L'ADN és un àcid nucleic que
conté les instruccions genètiques. Té la funció d'emmagatzemar la informació i
les instruccions per reproduir les estructures cel·lulars que permeten el
creixement d'una descendència amb els caràcters transmesos pels progenitors.
Aquestes estructures biològiques de transmissió i replicació genètica tenen el
seu corresponent en el pla social. Les estructures de poder són reproduïdes
mitjançant la informació i les instruccions heretades pels individus de certa
classe social per replicar els sistemes d'abús i d'explotació.
Podem parlar doncs de l'ADN
social i, si coneguem els avantpassats, podem fer-nos una idea de l'estructura
social que intentarà reproduir cada grup social. És clar que sempre hi haurà
excepcions i mutacions però, en general, podem esbrinar les tendències i el que
cal esperar. Així doncs, per conèixer en mans de qui hem deixat el poder quasi
absolut a l'Esta espanyol cal preguntar-se: quin és l'ADN del PP?
Podem començar a seguir la
seqüència genètica de la dreta espanyola des de fa dos-cents anys quan,
obligats per Napoleó, l'Antic Règim va haver de canviar cedint a la pressió de
la nova classe burgesa engendrada al sí dels senyorius. La debilitat de la nova
classe no va ser capaç, però, d'acabar amb les estructures dels poders de
l'Antic Règim. L'aristocràcia sostenidora de la monarquia, amb el control
ideològic de l'església i la força de l'exèrcit, van mantindre, quan no
augmentar, els seus privilegis. La burgesia, dividida entre moderats i
progressistes primer i entre conservadors i liberals després, van passar tot el
segle XIX alternant-se en el poder residual que deixava l'aristocràcia que, de
tant en tant, recorria a l'exèrcit per deixar clar fins on estava permès
arribar.
La dreta liberal i laica
espanyola no fou capaç d'elaborar un discurs ni una estructura que donara
continuïtat al liberalisme doncs la monarquia i l'església, que han conformat
l'espina dorsal de dreta espanyola, han encotillat i avortat tots els intents
de progrés vingueren d’on vingueren. La història espanyola dels segles XIX i XX
conta amb dilatats períodes d'opressió i escassos períodes progressistes que
acabaven de manera violenta per la força de les armes, al servei dels
interessos dels poderosos, i encoratjats pels clergues. Les guerres carlines
del segle XIX, la guerra civil i el franquisme formen part dels gens de la
dreta espanyola que no ha dubtat en dessagnar al poble per mantindre els seus
privilegis.
L'actual dreta que articula el
PP és hereva de l'ADN de Manuel Fraga i els anomenats “siete magníficos” (Fraga, Martínez Esteruelas, Silva Muñoz, López
Rodó, Thomas de Carranza, Fernández de la Mora i Licinio de la Fuente) tots ex
ministres franquistes convençuts, reconvertits en demòcrates circumstancials. “Creemos
en la democracia, pero en la democracia con orden, con ley y con autoridad “,
deia Fraga, el de “la calle és mia”, el responsable polític de
l'assassinat de cinc persones i 150 ferits de bala a la eixida d'una església
en Vitòria en 1976, el mateix any que aquest senyor, aleshores Ministre de Governació,
va fundar Alianza Popular (AP), una federació d'associacions polítiques
franquistes.
El congrés constituent d'AP de
1977, presidit per José Maria Ruiz Gallardón pare de l'actual Ministre de
Justícia, va nàixer per sostenir tot el possible l'essència franquista que,
segons ells, l'UCD d'Adolfo Suárez havia traït. En realitat l'UCD va dirigir la
inevitable transició a la democràcia sense que canviara l'estructura de poder
tradicional de l'aristocràcia, convertida en poder financer, amb l'església dirigint
la moral conservadora i transmetent-la mitjançant el control de l'educació i
amb l'exèrcit i les forces de l'ordre vigilants per a que no anàrem més enllà
del que convenia als poders fàctics. L'existència d'AP a la dreta d'UCD va fer,
però, que el partit de Suárez servira per acollir a polítics reformistes, que
pensaven en una democràcia real a la mort del dictador, el que va produir
conflictes amb els més ultres que acabaren amb la desfeta d'UCD a les eleccions
de 1982.
Però la dreta va recobrar la puresa
genètica de l'essència dretana espanyola. En el Congrés de 1989 es va produir
la refundació d'AP en un partit únic, el Partido Popular (PP), que posava baix
el mateix paraigües ideològic gairebé tota la dreta, excepte la catalana (CiU)
i la basca (PNV), per oblidar les vel·leïtats democràtiques “ucedistes”. El PP
renuncia, inclús, a l'herència de polítics dretans però que havien reclamat
tornar a l'estat de dret durant el franquisme, com pot ser Ridruejo, Gil
Robles, Lluís Llucià o el democratacristià Ruiz Jiménez.
El PP només reconeix l'inici del
seu pedigrí en Manuel Fraga i els “set magnífics”, els portadors de l'ADN
franquista. No cal estranyar-se doncs del que fan, ni cal esperar altra cosa.
La radicalitat del PP en l'oposició, desacreditant irresponsablement les
institucions i qüestionant el sistema democràtic liberal quan no el controla
totalment, està en la mateixa línia de les reformes anticiutadanes mampreses
des de que governen. El que sorprèn és que hagen aconseguit el recolzament
electoral majoritari fent una política que només beneficia a l'1% de la
població, que gaudeix d'un percentatge indecent de la riquesa, i perjudica
greument al 99% restant.
Aquest punt ens l'explica
Vicenç Navarro: No és l'1%, sinó el
10%, perquè hi ha un 9% de la població, que inclou professionals al servei del
sistema financer, econòmic i mediàtic de l'Estat, que obtenen enormes beneficis
de la col·laboració amb aquest 1% que obté les rendes del capital i té el
control financer, productiu i dels mitjans de comunicació, amb la complicitat
de l’Estat. Ací trobem a tots els que dirigeixen les institucions reproductores
dels sistema, dels valors i d'opinió pública com, per exemple, l'idea de que no
hi ha alternatives a les solucions que estan acabant amb els drets dels
treballadors i desfent l'estat de benestar aconseguit en dos-cents anys de
lluita dura i constant contra els abusos dels poderosos.
La capacitat evolutiva i
d'adaptació a les circumstàncies de les classes detenidores del poder va en el
seu ADN però, cada vegada més, la població és conscient de la necessitat de
polítics dretans veritablement demòcrates, que respecten al contrincant
polític, que no estiguen sotmesos al dictat del clero, que respecten la pluralitat
moral, sexual o cultural en les seues manifestacions privades i que asseguren
que, governe qui governe, hi ha coses que afecten a la convivència i la cohesió
social que no saltaran per l'aire.
Hi ha una dreta que és liberal,
demòcrata i laica, però fins ara muda. Els gens que s'imposen són els de
l'Espanya “una, grande y libre”, excloent i de catolicisme integrista,
ultraconservador, antidemocràtic i pixapiles. Una dreta que històricament ha
demostrat que és capaç de les pitjors infàmies per mantindre els privilegis i
que ara, quan es necessita de la col·laboració de tots, no dubta en enviar a la
misèria i la desesperació a milions d'espanyols abans d'aportar una major
contribució. És injust, indignant i infame, però no cal esperar altra cosa
d'ells, ho porten en l'ADN.
