Immolació pública per la crisi en la plaça Sintagma d’Atenes

Dimecres 4 d’abril de 2012,Dimitris Christoulas de 77 anys, farmacèutic jubilat, casat i pare d’una filla, s’ha suïcidat apegant-se un tir enfront del Parlament grec en la mítica plaça Sintagma d’Atenes. Abans de fer-ho ha deixat una carta explicant els motius.

Aquest és un fragment de la carta, segons Athens News:

“El Govern d’ocupació de Tsolakoglou [govern col·laboracionista nazi durant la segona guerra mundial] ha reduït al no-res, literalment, la meua capacitat de supervivència que depenia d’una respectable pensió que, durant més de 35 anys, jo només (sense contribució de l’estat) he pagat. Atés que tinc una edat amb què ja no tinc el poder de resistir activament (encara que, per descomptat, no descarte que, si qualsevol grec haguera empunyat un kalashnikov, jo hauria sigut el segon a fer-ho) no trobada una altra solució per a un final digne abans de que estiga reduït a buscar en el fem per a alimentar-me. Crec que els jóvens sense futur prendran les armes algun dia i penjaran als traïdors nacionals en la Plaça de la Constitució [Plaça Syntagma], igual que els italians van penjar Mussolini (en la Piazza Poreto de Milà)”.

Diu Rosa Mª Artal en el seu blog El Periscopio que en Sintagma es comencen a registrar concentracions i a deixar flors on Dimitris s'ha llevat la vida. Encara que han sigut molts més els desesperats al punt d’arribar a aquesta terrible e irreversible decisió, la reacció a la mort de Dimitris guarda similituds amb la de Muhammad Bouzazi a Tunis, que desencadenaria tota la “primavera àrab” i les seues repercussions internacionals. No és impossible evitar-ho. Ni per part dels governs, ni tampoc de la societat.  

Misèria

Els esquemes burgesos estan fent aigua, la crisi en la qual estem immersos és una manifestació d’aquesta situació paranoica. La misèria material comença a galopar a la desesperada i porta a la desesperança a companys i companyes, als veïns, als camarades... Però damunt d’una gran torre d’ivori hi ha un altre tipus de misèria que com diria més o menys el cantant xilè Victor Jara no podrà ser llavada per tota la pluja del món. Aquest tipus de misèria interior és producte d’una societat opulenta, ara en plena decadència, que al llarg de la seva existència tan sols ha dut molta fam, misèria material i interior i molt de dolor a una gran part de la humanitat. Una societat que ha nascut, i no cal oblidar-ho, del saqueig de la resta del món, de l’assassinat de la gent que haja fet falta, de l’espoliació de la Mare Terra. I tota aquesta barbàrie mai ha anat de la mà del perdó, ans al contrari sempre han trobat algun tipus de resposta per justificar allò que no es pot justificar. Una vegada les víctimes eren infidels, altra no tenien ànima o eren negres o grocs i mentrestant els imperis i les butxaques d’alguns anaven creixent en correlació al sofriment dels humans i de la Mare Terra. 

Aterrit em quede quan veig les fotos mig grogues dels anglesos rodejats de centenars de tigres abatuts en la selva de l’ India. Aterrit em quede quan llig els relats dels conqueridors espanyols que van saquejar i destruir mitja Amèrica a partir del 1492. Aterrit em quede quan veig imatges d’ Hiroshima després de l’explosió nuclear.  Aterrit em vaig quedar quan els aliats bombardejaven l’ Irak, Líbia o bombardegen Afganistan... en nom de la democràcia, però tots sabem que era i és per altres interessos. Aterrit em quede davant la reforma de les pensions, la reforma laboral i tantes altres coses que ens estan imposant mitjançant la mentida i el sofriment, com també em vaig quedar aterrit quan ens deien que la solució a la pilota immobiliària eren els pisos de 35 metres quadrats.  Aterrit em quede davant de cada acte que destroça la democràcia, que quina casualitat estan duts a terme pels mateixos que mai han demanat perdó i s’ofenen quan el sud-americans parlen de conquesta i no de descobriment, que també han justificat i justifiquen els bombardejos de l’antiga Iugoslàvia, Irak, Afganistan..., que aplaudeixen l’ increment de l’ atur en nom dels mercats, que ens neguen la medecina i l’ educació universal en nom dels mercats, que defenen l’explotació de l’home per l’home en nom dels mercats, que defenen el saqueig de la Terra en nom del desenvolupament... 

Recordeu que abans totes les maleses eren fetes en nom de Déu, per Espanya, pel desenvolupament o per la democràcia, però torneu a recordar i veureu que mai han demanat perdó, com tampoc demanaran perdó per tot el sofriment estèril que ens estan imposant al 99% de la població del món, ni demanaran perdó pel saqueig sistemàtic de la Terra. Recordeu que tan sols es mou la fam de diners, que nosaltres no contem, que la seva misèria interior no desapareix tan fàcilment.

 Jo no estic contra ells, però si que estic contra els seus actes i comportaments salvatges i neofeixistes que, lluny de dur solucions, ens duen cap a una catàstrofe perfecta. Per a viure no fa falta gaire, tan sols ganes de viure i que ens deixen viure i, per aquest motiu, també demanem dignitat i justícia social, elements que ens permetran desterrar per sempre la misèria interior que ens destroça i destrueix el món. De la misèria material ja en parlarem.

El Poeta Dissident 

  Misèria amb misèria

El dia comença tebi

i la claredat s’imposa,

el grill encara xerrica

a la seua  enamorada,

el gall rep la matinada

amb força molt renovada.

Nosaltres els humans res

misèria amb misèria

disfressada de maragda

que no brilla com brillava. 

Mentre cauen els companys

i les companyes en trampes

pels paranyers oblidades.

La resta atemorits viuen

assetjats per la misèria

que els penetra tot el cos

i els deixa immòbils, buits.

La gran sort de viure es perd

rodejada de misèries

disfressades de maragdes.

Demà el sol tornarà a eixir,

continuarà la vida

i ens llevarem la misèria

que ens ofega, alenarem

i buscarem en el nostre

endins allò que ens fa grans.

Jo no estic contra vosaltres,

però odie els vostres actes

que ens porten a la misèria

disfressada de maragda.

Per a viure tan sol ganes

de viure amb llibertat plena

i riure’s amb molta gana.

Per a malviure misèria

disfressada de maragda.

Jo no estic contra vosaltres,

però odie els vostres actes

que neguen el viure a altres.

Jo necessite l’amor

que naix dins de tots els altres.

Misèria amb misèria

maragda sobre maragda.    

Manifest de 55 catedràtics de Dret del Treball i la Seguretat Social

ATTAC, 3 abril 2012

Els sotasignants, catedràtiques i catedràtics de Dret del Treball i de la Seguretat Social, considerem un deure cívic fer pública la nostra opinió d’experts sobre la recent reforma laboral aprovada pel Govern del PP, la qual introdueix un canvi radical en el model constitucional de relacions laborals, basat en dos pilars essencials: un delicat equilibri entre poders empresarials i drets socials i un estímul a les expressions de diàleg social, articulades de manera assenyalada a través de la negociació col·lectiva

La norma d’urgència ha procedit a convulsar la pràctica totalitat dels elements essencials d’aquest model constitucional. De moment, ha desplaçat el centre de gravetat normatiu de les relacions laborals des del treball a la producció i a l’ocupació, des del treballador i les seues condicions de treball a la seua “ocupabilitat”, comercialitzant sense cap mirament el treball i descontextualitzant el marc en què, des dels seus orígens i sense solució de continuïtat, ha aplicat, i ha de seguir fent-ho, la norma laboral. Aquest text legislatiu, en segon lloc, implanta un verdader sistema d’excepció en les relacions laborals, atorgant poders exorbitants a l’empresari al mateix temps que destrueix les bases fonamentals del poder contractual col·lectiu autònom en la regulació de les condicions de treball. La constant reducció dels drets dels treballadors s’acompanya d’una progressiva afirmació de la unilateralitat empresarial sense control ni contrapés. En suma, la flexibilitat unilateral conferida a l’empresari, a més de menysprear les regles consensuades pels propis interlocutors socials a penes dues setmanes abans, allunya el nostre sistema jurídic del model social europeu, aproximant-lo a antanyassos models autoritaris, de manera oportunista recuperats ara en nom de la llibertat d’empresa. En tercer lloc, la negociació col·lectiva deixa d’entendre’s com un instrument de correcció de les desigualtats contractuals, havent sigut objecte, ella mateixa, d’una flexibilització que altera la seua posició en el sistema de fonts. La prioritat aplicativa concedida sense cap restricció als convenis d’empresa i la supressió del règim fins ara vigent d’ultraactivitat, a més de poder generar un no desitjable increment de la conflictivitat social, concep al conveni col·lectiu com un simple utensili al servei dels interessos subjectius empresarials, substituïble o modificable a la seua sola voluntat. La inaplicació de totes les condicions de treball, inclús les salarials, del conveni sectorial expressa una concepció legal decididament contrària al sistema vigent de negociació col·lectiva i a la seua estructura autònoma. En un context semblant, en fi, la garantia constitucional de la força vinculant del conveni col·lectiu queda per complet desarborada.

 La regulació de l’acomiadament, que es presenta de manera rutinària com una forma de crear ocupació, obeeix realment a un disseny destinat a atorgar fàcils i barats mecanismes de liquidació i ajust de plantilles, tant en el sector privat com en el sector públic. I de fer-ho, addicionalment, al marge de tot control. Per descomptat, del sindical; però també de l’administratiu i, inclús, del judicial. Com confessa sense cap dissimulació el preàmbul de la norma, el propòsit de la reforma és impedir el juí d’adequació – amb un evident to despectiu, el legislador excepcional ho denomina “juí d’oportunitat”- dels jutges sobre els acomiadaments decidits per l’empresari a partir d’una definició justificativa que es mou entre els dos extrems a descartar per qualsevol legislador socialment sensible: la major discrecionalitat i la més concreta identificació. La nova regulació de l’acomiadament no té més finalitat que reduir els costs de l’acomiadament il·legal o improcedent, rebaixant les indemnitzacions i suprimint els salaris de tramitació. A més de tot això, i apartant-se de manera grossera dels propòsits confessats de lluita contra la dualitat del nostre mercat de treball, la reforma aprofundeix la precarietat mitjançant dos criticables mesures: la implantació d’un contracte especial (de “suport d’emprenedors”), la característica més cridanera de la qual resideix en la possibilitat d’acomiadament lliure durant un any de duració, i l’encadenament de contractes de formació per als joves, que poden estar formant-se fins als 32 anys en una mateixa empresa per a l’exercici dels més dispars i inconnexos oficis.

Però més enllà de la crítica als seus continguts concrets, volem cridar l’atenció sobre el canvi de model que el RDL 3/2012 indueix. És aquest un model oposat al què conforma la nostra Constitució, el de la democràcia social en una economia de mercat, que arbitra un equilibri complex entre el pluralisme social i la intervenció normativa de tutela dels drets laborals, i que situa en el centre de la regulació de les relacions laborals a la negociació col·lectiva dotada de força vinculant. En el disseny constitucional, l’empresa és un territori en què el poder privat de l’empresari resulta racionalitzat en el seu exercici mitjançant el reconeixement de drets de participació als treballadors. Aquest model no té res a veure ni amb la concepció de l’empresa com un àmbit d’exclusiva gestió per l’empresari ni amb la noció de l’empresari com “el senyor de sa casa”.

I és que les exigències d’equilibri pressupostari que imposa la Unió Europea ni exigien ni exigeixen de cap manera una reforma de les relacions laborals com l’adoptada, contrària a l’Estat social i democràtic de Dret, potenciadora del poder normatiu unilateral de l’ocupador i hostil a l’acció col·lectiva dels sindicats. D’altra banda, i no és això el de menys, la reforma laboral presenta nombrosos punts que contradiuen directament drets i principis constitucionalment reconeguts i desenvolupats per una extensa jurisprudència del Tribunal Constitucional, tant en el que es referix al dret al treball com al dret de llibertat sindical. I a més és en una gran part contrària als compromisos internacionals assumits per Espanya, tant respecte a la Carta de Drets Fonamentals europea com als Convenis de l’OIT sobre llibertat sindical, foment de negociació col·lectiva i terminació de la relació de treball.

Mostra els signants:

On estem?

Article de Julio Anguita, excoordinador general d’Esquerra Unida, en Público, 26 mar 2012

Primera entrega d’una sèrie de vuit articles en què se sintetitza la intervenció de Julio Anguita en l’Ateneu de Madrid el passat dia 9 de març.

Va sent hora que els homes i dones que ens reclamem de l’esquerra assumim amb totes les seues conseqüències que hem perdut la guerra. No es tracta d’una derrota parcial en una fase històrica precisa del desenvolupament del sistema al què, mal que bé, hem combatut. És el final d’un enfrontament multisecular que s’ha saldat amb el cadàver del vençut jaient en el camp de batalla. 

I l’hem perdut els que ens hem sentit lligats al desenvolupament i vicissituds de la lluita a través del procés històric que ha parit l’aparició de la Primera Internacional, la Segona, les Dos i Mitja, la Tercera i la Quarta. El Manifest Comunista, els projectes d’emancipació social protagonitzats pels anomenats utòpics, la Comuna de París, la Constitució de Weimar de 1919, la Soviètica de 1936, el keynesià Estat del Benestar o la solemne Declaració de Drets Humans de 1948 són les fites més emblemàtiques d’uns desenvolupaments socials i teòrics que al dia d'avui pareixen arrumbats i exhibits com a trofeus en les vitrines i expositors dels vencedors.

Però la derrota s’estén molt més enllà. També han sigut debel·lats els conceptes, valors i conquistes del pensament alliberador que han suposat la Il·lustració, el Dret, la Democràcia, la Cultura com a alliberament i amb ells l’ideal constitucional de l’anomenada Sobirania Nacional.

Els clàssics, cordials i reconfortants altars on en altre temps s’alçaven els déus de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat han sigut derrocats i amb les seues ruïnes s’han erigit altres en què campegen les tres divines persones de la trinitat capitalista: Mercat, Competitivitat i Creixement Sostingut.

Els corifeus del sistema ja no consideren necessari conservar les formes, el llenguatge i els modes convencionals de la relació interpersonal; per a ells, i així ho confirmen amb els seus fets i escrits públics, la Democràcia conté un perillosos gen que desemboca en una doble manifestació patològica: el populisme i la demagògia; mals aquests que han d’embridar-se amb els mecanismes correctors proporcionats pels mercats.

Els que han lligat totalment o parcialment les seues vides a lluitar per les idees i propostes de plena emancipació humana han deixat de ser tractats com a enemics a qui s’ha de reduir a la mínima expressió, com ja s’intentara i fera mitjançant la creació i desenvolupament protegit dels feixismes d’encuny clàssic. Ara els mitjans de comunicació, constituïts en potents empreses encarregades de fomentar la mentalitat submisa, convenen a presentar els lluitadors irredempts com a orats, anacrònics, messiànics o- en el súmmum de la manipulació lingüística- com a utòpics. Des de l’Infern creat per a ells, se’ls ha confinat a perpetuïtat en el Limbe.

Així en l’imaginari col·lectiu de les multituds, la noció de culpa a causa d’haver viscut per damunt de les possibilitats s’ha introjectat en les seues ments, les hi ha abduït i des d’aquesta possessió va preparant el terreny per a la configuració d’una nova i massiva Internacional: la dels resignats. És la perfecta dominació: convertir a cada ser en el seu propi vigilant quan no en botxí.

Així, d’aquesta manera, el concepte Modernitat que des del Renaixement significava centralitat humana ha degenerat en una idea lligada a la cibernètica, l’ofimàtica o la comunicació paroxística. El paradigma és el de la mona ensinistrada.

I si les meues paraules resulten feridores, exagerades o inconvenients suggerisc que es faça l’exercici de retrotraure’s vint anys arrere i a la llum del candorós i làbil discurs europeista de llavors contemple’s l’actual situació de la UE. Ni les ruïnes d’Itàlica són comparables.

Font: Público