El Principi de Hanlon

Diu el Principi de Hanlon: “Mai atribuïsques a la maldat el que pot ser explicat per l’estupidesa.“

Simiocracia (un vídeo d'Aleix Saló) 

Vigència dels valors republicans

L'allau d'abusos que estem patint, per part d'un govern infestat d'hereus franquistes, remarca l'actualitat dels valors republicans. Per això no podem deixar passar el dia 14 d'abril, el dia de la República que molts espanyols celebren, sense fer una crida per a proclamar la vigència dels valors republicans que, com està passant ara mateix, la dreta avara, insolidària i retrògrada va atropellar en 1936. 

República no és, només, canviar una institució anacrònica i obsoleta, com la monarquia, per una institució republicana moderna, filla de la democràcia, amb un Parlament representatiu d'un poble sobirà regit per una Constitució. La història ha fet que per als espanyols República signifique justícia, llibertat, solidaritat i dignitat. Justícia que permeta viure honestament, que perseguisca i castigue al deshonest, al corrupte i al lladre i protegisca als dèbils front als forts. Llibertat per poder expressar-se, reunir-se i exercir els drets polítics lliurement, sense por a represàlies o a perdre el treball. Solidaritat per evitar arbitrarietats capritxoses, abusos i l'explotació injusta dels homes per els homes, permetent que tots tinguen les mateixes oportunitats de partida. I dignitat per no xafar ni deixar-se xafar per ningú, per no reconèixer privilegis de bressol ni poders espuris. 

En un moment en el que la justícia maltracta al dèbil, atemoreix al descontent i permet que els delinqüents passegen lliurement pel carrer; quan l'executiu i les forces de l'ordre amenacen greument la llibertat i les bases de la democràcia; quan l'avarícia dels poderosos ha fet pols el consens que permetia la cohesió social, i quan la dignitat desapareix víctima de la precarietat o la inexistència d'un treball per poder alimentar la família, cal reivindicar, exigir i lluitar amb més força per recuperar aquests valors republicans que ens escamotegen, que ens estan furtant davant dels nassos, marejant-nos amb jocs de mans com els trilers enganyen als incauts. 

El que no van ser capaços d'eliminar tres anys de guerra despietada ni 40 anys de dictadura ha sigut neutralitzat i suprimit per una transició claudicant. La violència de l'oligarquia, amb el suport de l'exèrcit, l'església i els poders econòmics, van acabar amb la II República per recuperar els seus privilegis i per poder continuar amb l'explotació de la societat treballadora, però no van poder acabar amb les idees de progrés, llibertat, justícia i solidaritat ciutadana. La transició immodèlica i l'acomodament ens ha fet baixar la guàrdia i perdre eixes idees republicanes que ens mantenia vençuts, per la força de les armes, però victoriosos, amb la dignitat que dona compartir valors universals de justícia social. 

Si som capaços de recuperar aquests valors republicans estarem en el bon camí per frenar les envestides neoliberals que pretenen fer-nos retrocedir al segle XIX. La democràcia ens ho permet. Només cal utilitzar els canals adients per passar a l'acció i cridar amb força: PROU!!, abans de que siga massa tard. Salut i república companys.

El deute públic com a mecanisme de transferència de rendes

Alberto Garzón Espinosa en el blog “Pijus economicus” (7-04-2012)

Entre la ciutadania hi ha un pensament generalitzat que culpa de la crisi als excessos dels polítics i el despesa pública. Es tracta d’un pensament clarament identificable amb les tesis liberals segons les quals la despesa pública ha de ser molt més baixa (el que justifica els retalls) i que el mateix PP abandera en cada intervenció. Per exemple, hui mateix el PP ha comentat que “per culpa de l’expresident [Zapatero] s’ha incrementat el pes del deute públic a Espanya” i que Sarkozy estava encertant en assenyalar la despesa pública com a responsable de la crisi.

Ara bé, tot aquest discurs és absolutament ideològic i no se sustenta en cap dada. És aprofitat pel PP per a justificar els seus retalls de drets i per UPyD per a justificar el seu desbocat sentiment centralista (en atacar directament al sistema de finançament i despesa de les comunitats autònomes), però sempre sense més instruments que el mer sentiment o crides a les emocions primàries. Les dades, de fet, corroboren que aqueix discurs està construït sobre una mentida.

 Observeu el següent gràfic, que mostra la quantitat de deute públic en circulació. Està elaborat a partir de les dades dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) de 2012, presentats l’altre dia.

Com es pot comprovar, el deute públic es dispara després de l’esclat de la crisi i no abans. És a dir, la relació és exactament la inversa al què suggereixen partits com PP i UPyD. Per tant el deute públic no és la causa de la crisi sinó que és precisament la conseqüència de la mateixa. Açò ja ho hem explicat en detall i amb dades i gràfics ací, ací, ací i ací.

En 2012 els interessos a pagar pel deute públic seran de 28.848 milions d’euros (per a fer-se una idea, el retall del PP és de 27.300 milions). Però a més l’Estat s’endeutarà enguany per un total de 186.100 milions d’euros més (i si finalment les previsions del Govern no es compleixen estarem davant d’una quantitat major), els quals seran dedicats fonamentalment per a la refinançament del deute (149.300 milions d’euros). És a dir, l’Estat s’endeutarà per a pagar el deute contret abans. I en la mesura que puge la prima de risc aquest refinançament serà més car i la punció sobre l’Estat serà més gran.

El que m’interessa assenyalar ací és que precisament el deute públic s’ha convertit en el mecanisme més efectiu de socialització de pèrdues i privatització de guanys, és a dir, de transferència de diners públics a les mans privades. Està sent l’element de polític econòmic més recorregut per a cristal·litzar la immensa estafa que està sent aquesta crisi econòmica.

En l’esquema adjunt apareix resumida la cronologia dels fenòmens que hi considere més importants i que estan vinculats al deute públic. Com es pot comprovar són els mercats financers els que presten els diners necessaris perquè l’Estat puga continuar operand, però al seu torn exigeixen condicions d’ajust que fan cada vegada més difícil tornar aquests mateixos préstecs. És a dir, els plans d’ajust retallen serveis públics però al mateix temps deterioren el creixement econòmic que possibilita que hi haja ingressos suficients. S’entra en una espiral pròpia de les anomenades crisi de demanda.

En aquest punt el mecanisme del deute públic es converteix en una ferramenta que exerceix una punció constant sobre l’Estat que permet transferir diners públics a les butxaques dels dits mercats financers (que són grans bancs i grans fortunes fonamentalment). Es tracta d’un mecanisme de transferència que els mercats tracten de consolidar a través de les institucions polítiques que dominen, a saber, la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu. I mitjançant els parlaments nacionals duen a terme les polítiques per a consolidar aquest mecanisme i garantir que continue actuant correctament, és a dir, que continua absorbint tota la sang possible de l’Estat.

En les actuals condicions polítiques i econòmiques estem assistint a un descomunal saqueig que amenaça no sols de descompondre els dèbils fonaments en què es mantenia l’estructura econòmica europea sinó també a destruir la cohesió social i desencadenar esclats socials de gran envergadura.

I un element important a destacar és que els parlaments nacionals i per tant els partits polítics estan sent mers titelles de poders no electes que tenen uns clars interessos econòmics. L’estreta vinculació que existeix entre els grans partits i les grans empreses i fortunes no fa sinó confirmar l’existència d’una elit social i política amb interessos de classe que domina i influeix en tots els espais polítics, la major part de les vegades sense legitimitat i altres vegades amb un decadent suport.

On estem? (II)

Article de Julio Anguita, excoordinador general d’Esquerra Unida, publicat el 02 abr 2012 en Público 

Segona entrega d’una sèrie de vuit articles en què se sintetitza la intervenció de Julio Anguita en l’Ateneu de Madrid el passat dia 9 de Març.

En l’article que obria aquesta sèrie mantenia que havíem perdut una guerra. La qual cosa no és greu del tot en la mesura que se siga conscient i en analitzar les causes ens aprestem a continuar l’enfrontament multisecular. Però situar-se davant d’aquesta decisió suposa (si es vol guanyar) conèixer les causes profundes de la derrota, els errors, les lleugereses i les pèrdues d’horitzó que han possibilitat la situació actual.

Enuncie que hem sigut derrotats perquè globalment a la lògica del sistema no hem oposat una altra lògica alternativa amb continguts específics en l’econòmic, social, polític, cultural i de valors. El sistema és un tot en què nosaltres com a ciutadans estem immersos i reproduïm en aspectes que aparentment no són inherents a ell. És més, amb prou freqüència la lluita en el terreny de l’econòmic social o polític accepta valors, enunciats i lògiques que constitueixen l’essència mateixa del sistema que diem combatre.

La llarga, heroica i també caïnita història de les Internacionals obreres ha deixat junt amb les seues atzaroses vicissituds un patrimoni d’ensenyances, valors i llegats que durant un temps van parèixer encarnar-se en la creació de l’URSS. Aquell Estat Obrer “per antonomàsia” enfrontat a la tasca de construir una altra societat  però atenent a la necessitat de desenvolupar una economia industrial que igualara a Occident en condicions internes i externes d’adversitat extrema, es va consolidar com a fortalesa assetjada i referent per a tot el proletariat mundial. L’específicament rus va ser assimilat a la causa universal per l’emancipació humana. Va ser la consigna del socialisme en un sol país en la defensa del qual els partits germans  i les organitzacions obreres, havien de subordinar els seus interessos específics: nacionals i de classe.

La desaparició de l’URSS  va ser el corol·lari d’una sèrie de fites que van anar jalonant el seu difícil desenvolupament: guerra civil, stalinisme, II Guerra Mundial,  stakhanovisme, Guerra Freda, elevació més que notable de la qualitat de vida del poble, competència amb USA en l’espai, carrera d’armaments imposada pels EUA, etc. La famosa Perestroika no va passar de ser un producte de consum extern per a major glòria d’un Mikhaïl Gorbatxov mimat i admirat fora del seu país. El colós soviètic va morir d’ell mateix.

Els temps immediatament posteriors al fi l’Estat Soviètic van veure sorgir el que s’ha qualificat d’Utopia de 1989. Els seus esperançats seguidors responien a dues línies d’anàlisi, una conservadora representada per Fukuyama i el seu Fi de la Història i l’altra centrada en una revaloració de la tradició socialdemòcrata. La lògica era impecable, desaparegut el miratge comunista soviètic quedava la socialdemocràcia com a única referència per a l’esquerra. En el sac dels vençuts s’havien de ficar també els altres partits comunistes encara que alguns d’ells hagueren demostrat fins a la sacietat la seua categoria intel·lectual i de mobilització com el PCI, la seua entrega als treballadors com el PCF el PCP o la seua exemplar lluita contra el franquisme i a favor de la Democràcia com el PCE.

La socialdemocràcia va quedar doncs com l’últim i únic baluard de la tradició obrera enfront del capitalisme rampant i contraofensiu de la Thatcher, Reagan, etc. Una socialdemocràcia que en el Congrés de Bad Godesberg ja en 1959 havia sancionat el seu abandó del marxisme i la seua inserció en el reformisme. L’horitzó de futur s’inseria en un desenvolupament del keynesianisme que va conduir durant un temps al manteniment de l’anomenat Estat de Benestar.