Açò té especial importància en els moments actuals, quan la gent necessita saber el que pensa fer Rajoy i aquest es mostra més hermètic que ningun president de la democràcia. No vol fer malbé el triomf cantat en les pròximes eleccions andaluses anunciant les mesures, bàrbares, injustes i de classe que aplicarà. Ja ens assabentarem a la primavera. Per esbrinar el talant del nou govern mirarem dos ministres: el d'Economia i Competitivitat, Luís de Guindos i el de defensa, Pedro Morenés. 

El primer, Luís de Guindos, formava part fins avui del Consell d'Administració d'Endesa, l'empresa elèctrica afavorida per Aznar quan era president i que el va premiar fent-lo assessor extern per a Amèrica del sud, amb un bon sou, quan va deixar la presidència del govern. De Guindos també formava part de l'editora de El Mundo i del diari sobre economia Expansión. Però el més important és que era el president de Lehman Brothers España en 2008, quan va fer fallida per l'escàndol de les hipoteques subprime, l'origen de la crisi actual. Com ha passat en altres països europeus posen a la rabosa a cuidar el galliner, als responsables de la crisi per a que cerquen eixides. Ja coneguem les receptes: el que haja de pagar-se que ho paguen les classes populars i aprofitar l'acollone del personal per desregular el mercat de treball i privatitzar el que queda de públic, educació i sanitat.

El segón ministre que no hem de perdre de vista és el flamant titular de Defensa Pedro Morenés. Amb Aznar va ocupar les secretaries d'Estat de Defensa, Seguretat i Política Científica. Durant el període de Zapatero ha estat presidint empreses relacionades amb l'armament i el sector naval. Fou conseller d'Intalaza SA, dedicada a la fabricació de bombes de raïm, entre altres coses. Abans de la prohibició d'aquest tipus d'armament va tindre temps de vendre-li a Gadafi les bombes de raïm que va utilitzar contra la població. Amb Aznar es va produir el 80% del deute en armament que té Espanya a l’actualitat, que és superior a la quantitat que Rajoy vol estalviar amb les retallades previstes. Amb el nou ministre tornaran a augmentar les compres d’armament a les empreses de les quals formava part?

Els dos han sigut secretaris d'Estat amb Aznar, els dos se'n van anar a empreses privades dels sectors que havien gestionat amb els càrrecs públics, i ara tornen als ministeris de les mateixes àrees. Públic, privat, públic. És molt difícil esquivar les temptacions corruptores en aquestes anades i tornades entre llocs de responsabilitat i poder en l'administració pública i les empreses privades. Aquest trasbals és habitual en els polítics de la dreta espanyola però no pareix aconsellable en moments de crisi i d’estalvi de despesa pública. 

A casa nostra deia el secretari general del PPCV, Antonio Clemente, que amb Rajoy s'havia acabat la marginació de València, una de les regions que més vots aporta al PP nacional. Rita Barberá i Gonzalez Pons sonaven com ministrables, si més no perquè eren dels pocs noms importants no imputats en casos de corrupció, però no ha eixit cap ministre d'ací. Poder valencià?

Un impost a la malaltia

Article d’Ignacio Escolar en Escolar.net

Eufemisme: manifestació suau i decorosa d’idees la recta i franca expressió del qual seria dura i malsonant (Diccionari de la RAE). L’eufemisme es basa en la confusió i, com qualsevol engany, té data de caducitat. Quan la idea malsonant impregna tant a l’eufemisme que deixa de servir com a disfressa, el llenguatge educat busca un nova paraula, un nou amagatall, una nova manipulació. Cap eufemisme és per sempre, tots tendeixen a mutar. Així, per exemple, comencem per les “loquerías” per a passar als “manicomis” als que després reemplacem per “pavellons psiquiàtrics” i, més tard, per “clíniques de repòs”. És una evolució semblant a què està seguint una altra idea malsonant: la del repagament sanitari a què eufemísticament van anomenar “copago” i ara la Generalitat vol batejar com “tiquet moderador”. El seu verdader nom hauria de ser un altre: és un impost a la malaltia. 

Els defensors del copago argumenten que és una manera d’evitar abusos, de previndre que alguns viciosos de la malaltia col·lapsen els serveis sanitaris. És dubtós que tal cosa succeïsca –no conec a ningú que es vullga passar el matí en urgències per pròpia voluntat–, però sens dubte no passarà amb el tipus de repagament que ahir va aprovar la Generalitat. Els catalans, a partir de l’1 de gener, hauran de pagar un euro amb cada recepta. També els pensionistes, els malalts crònics o terminals i els parats. S’evitaran abusos així? Segur que no, perquè les receptes ja estaven controlades pels metges, que són els que decideixen si estàs prou malalt com per a necessitar medicació. Amb aquest copago, sens dubte es recaptarà. Però serà un impost injust que gravarà als més malalts: als que més ho necessiten, en compte de als que més tenen.

El que sobra a Espanya

Diu el cap de la major organització espanyola d'empresaris (CEOE) que “hay mas de 150.000 funcionarios del Estado que no tienen trabajo que hacer” i, en conseqüència, proposa reduir a la meitat el funcionariat per retallar el dèficit públic. Resulta, però, que Espanya és un dels països que tenen un percentatge menor de treballadors del sector públic, el 13%, mentre que la mitjana de la UE-15 és del 16% i les economies més competitives són les que tenen un major percentatge, com Dinamarca, Suècia o Finlàndia. 

Cal dir que funcionaris són els mestres d’escola i professors d’institut i universitat, els metges, les infermeres, els bombers, la policia, els jutges, arquitectes, economistes, etc. i un fum de professionals i treballadors administratius i de tot tipus necessaris per a que tot l’Estat, les comunitats autònomes i els ajuntaments funcionen al servei dels ciutadans.

És curiós que la patronal desitge reduir la despesa pública a base de acomiadaments de funcionaris, de retallades en despesa social (educació, sanitat, etc.) i no propose perseguir l'evasió fiscal que, només en les grans empreses i grans fortunes, s'estima en 42.700 milions per al 2010, segons el Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda, el que equival a una tercera part del import de la nòmina anual de tots els funcionaris de l'Estat, que és de 115.000 milions.

També crida l'atenció que no diga res dels clamorosos casos de corrupció. Si els polítics es venen és perquè els empresaris els compren. Així per una petita quota que s'endú el polític, l'empresari obté concessions d'obres o serveis pagades a molt bon preu amb diners públics, i tots guanyen, menys el que paguem religiosament els imposts i no rebem la contrapartida en serveis públics de qualitat. 

La patronal reclama una reforma laboral que deixe indefensos als treballadors per poder disposar de mà d'obra dòcil i barata, exigeix rebaixes fiscals i subvencions per a les empreses, i cotitzacions mínimes a la seguretat Social, i a canvi ofereix crear ocupació quan hi haja reactivació econòmica, quan l'augment d'activitat demane treball, és a dir, no ofereix res, doncs quan hi haja activitat econòmica es crearà ocupació com ha passat abans, sense reformes laborals.

Senyor Rosell, en Espanya no sobren funcionaris. El que sobren són empresaris incapaços que s'aprofiten sense escrúpols de subvencions, ajudes fiscals i d'un mercat laboral desregulat. Sobren polítics corruptes i empresaris corruptors. I també sobren defraudadors fiscals als quals la seua organització amaga i protegeix.

La política com a negoci

Antoni Furió en “Història del País Valencià” parla de la formació de la classe dirigent burgesa valenciana que surt als anys trenta del segle XIX i es consolida als anys centrals del segle. Furió posa a Josep Campo, el que serà Marqués de Campo, com a paradigma d’aquesta generació de nous rics que ascendeixen social i econòmicament utilitzant la política. Josep Campo aprofita la seua preeminència política, com alcalde de València, per beneficiar-se personalment de les obres públiques que mamprenen: l’empedrat dels carrers, l’enllumenat, l’aigua potable, etc. Aquestes obres les adjudica a les seues empreses i les finança a través del seu banc. Els enormes beneficis els empra en la línia de ferrocarril entre el Grau de València i Xàtiva que aconsegueix mitjançant contactes polítics, i que més tard es prolonga fins Almansa per enllaçar-la amb la de Madrid. És elegit diputat a Corts i més tard nomenat senador vitalici. Trasllada la seua residència a Madrid i des d’allí controla la importació de tabac des de Cuba. El rei Alfons II li va concedir el títol de marqués.   

Aquesta manera de fer fortuna està molt arrelada al nostre Estat. En aquest país els diners públics, pagats majoritàriament pels imposts dels treballadors, han servit tradicionalment per omplir les butxaques d’espavilats desaprensius que creuen que l’erari està per a saquejar-lo. El polític com a servidor públic és rara avis.  La política és un mitjà per enriquir-se, com afirmava Zaplana. Són diners “sense amo” i amb escàs control a disposició dels balafiadors capritxosos o aprofitats. 

El sistema lax i l’escàs control de la despesa pública, especialment en ajuntaments i comunitat autònomes, facilita que hi haja un pont de les flors a València que és una sagnia sense trellat, que s’hagen pagat faroles d’enllumenat públic a quatre voltes el seu preu de mercat, que s’hagen autoritzat despeses com les de la depuradora de Pinedo o el pagament de quantitats exagerades al gendre del rei per ser qui és. 

El que falla és el sistema i el control inexistent o altament deficient dels comptes públics. Però també el convenciment, de qui comet aquests robatoris a tots els ciutadans, de que és “lo normal”, doncs creuen tindre dret a fer el que fan: aprofitar els diners públics en benefici privat.

Els imputats en el cas Gürtel, Brugal, Emarsa, Fabra; els milions d’euros “regalats” en la ciutat de les ciéncies, l’àgora, Terra Mítica; el saqueig de la CAM, Bancaixa i el Banc de València;  els forats de Canal 9, la visita del papa, Fòrmula1, Copa Amèrica’s, etc, etc, etc. són producte d’aquesta manera d’entendre la política com una forma de fer carrera dels professionals incompetents i dels empresaris sense escruplos acostumats a viure de l’Estat i dels diners públics. 

La democràcia és llibertat i igualtat però per aconseguir una democràcia real cal sotmetre a totes les institucions a controls que impedisquen arbitrarietats i balafiaments. Guanyar unes eleccions no ha de ser donar carta blanca al guanyador perquè faça el que li done la gana. El marqués de Campo podia fer-ho al segle XIX però al segle XXI... és una vergonya.