La Batalla de València (III): De “Una, Grande y Libre” a l’Estat autonómic

De “Una, Grande y Libre” a l’Estat autonómic 

Manifestació del 9 d'octubre de 1977

El 6 d’agost de 1977, els 41 diputats i senadors valencians elegits després de la dictadura, s’autoconstituïren en Plenari de Parlamentaris amb l’objectiu bàsic d’elaborar un estatut i, per a reivindicar-ho, convocaren la major manifestació que mai s’havia fet a València el 9 d’octubre de 1977. El real decret de 17 de març de 1978 aprovava el règim preautonòmic que constituïa el primer govern valencià, de valencians i format per valencians, des de feia 271 anys, govern de unitat i concentració que conduiria al País Valencià cap a l’autonomia. El president socialista Josep Lluís Albinyana impulsà el Compromís Autonòmic, signat el 8 d’octubre de 1978, que acceptava el marc de la futura Constitució per assumir “la màxima autonomia en el termini més breu”, i instava al Plenari a iniciar l’elaboració d’un projecte d’estatut. 

Conegut el text constitucional, els partits signants (PSPV-PSOE, UCD, PCPV, AP, UDPV, P. Carlí, PTPV, ORT, PSUPV) acordaren unes puntualitzacions fonamentals, per aclarir que la fórmula “màxim grau d’autonomia en el mínim temps possible” volia dir únicament “la via constitucional establida en l’article 151” i es comprometien a que després de les eleccions “les noves corporacions –ajuntaments i diputacions— d’aquestes forces polítiques recolzarien l’accés a l’autonomia pel 151. Sempre a instancies de la Presidència del Consell, el Plenari de Parlamentaris va nombrar la comissió redactora de l’Estatut el 11 de desembre de 1978 amb el compromís de que “abans de l’11 de desembre de 1979 la comissió lliurarà un avantprojecte d’Estatut al Plenari” d’acord amb la via 151. 

Els parlamentaris sorgits de les eleccions del 1-M 1979 triaren una nova comissió redactora, com a prova de la vigència del compromís autonòmic de seguir el camí del 151. Però el triomf de l’esquerra alarmà les forces centralistes que no reeixiren en la tasca de redactar l’avantprojecte de l’estatut, però sí destacaren a l’hora de despertar dimonis. Per contra, la Presidència del Consell amb pocs consellers i directors generals, olorant-se forts i pot ser insuperables problemes, s’esforçà en situar les aspiracions valencianes en el marc de la construcció de l’Estat democràtic. El President Albinyana va convocar una sessió emblemàtica a Morella, que va poder celebrar-se el 9 de gener de 1979 i on s’acordà per unanimitat (PSOE, UCD, PCE, PSP, y AP) el inici del procés autonòmic del País Valencià d’acord a l’article 151. Aquest fou l’últim acte de l’ample consens per l’autonomia valenciana.³ 

Des de aquest mateix any, l’UCD s’apropià de les paraules i els fets dels grups incontrolats del blaverisme radical i es desfermarà la violència extrema amb atemptats a autoritats, intel·lectuals i llibreries. En l’expansió d’aquest anticatalanisme es serviren del diari “Las Provincias” i de la seua directora, María Consuelo Reyna; d’un moviment socio-festiu com les falles, i també d’un moviment de masses com el València C.F., que veurem més endavant, així com dels principals responsables de l’elaboració doctrinal: Fernando Abril Martorell, Emilio Attard i Manuel Broseta Pont, amb la destacada participació, en el naixement oficial del blaverisme, de Juan Ferrando Badía, María Consuelo Reyna i Gustavo Villapalos. 

Des de juny de 1979, el conseller d’hisenda, Enrique Monsonís, practica el bloqueig sistemàtic a l’activitat del Consell i, especialment, de Presidència, arribant a no autoritzar ni les compres de paper higiènic. Tot i això, el president i uns pocs col·laboradors (Josep Maria Felip, secretari general de presidència i Alfons Llorens) recorregueren el País Valencià poble a poble buscant el recolzament per a l’autonomia. Foren els ajuntaments de Picanya, amb Ciprià Ciscar d’alcalde, i Bellreguard, els que iniciaren el camí previst a la Constitució, amb la seua petició d’autonomia el 25 d’abril de 1979, i amb això començaren a comptar els sis mesos que marcava el text constitucional. La Constitució exigia el 75 % dels ciutadans, però el treball de presidència va fer que foren el 99 % dels municipis y el 99’9 % dels ciutadans el que demanaren l’autonomia per la via 151. Els municipis ucedistes de Castelló no especificaven la via, sinó que acordaren “l’autonomia amb el menor temps possible”. Les peticions foren autentificades pel degà dels notaris de València, Gregorio Pérez Sauquillo, i dos col·legues més, que, el 25 d’octubre de 1979, les presentaren al Congrés de Diputats. El president Albinyana es va posar a preparar el referèndum per a celebrar-lo el 28 de febrer de 1980. Havia encarregat dues enquestes a icsa-Gallup en les que un 60 % havia declarat la intenció de votar abans inclús de conèixer el contingut de l’Estatut. D’ells, el 54 % donaria el sí el text pactat. 

Però, al mateix temps que açò ocorria, s’incrementava la violència, sempre impune i avivada des del  partit del govern. A més a més, en Madrid, UCD i PSOE havien pactat gelar el procés, i ho feren a través de la “Ley Orgánica Reguladora de las Distintas Modalidades de Referéndum (ley 2/1980)” amb el que la mateixa Constitució era conculcada. Albinyana no més pogué votar en contra de la llei (fou l’únic vot en contra) que exigia, de forma retroactiva, que els ajuntaments hagueren especificat clarament la via 151. Dels 535 municipis existents aleshores, 524 havia secundat la campanya, però sols 230 explicitaren eixa via, la resta utilitzaren la fórmula “màxima autonomia en el menor temps possible”. El 19 de desembre de 1979 l’executiva del PSPV-PSOE, reunida simultàniament a la sessió del Consell, decidia l’abandó del Consell. El President Albinyana va dimitir el 22 de desembre de 1979, i amb la dimissió entregaria el carnet del PSPV i l’acta de diputat del número u del PSOE per València.

³ Llorenç, A., “Els estatuts frustrats”, Levante, València, suplement especial 9 octubre 2005

La Batalla de València (I) El context  

La Batalla de València (II) El conflicte... i la seua necessitat

La Batalla de València (III) De “Una, Grande y Libre” a l’Estat autonómic 

La Batalla de València (IV) Per la via ràpida fins alprecipici 

La Batalla de València (V) Blaverisme teledirigit desde Madrid 

La Batalla de València (VI) El primer anticatalanisme 

La Batalla de València (VII) La llengua com a senyera:Casp i Adlert 

La Batalla de València (VIII) La violènciablavera 

La Batalla de València (IX) El València C.F, les falles i els blavers

La Batalla de València (X) Mitjans de comunicació 

La Batalla de València (XI) Principals actors de laBatalla de València

La Batalla de València (II): El conflicte... i la seua necessitat

El conflicte... i la seua necessitat

Arribats a la mort de Franco i a la Transició, després d’anys de repressió, es produeix una veritable eclosió de nacionalismes arreu de l’Estat espanyol. A Madrid veuen tot això amb pànic i preocupació. Els preocupa i obsessiona especialment el nacionalisme català. Saben que Catalunya era, i és, un dels principals motors econòmics de l’Estat. Però encara els preocupa més que es produïsca un contagi del nacionalisme català pel País Valencià, un altre dels motors econòmics de l’Estat espanyol. I si s’uniren Catalunya i el País Valencià, junts representarien al voltant d’un terç de la riquesa econòmica de l’Estat. La transició es plantejà, pels valencians amb un mínim de consciència nacional, com una oportunitat per a resituar al País Valencià en la nova Espanya de les autonomies. Però, la pròpia dinàmica de la Transició acabà amb eixa expectativa, obrint un clatell, amb la guerra dels símbols, que anul·laria qualsevol possibilitat d’acord conjunta entre la dreta i l’esquerra en aquest sentit. 

L’Estat espanyol llavors juga fortíssim. I juga on tenia possibilitats d’èxit, donat que Catalunya, en certa manera, la donen per perduda: al País Valencià. Es posaren en marxa tots els mitjans amb què podien comptar (premsa, intel·lectuals, televisió, etc.). Per a prevenir la possible unió del País Valencià amb Catalunya, s’inventen, doncs, l’anticatalanisme, partint en dos a la societat valenciana. El enlluernament per Catalunya dels elements mes actius de la intel·lectualitat valenciana democràtica i la insistència per aplicar el paràmetre català al cas valencià, posà fàcil a la ultradreta el reiterat recurs del fantasma del imperialisme català, cosa que va possibilitar, a pesar del seu desprestigi polític, adaptar-se a la nova situació política com a defensora de la personalitat valenciana. La instrumentalització del conflicte per part de l’UCD per erosionar políticament als adversaris socialistes va fer la resta. L’enfrontament pillà al mig als elements més actius de la societat valenciana i ningú no va eixir indemne. Els assumptes identitaris restaren enverinats per molt temps. 

Aprofitant molt be com a espantall la bigarrada varietat de radicalismes (marxismes-leninismes, maoismes o trotskismes) que van florir en la transició, es va plantejar una batalla, anomenada “Batalla de València”, en el terreny de l’opinió pública, que va tenir ramificacions immediates en un activisme “ultra“ al carrer. Hi havia en el fons la clàssica alarma del segle dinou contra la revolució i el vell objectiu d’ordre, de manteniment de l’estatu quo i de control de la situació, tot i que convenientment readaptat en el discurs. Era una ofensiva populista, desencadenada amb una virulència que sorprendrà avui qualsevol curiós que faça una visita a les hemeroteques, amb la qual es va minar eficaçment el camp que pretenia ocupar el nou projecte democràtic. Dos mites van quedar dibuixats: el dels valencians dolents, que només veien defectes i anomalies en la societat, moguts per una traïció alimentada per les intencions anexionistes catalanes, i els dels valencians bons, que sabien estimar les moltes coses positives, encarnades en la secular muntanya de tòpics, i que contraposaven els interessos de la terra als de Catalunya. Els estereotips del “blaver” i el “catalanista” estaven fabricats. 

És en aquest moment històric quan les forces centralistes emanades de la capital de l’Estat creen un conflicte entre Catalunya i el País Valencià. Fan creure al poble valencià que existeix un imperialisme català que pretén conquerir i annexionar el País Valencià. En aquesta teorització, es parteix de quatre premisses “històriques i científiques”. En primer lloc, l’existència d’una suposada llengua valenciana, diferent a la catalana, l’existència de la qual el imperialisme català pretén anul·lar. En segon lloc, i derivat del tema de la llengua, la veracitat i, diguem-ne importància, de l’existència de denominacions locals per a la llengua a l’Edat Mitjana (cosa molt normal a Europa). En tercer lloc, l’existència d’una bandera valenciana diferent a la catalana, caracteritzada per una franja blava. Aquest ha estat el “dogma de fe” blaver al qual potser s’han aferrat amb més insistència i pel que s’anomena “blavers” als partidaris d’aquestes doctrines. En quart lloc, el fet que després de la “Reconquesta” de Jaume I el gruix dels repobladors del País Valencià no era català, sinó d’altres procedències. 

Senyera, denominació, himne, tot en l’àmbit simbòlic era objecte d’enfrontament, però va ser la llengua el motiu de brega més transcendental. I en aquest punt, autèntic casus belli, es revelava molt clarament el fons de la qüestió. El secessionisme de la llengua catalana, amb la defensa de un idioma valencià independent, que mantenien i mantenen encara avui amplis sectors de la dreta autòctona, era el correlat d’una postura involucionista, de tancament del país sobre ell mateix, antimoderna en el pla cultural, polític i social. Vicent Ventura ha destacat la incongruència d’aquesta actitud de la dreta valenciana, objectivament interessada, en el nivell econòmic, en tot el contrari. Però la contradicció pot ser no més aparent, si s’observa el problema des de la perspectiva de mantenir uns controls polítics i unes hegemonies ideològiques. 

Joan Fuster defineix a catalanistes i anticatalanistes en un article d’agost de 1977: “Aquellos que, para entendernos, designo como “anticatalanistas” ya puede imaginar el lector que especie de fauna es. Es la trinchera de los residuos de la dictadura, que, disponiendo aún de los privilegios del “pre reformismo”, se valen de su prepotencia oficial, apoyada por Madrid, para mantener a la ciudadanía ofuscada en sus rutinas ancestrales y para excitarla a base de cualquier sentimentalismo localista. Los otros, no todos ni siempre son “catalanistas”, ni mucho menos. Ocurre que son acusados de catalanistas porque no juegan el juego de la genuflexión sucursaloide (…) al fin y al cabo, el grave pecado de esa gente es que, al articularse en partidos políticos, autóctonos o dependientes, procuran acercarse a la realidad social viva, y se presentan como parte del “País Valenciano”. La mayoría pasan del “regionalismo bien entendido” a otro tipo de reivindicación más limpio y resuelto. (…) la propuesta política de “países catalanes” no figura en sus programas (…) Les acusa el “búnker-barraqueta y la fascistofilia remanente.”. I remata: “El búnker-barraqueta y sus aliados, con otras predisposiciones mentales –y nativos ellos- piensan que los que “siempre hablamos valenciano” somos “catalanes” (…) con la sartén por el mango, la clase acomodada arrodillada pretende recusar como “catalanistas” a muchos que solo son “valencianistas” (…) con la colaboración de media docena de obsesos por la “catalanofobia”, han conseguido grandes ventajas: que los falleros , por ejemplo, se sientan predispuestos a votar por la candidatura más reaccionaria”.¹ 

J.F. Mira aporta un punt de vista complementari quan diu que el conflicte, però, ve de més lluny, i no te com a culpables únics les maniobres malignes d’un Madrid amenaçat davant l’avanç imparable del nacionalisme català al sud del Sénia. Si hi hagué “Batalla de Valencia “ va ser, entre altres coses, perquè els instigadors d’aqueixa batalla sabien que hi havia un conflicte previ i ja diversament manifestat, uns antagonismes visibles, un terreny favorable i uns aliats nombrosos i probables per a la seua estratègia. Hi havia un conflicte antic, subjacent o manifest segons com i segons en quins moments: un conflicte d’adscripció nacional. En aquesta obra Mira afirma que “El problema, que és a la base del conflicte, es que els valencians possiblement no participem, col·lectivament com a tals, d’una societat nacional –no tenim nació— “ 

A partir dels anys 1978-79 la força política més important del País Valencià, el PSOE, havia integrat els nacionalistes pro-catalans del PSPV, i formalment havia recollit alguns elements com ara llengua, símbols i noms, de les posicions d’aquest darrer partit. Però començà a cedir davant de l’ofensiva de la dreta. Per què? Es pregunta Mira, i contesta: justament perquè observa els primers èxits populars d’aquesta ofensiva, perquè te por que aquest èxit continue creixent i afecte el seu propi electorat i, en definitiva, perquè es troba insistentment atacat en una guerra que no es la seua. En efecte, la major part dels votants, dels militants i dels dirigents del PSOE, com a força majoritària, comparteixen bàsicament la consciència d’identitat dominant en la societat valenciana, burgesa o popular, de dretes o d’esquerres: substancialment espanyola, i vagament regional (més vagament com més lluny de la capital). Així el PSOE, amb un sector nacionalista integrat i ràpidament marginat, no tindrà gens d’interès a córrer cap risc, ni a invertir el seu capital polític, en la defensa d’unes posicions nacionals que no eren les seues i que no responien tampoc a una reivindicació explícita i majoritària de la societat. 

La posició del PSOE, especialment des de les institucions que ha governat durant els anys vuitanta, ha tingut com a resultats: no afectar en res la consciencia general espanyola, neutralitzar l’avanç de la consciencia nacional catalana i promoure la consciència autonòmica –regional-comunitaria -- valenciana. L’autonomisme polític dins del marc espanyol és ja, un factor important en la consciència col·lectiva dels valencians. Per a una societat que majoritàriament no tenia cap altre marc de referència o identitat més que l’espanyol i el provincial, això es pot considerar ja un avanç: tot es relatiu.²

¹ Fuster, J., “El caso Valenciano”, Dos i Dos, Valencia, 1977, nº 41-42, pp. 28-29  5

² Mira, J. F., Hèrcules i l’antropòleg, València, E. Climent, 1994, pp.144-157 

La Batalla de València (I) El context  

La Batalla de València (II) El conflicte... i la seua necessitat

La Batalla de València (III) De “Una, Grande y Libre”a l’Estat autonómic 

La Batalla de València (IV) Per la via ràpida fins alprecipici 

La Batalla de València (V) Blaverisme teledirigit desde Madrid 

La Batalla de València (VI) El primeranticatalanisme 

La Batalla de València (VII) La llengua com a senyera:Casp i Adlert 

La Batalla de València (VIII) La violènciablavera 

La Batalla de València (IX) El València C.F, les falles i els blavers

La Batalla de València (X) Mitjans de comunicació 

La Batalla de València (XI) Principals actors de laBatalla de València

La Batalla de València (I): El context

En tornar de les vacances nadalenques d’enguany (2013-14) ens va rebre, a l’entrada de València, una pancarta que deia “No catala, idioma valencia” (sense accents, és clar), el que m’ha recordat la infame manipulació que del idioma i dels símbols nacionals valencians va fer la dreta autòctona des del inici de la democràcia. Ara sembla que el PP veu perillar el seu poder al País Valencià i torna a airejar el conflicte lingüístic que tan bons resultats hi ha donat fins ara.

Per entendre el que està passant i què pretenen brandant de nou el conflicte lingüístic, cal conèixer  la història de la creació interessada del fins aleshores inexistent conflicte en l’anomenada, i per a molts desconeguda, Batalla de València.

El context 

El País Valencià tenia, com nacionalitat, uns trets molt apreciables: una llengua pròpia compartida amb Catalunya i Balears, antigues institucions d’autogovern i restes d’un dret privatiu, que permetrien construir un model d’autonomia potent i integrada que anara més enllà de la simple descentralització administrativa. En eixe context sorgeix, als anys 60, el nou pensament valencianista de la ma de Joan Fuster i altres molts pensadors, professors, entitats cíviques, etc. Aquest pensament te diferents matisos que passen pel catalanisme, la modernització, el progressisme..., però en tots el cassos foren idees acceptades globalment per l’esquerra, i foren la base de moltes iniciatives durant la transició. 

Però, Fuster tenia raó quan descrivia la societat valenciana que eixia del franquisme. Els valencians reconeixen les senyes d’identitat “regionales”, però normalitzar un País Valencià desvertebrat amb unes èlits poc actives i oposades al model català que preconitza l’esquerra, es més complicat. El franquisme havia potenciat un espanyolisme que banalitza i assimila els trets identitaris. La burgesia petita i mitjana, que teòricament devia recolzar el nacionalisme valencià, està desmoralitzada i atemorida per la transició, i opta pel manteniment de manifestacions continuistes de l’època franquista com ara el provincialisme folklòric i el no donar crèdit als intel·lectuals. Així es fàcil defensar el secessionisme lingüístic i la utilització de la llengua valenciana, distinta a la catalana, com a senyera de l’anticatalanisme polític conservador amb manifestacions feixistes que pretenien la continuïtat del franquisme. 

Aquestes posicions antidemocràtiques i netament feixistes, foren atiades per alguns mitjans de comunicació, el que va fer que al País Valencià perviviren enfrontaments, que no es produïren a altres llocs d’Espanya, i se’n produïren de nous. Açò fou possible per la manipulació descarada de la dreta valenciana d’aleshores, es a dir l’UCD, que havia perdut les eleccions al País Valencià i trobà en l’anticatalanisme una via d’oposició a l’esquerra. El mal es que passà del insult a l’agressió, i a un terrorisme de baixa intensitat dirigit a alguns intel·lectuals i legítims representants democràtics, inclosos el president preautonòmic i l’alcalde de València. Utilitzaren la vella però efectiva tàctica d’abotar foc i oferir-se de bombers. 

Les eleccions seguiren guanyant-les l’esquerra, la qual cosa donava legitimitat a les seues propostes i no a la posició blavera. Però segons avançava la confrontació, forçada pels mitjans de comunicació i les posicions de poder de la dreta a les institucions, les possibilitats d’arribar a acords que contentaren mínimament als sector enfrontats anaven minvant. L’acord que desitjaven una gran part de la societat valenciana s’enverinà de manera que el que devia ser un debat esdevingué quelcom incomprensible. 

La continua crispació va portar al desinterès que possibilità, junt a la regulació de la composició dels òrgans preautonòmics, la kafkiana situació de un Consell Preautonòmic dirigit per l’UCD, a pesar de la majoria d’esquerres que les urnes havien decidit al País Valencià. La violència verbal i les agressions físiques al carrer foren aguditzades per la confusió que emanava la institució preatonòmica en mans de la dreta centralista. El consens era gairebé impossible. L’enfrontament en torn als símbols identitaris s’impossà al debat sobre la via autonòmica per l’article 143 o el 151 de la Constitució, on els valencians es jugaven el nivell de competències i altres qüestions d’importància. 

Emboirats per la guerra dels símbols, els valencians varen permetre que, utilitzant una trampa jurídica, es conduïra el procés autonòmic per l’article 143. L’UCD i el PSOE des de Madrid imposaren aquesta via, a pesar de que una amplíssima majoria superior al 90% dels ajuntaments del País Valencià havien demanat, en forma i termini com demanava la Constitució, la via del 151. Però no era aquesta l’única finalitat de la guerra de símbols, com be sa demostrat després. Una vegada descobert aquest graner de vots, la dreta ha continuat utilitzant, de forma desvergonyida, l’anticatalanisme com un venable contra l’esquerra que continuava guanyant eleccions. El PSPV-PSOE, que contava amb la majoria dels vots, atemorit davant la violència blavera, cedí a les demandes dels representants de la minoria de la població valenciana i va anar perdent el recolzament d’eixa majoria decebuda, fins que la dreta aconseguí conquerir el poder de nou.

Continua amb...

El context

El conflicte... i la seua necessitat  

De “Una, Grande y Libre” a l’Estat autonómic  

Per la via ràpida fins al precipici  

Blaverisme teledirigit des de Madrid  

El primer anticatalanisme  

La llengua com a senyera: Casp i Adlert  

La violència blavera  

El València C.F, les falles i els blavers

Mitjans de comunicació 

Principals actors de laBatalla de València