Recuperant la II República

Hi ha en la Plaça de la Mare de Déu, a València, una xicoteta carpa en què es mostren tres panells i un monitor amb imatges del document dedicats a un estudi de transvasament de l’Ebre des de Tortosa fins a Múrcia. Resulta curiós que vuitanta anys després de la proclamació de la II República es continue desconeixent l’impuls, en tots els terrenys, que va suposar per a Espanya el període republicà. Quan s’anomena la República s’associa, sempre, a la Guerra Civil. I, al meu parer, no hauria de ser així. La República va ser una explosió d’alegria, il·lusió i espenta cap a la llibertat i el progrés, de la immensa majoria dels espanyols. En canvi la guerra va ser l’amputació de les llibertats, l’alegria i la il·lusió de milions d’espanyols a les mans d’una minoria que deia defendre la Pàtria. Es a dir, defenien a Espanya dels espanyols.

En tota la història d’aquest país els únics períodes democràtics, a banda de l’actual, van ser les dues repúbliques. La primera va ser molt breu, va durar només onze mesos entre 1873 i 1874, però en el seu curt trajecte es va abolir l’esclavitud i es va proclamar el Sufragi Universal. El seu final, a les mans dels militars, va restablir l’esclavitud en les colònies i va abolir el Sufragi Universal.

La Segona República va durar més, des de 1931 a 1939, la qual cosa va permetre desenvolupar polítiques i drets civils com mai s’havia fet en aquest país encotillat entre la monarquia, els terratinents, l’Església i l’exèrcit. La separació efectiva de poders, la reforma agrària, el sufragi femení, la llibertat política i sindical, la difusió de l’educació i la cultura fins en els llocs més recòndits del país i l’assistència sanitària pública, van canviar en poc de temps la vida de pobles condemnats, fins llavors, a la pobresa, la ignorància i la submissió als grans propietaris i poders fàctics. La Constitució republicana establia un verdader Estat laic i atorgava a regions i municipis el dret a exercir la seua autonomia dins de l’Estat i als ciutadans els va conferir dignitat.

Els avanços en investigació científica, el debat intel·lectual sense traves, l’activa vida universitària i la creació artística van elevar al màxim esplendor la cultura espanyola. Mai abans, en l’era contemporània, s’havia aconseguit tal nivell al nostre país ni tal projecció exterior. Els homes i dones que van proclamar la República no sols van somiar, sinó que van fer realitat la llibertat, la democràcia i la justícia per a tots els ciutadans. L’educació junt amb els drets universals van afavorir el progrés del país a pesar del boicot de la reacció exercit des del primer moment. Els que es denominaven patriotes van retirar dels seus comptes corrents i van traure de la Pàtria el 13% dels dipòsits totals, només en el primer trimestre republicà; van disminuir els crèdits un 11,29% i van imposar una dràstica caiguda de la inversió, en la seua Pàtria, entre 1931 i 1933.

La tradició republicana, a Espanya, és d’esquerres perquè va associada a la llibertat i a la justícia social. La monarquia representa a l’oligarquia i als sectors de la societat més reaccionaris. La proclamació de la República no va canviar automàticament l’estructura social del país. L’elit burgesa, l’aristocràcia monàrquica i els terratinents van conservar el poder econòmic, però van perdre els ressorts del control polític i de govern. Amb això va bastar per a projectar un país modern i potent.

Aquestos son els èxits i valors de la República, que no van tornar fins a la Constitució de 1978, que ens estan furtant. L’actual democràcia espanyola té les seues arrels en la II República. Per això crida l’atenció que els que presumeixen de demòcrates defugen parlar del referent republicà, de les seues conquestes per a la llibertat i la justícia social que ara son reconeguts com a positius per tots.

Però crida encara més l’atenció que s’utilitze un estudi de 1937, en plena Guerra Civil, que recomanava “ampliar los riegos de Levante” mitjançant un transvasament de l’Ebre, per a continuar amb la guerra de l’aigua que tant rendiment electoral pareix donar al PP valencià. Caldria veure que pensaria ara l’autor, el director general d’Obres Hidràuliques de la II República Félix de los Ríos, amb l’actual grau de regadiu a la Comunitat Valenciana i Múrcia. Seria interessant saber que pensaria de les desenes de PAI amb milers de vivendes projectades sense tindre assegurat l’abastiment d’aigua, dels camps de golf i d’altres abusos que s’han comés i es pretén continuar cometent en “Levante”.

Hi ha molts documents, projectes i pràctiques del període republicà que valdria la pena recuperar per la seua validesa i actualitat. Però no insulten més la intel·ligència dels ciutadans, per favor. Per cert, algú sap quants diners públics s’ha emportat la “Fundación Agua y Progreso” per fer açò?