Ara fa dos anys que tinc l’honor de formar part
de la colla de dolçainers i tabaleters
de l’Estrela Roja de Benimaclet. Una entitat que ara té 25 anys d’existència,
amb ells em trobe molt bé com a casa meua.
No obstant això avui no vaig a parlar de l’Estrela
Roja de Benimaclet, sinó de la seua màgia, la música.
El meu contacte amb la música fins aquest moment
sempre hi ha sigut esporàdic i no massa enriquidor, però aquesta vegada és
diferent. Tot va començar ara fa dos anys a Aielo on en plena festa dels
dimonis Ferran i Andone en van suggerir que podria aprendre a tocar el tabal i
els vaig fer cas. Després del camí que he començat necessite estudiar música i
així ho faré aquest any al CIM de Benimaclet.
Amb el tabal he aconseguit tindre una relació que jo
sincerament no esperava. Diuen que el tambor és utilitzat pels xamans en diversos pobles de Sibèria i que el seu
redoble permet al xaman aconseguir un
estat alterat de la consciència o fer un viatge. No sóc cap xaman, però sí que
puc dir-vos que moltes vegades quan assage o fem alguna cercavila la meua
consciència s’altera i entre en un una
situació en la qual mai hi havia estat. Jo la definisc com la màgia de la
música.
Espere que aquesta màgia que m’he trobat continue
fluint i siga capaç d’obrir els ulls a una societat que ja no creu amb la
màgia.
Avui dos de juliol es pot alenar, no fa gaire ens
ofegaven en una ona de calor extrema. Les conseqüències més directes han sigut el desenvolupament
d’uns incendis que han tornat a cremar la Terra. No ens enganyem, açò no és una
cosa puntual, ni una trama maçònica, ni som els ecologistes que hem tirat la
calor des de les avionetes. Açò és producte d’un model de societat que ha
viscut d’esquena a una realitat, tots som i formem part de la Terra. I eixe
tots ens inclou a nosaltres, uns animals que gràcies a la tecnologia hem
aconseguit posar-nos dalt de la piràmide tròfica. Expliquem el món amb fórmules
complexes i creiem que dominem a la natura, però actuem com una plaga i estem
provocant canvis de dimensions imprevisibles. Davant d’aquesta situació torne a
reclamar a la meua espècie dominant que desallotge del poder als mercaders
insaciables i que construïm una nova societat basada en la justícia social i
ecològica.
He tornat a creure en la màgia que vaig oblidar quan
em vaig fer adult, crec sincerament que Homo sapiens sapiens no serà
tant imbècil com per a provocar la seua pròpia extinció. En tot cas la màgia de
la vida continuarà en la Mare Terra amb nosaltres o sense nosaltres, amb música
o sense música.
La màgia de la música
M’agafe a la vida de forma
salvatge
i m’agafe a tu, perquè sense tu
sóc un vaixell sense ones.
La note en els troncs dels arbres,
en les branques, en les fulles,
en la teua mirada, en les teues cames.
Gràcies a la vida puc besar-te,
puc tocar-te,
puc volar en la meua ment per
valls i muntanyes.
Gràcies a la vida note l’estima de
la Mare Terra
cap a les seues bestioles.
Tu m’has fet sentir coses
inimaginables.
Et vull, et vull, tanque els ulls
i continue estimant-te.
Quantes ganes tinc de viure per
continuar abraçant-te.
La música m’entra en el cos nota a nota.
Les ones del tabal en duen on
elles volen.
Els diversos ritmes flueixen entre
dolçaines,
alhora el cor i la ment es troben
en un indret inexpugnable.
No estic i estic i sé que estic perquè les ones del tabal
em recorden que puc parlar amb les
fades.
La màgia de la múcica m’uneix a la
vida de forma salvatge
·
Pere
Miquel Guillem Calatayud
