La vaga

La classe obrera és poderosa per ser la més nombrosa i per raure en les seues mans la producció. Els treballadors treballen la terra, fabriquen objectes, construeixen cases, transporten els productes i consumeixen. Tot funciona com una gran màquina ben engreixada. Però si els treballadors deixen de treballar la gran màquina productiva amenaça amb detindres.

Un treballador no és ningú. Necessita de l’acció col•lectiva per a fer-se sentir i la vaga és el millor, i de vegades l’únic, mitjà per a recordar als poderosos que els vertaders amos són els treballadors. La vaga fomenta la solidaritat de classe i dona confiança als treballadors en la defensa dels seus interessos. Ensenya com l’aparell de l’estat s’utilitza per a defensar els patrons i contra els treballadors. També ensenya com les lleis afavoreixen els rics i ningunegen els explotats. Per tot això, després de molts anys de lluita i de molts morts, la vaga és un dret fonamental.

Aquestes coses tan bàsiques han desaparegut del ideari dels treballadors actuals. El pensament únic neoliberal, difós des de l’escola i constantment pels mitjans de comunicació i persuasió, ens ha fet creure que el millor és l’individualisme, que cadascú mire per la seua butxaca; que tots som ciutadans iguals amb els mateixos drets i obligacions; que això de les classes socials és una bovada passada de moda. Però el que està clar és que si els treballadors no actuen junts se’ls mengen pels garrons; que la hisenda dels estats s’alimenta dels impostos dels treballadors i els rics cotitzen menys cada vegada; que la justícia no actua a cegues perquè veu per l’ull dret; que la distància entre classes socials, en compte d’acurtar-se, augmenta.

La vaga del metro de Madrid s’ha radicalitzat perquè la Comunitat de Madrid ha fet paper mullat del conveni signat l’any passat i pretén reduir un 5% els salaris. On està la llei que permet incomplir impunement un conveni col•lectiu? Amb els funcionaris també s’ha fet injustament però els treballadors del Metro ni tan sols són funcionaris. Han de ser els treballadors ostatges dels empresaris? On està la justícia?

Una vaga és un pols entre els treballadors i els empresaris i uns serveis mínims abusius lleven totalment l’eficàcia a la vaga. Tot continua funcionant i els treballadors que paren deixen de cobrar. Per als empresaris perfecte, molts d’ells fins i tot les provoquen perquè guanyen diners. Els serveis mínims deurien ser només per a serveis essencials: policia, bombers, sanitaris i poc més. Una vaga és per que es note, per que moleste, i els treballadors, tots els treballadors, tenim l’obligació de recolzar les vagues amb la nostra solidaritat, encara que ens afecte. Avui són altres, però demà pots ser tu qui necessite d’eixa solidaritat.

Cal recuperar el sentiment de classe treballadora perquè l’ofensiva liberal és molt forta i amenaça amb arramblar amb el que el moviment obrer ha conquerit els últims cent anys. De l’èxit de vagues com aquesta del Metro de Madrid dependrà el futur nostre i dels nostres fills. No és ninguna bovada.

Governar és prendre mesures impopulars: per a qui?

Els mitjans de comunicació i persuasió ens saturen d’informació per a justificar les mesures que prenen els governs per a frenar la crisi econòmica. Són mesures dures, diuen, però “governar és prendre mesures impopulars”. Ara el que cal preguntar-se és: impopulars per a qui?





Fins ara, i no pareix que vaja a canviar de direcció, les disposicions emeses pel govern són reducció de salari dels treballadors públics, congelació de pensions, reforma laboral que abarateix l’acomiadament i rebaixa els salaris. Són mesures impopulars per als dèbils i treballadors però són molt populars entre els empresaris i els forts.

La democràcia té sentit quan els polítics, que representen els interessos enfrontats dels ciutadans, són capaços de llimar les arestes més feridores del conflicte de classes i d’harmonitzar els interessos de tots. El poder dels representants polítics esdevé de la ciutadania que li vota i, per tant, si hi ha conflicte entre el que pensa el polític i el que desitgen els representats, qui deu canviar o dimitir és el polític i no la majoria de la població que es sent agredida per les mesures. Si els ciutadans tenen capacitat per elegir els representants també la tenen per exigir que defensen els seus interessos de classe.

Eixa valentia que s’exigeix als governants no ha de ser per a desmuntar l’estat del benestar ni trencar l’estatus de relacions laborals, afavorint sempre i exclusivament els poderosos, sinó que ha de ser per enfrontar-se a la banca, a la patronal i als rics. L’esquerra no pot tindre el mateix concepte de “mesures impopulars” que la dreta, perquè això és covardia.

Comentari sobre l’article “Gobernar es tomar medidas impopulares: ¿para quién?” publicat per Vicenç Navarro en el diari digital EL PLURAL, 28 juny de 2010

Bancaja i CAM

La falta de voluntat política, i de sintonia entre Alacant i València, ha facilitat el fracàs de la vertebració econòmica i financera del territori. S’addueix debilitat del president Camps, però tampoc ho van aconseguir Lerma ni Zaplana. S’ha perdut el temps dient que som els millors i dedicant les inversions al sector on més ràpidament es feien diners, sense tindre una estratègia industrial a llarg termini. El colofó, per a la València econòmica, ha sigut el gran error històric de la pèrdua de les dues entitats financeres i, per a la valència política, la constatació de que no hi ha voluntat , per part dels dos partits majoritaris, d’estructurar de cap manera la Comunitat. Al capdavall tenen una idea d’Espanya semblant.

Tècnicament Bancaja i CAM tenen massa dependència del sector immobiliari i de empreses xicotetes que depenen del mateix sector. Recorren amb massa freqüència al mercat interbancari per a finançar el seu deute pagant alts interessos. Diverses agències de qualificació han reduït la seua puntuació per estos problemes. Però la fusió d’ambdues caixes haguera estalviat costos financers i facilitat desprendre’s de pesos que, per separat, llastren l’activitat. La fusió haguera sigut un element d’articulació econòmica del territori que podria condicionar, pel seu pes, la inversió industrial a la Comunitat Valenciana.

L'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE) lamenten ara el que no han fet abans, quan podien pressionar per a que el president Camps forçara la fusió tan necessària per als seus interessos. És veritat que les dues caixes participaven d’operacions més polítiques que altra cosa però també es veritat que finançaven, des de la proximitat, les inversions de milers d’empresaris que generaven feina. Ara la decisió de recolzar o no els emprenedors valencians es prendrà a Madrid, on desconeixen la nostra realitat.

Altra vessant de la fusió amb entitats forasteres, amb pèrdua de poder de decisió, és el cost social. El mateix president Camps ha reconegut que amb la fusió de la CAM i Bancaja s’hagueren perdut 1.500 llocs de treball mentre que amb esta opció de fusions, de la CAM amb Cajastur i Bancaja amb Caja Madrid, se’n perdran 2.500.

Però hi ha un altra cosa més sagnant encara: Arran de la fusió, Bancaja i Caja Madrid, demanaran uns 4.500 milions d'euros al FROB (Fondo de Reestructuracion Ordenada Bancaria), la quantitat més alta demanada fins ara per cap caixa del país. Un altre regal a la banca d’un Estat amb un dèficit que obliga (això diuen) a prendre mesures com rebaixar el salari dels funcionaris que, casualment, suposa un estalvi de 4.000 milions d’euros. A més no cessen els rumors de la conversió de les caixes d’estalvi en bancs, el que eliminaria la inversió social de les entitats per a convertir-ho en dividends per als accionistes.

Més diners públics per als rics i retallades socials i de salari per als treballadors. No entenc res...

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

Acabant de redactar este article m’arriba la noticia de que ATTAC Espanya ha presentat als grups parlamentaris la proposta de nacionalitzar les caixes d’estalvis per a crear una banca pública. La noticia, que segurament no eixirà a les primeres planes dels diaris, diu així:

ATTAC España reclama la nacionalización de las cajas de ahorros y la creación de una banca pública

jueves, 24 de junio de 2010

Hoy 24 de junio he estado en el Congreso de los Diputados en representación del Consejo Científico de ATTAC España acompañando a Carlos Martínez, Presidente de ATTAC España, y Susan George, Presidenta de honor de ATTAC Francia, para reclamar al Gobierno y a los grupos parlamentarios que den los pasos necesarios para nacionalizar las cajas de ahorros españolas creando una confederación de bancos públicos bajo los principios de la banca ética como se señala en la propuesta concreta que transcribo más abajo.

Esta medida nos parece absolutamente imprescindible para salir de la crisis, no solo como forma de paliar la falta de financiación procedente de la banca privada y que está llevando al cierre y al paro a miles de empresas y personas, sino para garantizar que a medio y largo plazo la economía española pueda cambiar de modelo productivo y orientarse hacia un tipo de actividad que genere más y mejor empleo, más equidad y equilibrio natural y mayor bienestar social.

Es una medida que técnicamente es oportuna y perfectamente viable pero que solo se podrá adoptar si, frente al deseo privatizador de los poderes financieros, tiene el apoyo ciudadano. Por eso solicitamos el mayor apoyo posible divulgando la propuesta y firmando en la entrada que a tal efecto se ha abierto en la web de ATTAC España (www.attac.es).

Contamos con tu apoyo.

El texto completo de la propuesta es el siguiente: (per accedir clica el text d'ací baix)

ATTAC ESPAÑA RECLAMA AL GOBIERNO Y A LOS GRUPOS PARLAMENTARIOS LA NACIONALIZACIÓN DE LAS CAJAS DE AHORROS PARA GARANTIZAR LA ESTABILIDAD FINANCIERA Y LA RECUPERACIÓN DE LA ACTIVIDAD ECONÓMICA Y EL EMPLEO

El socioliberalisme a Espanya

Transcric ací una part de l'article de Vicenç Navarro, sobre la crisi de la socialdemocràcia a Europa, on raona la pèrdua de recolzament popular de la socialdemocràcia per haver substituït el seu ideari d'establiment de l'estat del benestar, increment de les rendes del treball i regulació i control del crèdit, pel socioliberalisme, amb l'excusa de la globalització. És un fenomen mundial que l'autor explica molt be. Ací només transcric l'evolució espanyola.

EL CAS DE LA SOCIALDEMOCRÀCIA ESPANYOLA

La socialdemocràcia espanyola va seguir polítiques de clara tradició socialdemòcrata en el període 1982-1993, facilitades per la pressió popular i pels partits a la seua esquerra. L’agitació social a finals de la dècada dels anys vuitanta va jugar també un paper clau en l’expansió de la despesa pública social per habitant, corregint en part, l’enorme dèficit de la despesa pública social entre Espanya i la mitjana de la UE-15. Espanya havia sigut, en 1982, quan va començar el període socialdemòcrata, el país amb un estat del benestar menys desenvolupat de la UE.

Ara bé, en 1993 (quan el dèficit de la despesa pública social havia sigut reduïda a la meitat) va haver-hi un canvi polític molt important, amb conseqüències en les polítiques públiques, tant econòmiques com socials. El PSOE va perdre la majoria en Les Corts i s’alià amb la dreta catalana, CIU, desenvolupant polítiques neoliberals (que va suposar un espectacular descens de la despesa pública social per habitant), polítiques que van ser continuades pel govern d'Aznar fins a 2004.

L’aliança del PSOE amb CIU va inaugurar una estratègia que incloïa la marginació de les esquerres, tant dins del PSOE com fora, la qual cosa va crear una reacció entre les seues bases, de protesta en contra de la direcció, que va portar a l’elecció del candidat a la Presidència per part del PSOE, de Josep Borrell, que era de clara orientació keynesiana i que va crear enormes resistències tant dins com fora de l’aparell del partit. Tal resistència va portar a la seua dimissió i substitució i més tard a la derrota del PSOE, configurant-se posteriorment tres sensibilitats distintes dins del PSOE. Una, la de l’aparell de partit, que va recolzar el candidat conservador, José Bono; una altra de sensibilitat keynesiana liderada per Matilde Fernández; i una altra, que en teoria era la de compromís, per José Luis Rodríguez Zapatero, i que va guanyar a causa del suport de l’esquerra. José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar i, amb l’excepció de Cristina Narbona, va excloure completament a l’esquerra del seu govern, nomenant a Solbes (que havia iniciat les polítiques neoliberals en 1993 i havia sigut el guardià de l’ortodòxia liberal en la Comissió Europea) i a un equip ultraliberal dirigit per David Taguas (procedent de la Banca i que havia proposat, abans d’integrar-se en La Moncloa, la total privatització de la Seguretat Social, tal com havia fet el General Pinochet a Xile) (veure “La Seguretat Social és viable. Rèplica a David Taguas” al meu blog www.vnavarro.org 24.02.10), com a director del seu equip econòmic. Aquests nomenaments tenien com a objectiu tranquil·litzar la Banca (que és el poder fàctic més important a Espanya), nomenant com a governador del Banc d’Espanya a un altre ultraliberal, Miguel Fernández Ordóñez.

La dimensió socialdemòcrata del PSOE va aparéixer clarament en les àrees socials, que van estar limitades, no obstant això, en les seues iniciatives (algunes purament socialdemòcrates, com la Llei de Dependència) per una austeritat de la despesa pública. El Sr. Solbes havia manifestat que la política durant el període 2004-2008 de la qual ell estava més orgullós va ser la de no haver augmentat la despesa pública, pensat i fet en el país de la UE que té una despesa pública (incloent la social) més baixa de la UE-15. La seua aliança en 2004 amb partits a la seua esquerra, IU-ICV-EA, ERC i BNG, va forçar, no obstant això, una major sensibilitat social, que es va traduir en una reducció de l’enorme dèficit de despesa pública social que Espanya té amb la UE-15.

En el seu segon mandat, iniciat en 2008, el govern Zapatero va virar a la dreta, buscant el suport de la dreta nacionalista catalana, sempre afí a l’equip econòmic del govern, que va continuar sent neoliberal. Tal equip ha desenvolupat una resposta a la crisi actual que redueix substancialment els drets laborals i socials en el país, causa d’una protesta que ha portat a la convocatòria d’una vaga general. De continuar aquestes polítiques, la socialdemocràcia espanyola patirà un declivi electoral profund, tal com ha ocorregut a la majoria de partits socioliberals en la UE

Per anar a l'article cliqueu ACÍ