Resultat Eleccions Autonòmiques en Andalusia i Astúries 2012

Tot pareix una venjança

 

Des de fa gaire anys visc en un món irreal, rodejat per la mentida institucionalitzada, on utilitzem un llenguatge que disfressa la realitat. Però aquesta em colpeja durament tots els dies, cada ora, cada instant.  Sota casa meua, a la vesprada, una dona plora perquè va a ser desnonada i ella i les seves dos xiquetes es perdran entre la multitud que van a veure la “mascletà”. Pel matí m’he assabentat que els meus companys, que han treballat amb contractes il·legals per a la Generalitat, alguns d’ells més de vint i cinc anys,  no tornaran a la feina quan acabe el més d’abril. A la Universitat al voltant de mil professors associats aniran al carrer en mol poc de temps. Un company de la infantesa ha sigut acomiadat de la seua empresa. Els autònoms de la meua feina tenen un futur tant incert com el meu des que ens han imposat una reforma laboral salvatge que pareix ser que l’única finalitat és tombar tot allò que encara queda en peu. 

Tot pareix una venjança de la classe dominant contra la resta de la humanitat. Nosaltres, els ciutadans, estem deixant-los fer des de fa ja gaire temps i no ens hem adonat que cada vegada són més forts i sense cap escrúpol. La nostra vida, la de milers d’éssers vius a la Terra, es la porta fluixa, tan sols tenen un principi, guanyar més diners. Jo em pregunte: per a què? Van a poder viure sense cap mena de mala consciencia davant dels sis milions de persones que prompte formaran part de l’exèrcit d’aturats, tot pareix ser que si. Aleshores que anem a fer, viure en condicions d’esclavitud, sense cap mena de drets, malviure en condicions que ronden la pobresa o per baix d’ella o exigir el que és nostre?

Milers de treballadors, joves, jubilats han començat a dir prou. Hem començat a trencar l’apatia en la que hem viscut gaire anys. Fer-los front no és fàcil, i més amb la força que tenen, però tampoc impossible, d’ells son la premsa escrita, la televisió, la ràdio, de nosaltres és el carrer i la raó. Ells són els feixistes que llancen la policia contra els joves, nosaltres els que omplim els carrers. Ells són els que acumulen greix, nosaltres els que treballem. Nosaltres en som més, els que més paguem, els que estem fent més sacrificis per salvar un sistema que ens castiga sense pietat, els que deurem decidir el nostre futur, els que hem de començar a trencar les cadenes de la por, de la submissió, de la repressió.

Aquesta vida d’esclavitud tan sols ens du a una humiliació continua, de nosaltres depén que aquest malson acabe. Nosaltres els humans som una espècie jove, tan sols fa 170.000 anys que estem ací, i per tant ens semblem genèticament moltíssim. Ara està de moda dir que moltes actituds responen a una herència genètica, per tant seria més lògic un comportament altruista, d’empatia, d’igualtat... que el que defenen el neoliberals, perquè la nostra pervivència com espècie ha sigut possible gràcies a aquestes qualitats. Però la realitat és més complexa i la prova la tinguem davant de nosaltres. Ara bé, podem fer el que ens done la gana, perquè també som una espècie social i tot depén de la nostra voluntat, que no ens enganyen, som lliures i hem nascut lliures. Vaja aquest poema dedicat a una joventut que comença a caminar sense cap cadena.         

El Poeta Dissident    

Heus ací  el vostre inici

Brosta entre la joventut

la llibertat de la força

i dels crits que no són muts.

El futur torna a ser vostre

alhora que vos trobeu

rodejats per gaire gent.

Heus ací el vostre inici

rodejat per la sang roja

que s’obri pas entre porres

negroses i mercenàries.

La vostra utopia creix

entre realitats mortes

que cauen de la memòria

i no se’n van a cap lloc.

Sou la primavera nova

que la sang a tots altera

mentre la vostra s’esvara

a sobre el negre quitrà.

Ai! quanta femta n’hi ha

i que haurem de compostar.

L’arbre torçut de revolta

s’enlaira amb gaire embranzida

de la resignació,

cantada des de papers

estèrils i tramoistes,

que els rapinya la gaubança       

del viure, créixer, formar-se

en un altre món possible

que permetrà que les roses

esclaten entre el verd maig.

Alçada la joventut

els colors a brillar tornen

entre coloms i miols

de gates enamorades.

Nosaltres, enamorats,

ens emborratxem de vida

mentre alguna cosa interna

ens devora la nostra ànima.

Sereu vosaltres els joves

els que esborrareu aquesta ànsia.

Enyore que el cor bategue

            sense dolors ni quimeres.           

Els empresaris assenyalen el desori del PP

Comitè executiu de CIERVAL amb el president Fabra

La Confederación de Organizaciones Empresariales de la Comunidad Valenciana (CIERVAL) ha emès un comunicat força substanciós, en el que aclareix el punt de vista  dels empresaris valencians respecte a assumptes importants que el govern de la Generalitat i el flamant govern de l’Estat espanyol  han qüestionat oferint versions distorsionadores de la realitat. 

Temes com la formació i les “subvencions” de la Generalitat condicionades a que els alumnes troben treball, els retards en els pagaments de la Generalitat,  l’assumpte del Banc de València o el Corredor Mediterrani són abordats en aquest comunicat que no té desperdici.  Vos animem a que feu una ullada.

Podeu llegir el comunicat fent clic ací:  Comunicat de CIERVAL

Carta de Jean-Luc Mélenchon i d’Oskar Lafontaine als treballadors europeus

La crisi no és un problema sols d’Espanya ni l’agressió a l’estat de benestar i als drets laborals i ciutadans és sols per a nosaltres. A tota Europa s’hi repeteix l’aliança de poders conservadors per retallar la força dels treballadors, privatitzar els sectors públics rendibles i desfer-se dels serveis deficitaris. La solució no pot ser altra que la unitat d’acció dels assalariats europeus en un front comú. Així ho demanen Jean-Luc Mélenchon i Oskar Lafontaine en aquesta carta als treballadors d’Europa.

Els mitjans de comunicació espanyols no informen d’aquestes coses però el malestar i les mobilitzacions, com la d’aquest vídeo del 7 de març de 2012, s’hi repeteixen en tota Europa

Carta de Jean-Luc Mélenchon i d’Oskar Lafontaine als treballadors europeus

Els actuals líders de la Unió Europea ens empenten a la vora del precipici. Durant anys han estat donant-li cada vegada més poder al sector financer amb un balanç catastròfic : han sacrificat el medi ambient, la desocupació s’ha multiplicat, els treballadors estan cada vegada més explotats i empobrits, els bancs han segrestat a l’economia real.

Ara, amb l’excusa de la crisi que ells mateixos han provocat, els governs europeus volen prosseguir i empitjorar les polítiques d’austeritat. Pressionats per Angela Merkel i Nicolas Sarkozy, han decidit redactar un nou tractat que ens robaria definitivament als pobles europeus el dret a decidir lliurement el seu pressupost i suposaria la imposició de l’austeritat. No entra dins dels seus plans consultar als pobles europeus la seua opinió sobre un text tan fonamental. Es tracta d’una fugida cap avant cap a l’Europa de l’austeritat. Europa no pot construir-s’hi sense els pobles, ni contra els pobles. Per això, exigim la convocatòria d’un referèndum sobre aquest tractat en els nostres països.

 Sarkozy i Merkel volen aplicar en tota Europa la desastrosa Agenda 2010 que ha degradat tan cruelment la situació dels treballadors alemanys. El seu objectiu consisteix a incrementar la competència entre els treballadors europeus per a harmonitzar a la baixa els drets que havien convertit a Europa en la regió més avançada socialment. Aquesta estratègia enfronta de forma deliberada als pobles europeus. Sarkozy i Merkel no han dubtat a tirar més llenya al foc del nacionalisme i de la xenofòbia, a pesar del risc que açò comporta de reobrir noves ferides. Els amics de Merkel parlen d’obligar als grecs a vendre les seues illes. Sarkozy qualifica de caramels enverinats als nous membres de la Zona Euro. Aquestes provocacions busquen un boc expiatori per a desviar l’atenció dels treballadors, perquè no culpen de la crisi als seus verdaders responsables : els bancs, el sector financer i els governants que han cedit el seu poder als mercats. Fem una crida a tots i totes perquè resistiu amb totes les vostres forces a aquest retrocés de la civilització europea.

Vos demanem que no caigueu en la trampa que amenaça la pau a Europa. Mantindre’ns tots junts, i en concret conservar l’amistat entre el poble alemany i el francès, és una condició indispensable per a salvaguardar la pau en tota Europa.

Però, com garantir la pau a Europa ? La pau no es declara per decret : es construeix mitjançant la cooperació entre els pobles, al servei de totes i tots. La pau no és compatible amb l’arrogant domini de dos caps de govern europeus sobre tots els altres. La pau ha de basar-se en una política al servei del interès general europeu. Ha arribat l’hora de governar per a satisfer les necessitats i les aspiracions de la majoria de la població, les treballadores i els treballadors europeus : repartiment de la riquesa, defensa i ampliació del dret a la jubilació, recuperació dels serveis públics, eradicació de la precarietat, lluita implacable contra la pobresa i les desigualtats, transició ecològica...

Treballadores i treballadors europeus : no vos resigneu ! El sector financer no pot enfrontar-se als pobles que lluiten. La vertadera riquesa és fruit del treball humà. Si es mobilitzen, els treballadors europeus poden acabar amb les orgies financeres i començar a construir per fi un món més just i humà.

Font: L’Humanité

Jean-Luc Mélenchon és un polític francès, del Partit de l’Esquerra (Parti de Gauche) i Oskar Lafontaine va ser durant molts anys dirigent del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) del que se’n va anar per discrepàncies amb el nefast Schröeder, responsable junt a Merkel de la reforma laboral que està empobrint als treballadors alemanys. En la actualitat Oskar Lafontaine lidera i és portaveu del grup parlamentari Die Linke (l’esquerra)