 |
| El candidat Aznar a les eleccions de 1982 |
L’autèntica i pura valencianitat del blaverisme es contradiu
amb la realitat a poc que investiguem. Els seus orígens i el seu
desenvolupament ha estat sempre lligat, vinculat i fins i tot promogut des de
Madrid. Destacades personalitats madrilenyes participaren en el seu naixement,
com ara Gustavo Villapalos, ex-rector de la Universitat Complutense i amic
íntim de Juan Ferrando Badia. No debades avui en dia Gustavo Villapalos és
acadèmic d’honor de la RACV, institució blavera a la qual la Casa Reial
espanyola li va atorgar a principis dels anys 90 el títol de "reial",
que abans no tenia, el que denuncia una certa connivència de la Casa Reial
espanyola, i del seu entorn, amb el secessionisme lingüístic i amb el
blaverisme en general.
També han estat històricament amics dels blavers destacades
personalitats de la “intel·lectualitat” madrilenya com Ricardo de la Cierva
(Ministre de Cultura amb la UCD en 1980, coincidint amb la plena efervescència
del fenomen blaver). Aquest senyor a més participava sovint en actes dels
secessionistes lingüístics valencians des d‘aleshores. L'ex-president del govern
espanyol amb el PP, José María Aznar, publicà l’any 1979 uns articles que resulta
curiós que siguin d’aqueix any, on hi hagué una màxima exaltació
anticatalanista al País Valencià. En un d’ells, que titula “Vientos que
destruyen”, critica obertament el "pancatalanisme", i el fet que
el llavors President del Consell Preautonòmic del País Valencià decidira
acceptar la bandera quatribarrada com a senyera oficial. I de pas, defensa la
denominació del territori que més li agradava a la dreta blavera en aquella
època: la de Regne de València. “El Consell del País Valenciano -con
exclusiva asistencia de socialistas y comunistas- decide en un alarde de
pancatalanismo que la bandera valenciana sea la misma que la de Cataluña. Como
si el Reino de Valencia no hubiera existido jamás.”5. En un
altre del mateix mes, titulat “Unidad y grandeza”6, arremet
contra l’expansionisme català al País Valencià, i protesta perquè la bandera
oficial del Consell Preautonòmic del País Valencià fora la quatribarrada: “Para
D. Manuel Azaña los catalanes soñaban con el programa de Jaime el Conquistador.
Es decir, con su parte proporcional de Aragón, con el Reino de Valencia y con
las Baleares. De momento en el "País Valenciá" ya tienen la bandera
de Catalunya”. Aquests exemples posen de manifest que
l'anticatalanisme valencià és vist amb satisfacció, quan no fomentat i recolzat
per la dreta espanyola en general i per una part de la intel·lectualitat
madrilenya en concret.
El paper de l’església en l’anticatalanisme
Seguint el camí marcat pel Concili Vaticà II, ja en 1970, la
Comissió Provincial Valentino-Tarraconense, en línia amb l’ordenament nou del
Missal promulgat per Pau VI el dia 3 d’abril de 1969, van fer l’Ordinari de
la Missa en llengua catalana, amb adaptacions per a l’ús de les Diòcesis de
València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, autoritzades pels bisbes
respectius. Posteriorment, l’arquebisbe de València, José María García
Lahiguera, creà el 14 de maig de 1973 una Comissió Interdiocesana per als
textos en llengua vernacla. D’aquesta Comissió formaren part persones com ara
Miquel Adlert i Nogueroles, Xavier Casp i Verger , Manuel Sanchis Guarner,
Josep Alminyana o Enric Valor i Vives, entre altres, i presidit per Pere
Riutort. Els treballs d’aquesta Comissió culminaren en la publicació a finals
del 1975 del Llibre del Poble de Déu, completíssima recopilació de
textos litúrgics adaptada a les variants valencianes.
Però com es pot deduir, si mirem les dates, tot això va
coincidir amb el naixement i eclosió del blaverisme en la societat valenciana.
En aquest sentit, les forces centralistes madrilenyes que l’impulsaren, s’adonaren
de la importància de tenir controlada l’església per als seus propòsits.
L’església era molt important com a institució al País Valencià, amb un índex
de pràctica religiosa altíssim, però, a més a més, l’església i els valors
religiosos poden donar força espiritual i autoritat moral a qualsevol moviment
social, més encara si és de caire nacionalista.
Fernando Abril Martorell, el principal inductor del
blaverisme a la transició, i home d’església, no podia consentir que la seua
institució tinguera el més mínim rastre del catalanisme ni que l’església
valenciana assumira en certa manera la reivindicació de la llengua i la cultura
pròpies que afavorira el desenvolupament d’un nacionalisme propi. Però no era
l’únic. Gran part dels actors blavers de la transició eren gent molt
d’església: Juan Ferrando Badia, Emilio Attard, Casp i Adlert, Baltasar Bueno,
etc. I fins i tot l’antecedent més clar del blaverisme, Josep Maria Bayarri,
escultor d’obres religioses, que vivia la seua fe des de la beateria més
rampant. A tot això s’afegeix la destacada participació de molts eclesiàstics i
religiosos en el naixement i difusió del blaverisme: Josep Alminyana Vallés, el
jesuïta Joan Costa i Català, el franciscà Benjamí Agulló, el salesià Josep
Boronat, Vicent Castell Maiques, Josep Climent, i un llarg etcètera. Com veiem
el blaverisme al País Valencià a la transició, és a dir, en el seu naixement,
va ser una cosa en la qual prengueren part molts eclesiàstics i molta gent
vinculada a l’església.
5 Aznar, JM., “Vientos que destruyen”, La
Nueva Rioja, 9-5-79
6 Aznar, JM., “Unidad y grandeza”, La Nueva
Rioja, 30-5-79
La Batalla de València (V) Blaverisme teledirigit des
de Madrid
.jpeg)
