Hem tornat de les vacances
i el món continua igual. El canvi climàtic es manifesta en forma d’una calor
insuportable, continua l’explotació de la classe treballadora, l’atur colpeja a
milions de persones, cada vegada som més pobres, es violen contínuament els
drets humans, moren dones assassinades per covards criminals ... i així i tot
vivim i li plantem cara a la vida.
Varies
són les coses que avui centren la meua atenció. En primer lloc la tragèdia del
poble sirià. Una vegada més en aquesta història es posa de manifest la part més
fosca de la nostra espècie. Ens trobem a un poble que fuig del terror i entra
en un remolí de manipulació, odi, feixisme, solidaritat...Europa torna a no estar
a l’altura de les circumstàncies i alguns països que suposàvem demòcrates
expressen el seu tuf feixista. Tornen a aparéixer els morts i els murs, però
aquesta vegada en el món lliure, en terreny capitalista.
La tragèdia continua per
Europa i països com Grècia coneixen el poder coercitiu del capital. La democràcia ha quedat tocada de
mort. El poder econòmic ha fet i ha desfet al seu lliure albir i ha desterrat
al poder polític. Ja no fa falta envair un país amb tancs, amb la pressió
econòmica hi ha prou. La frustració que ha
generat aquest procés és enorme. A poc a poc el neoliberalisme està
imposant els seus criteris, ja ho queden dissidents, han deixat Europa neta de “radicalismes
estèrils” i de jocs democràtics. Per tant continuarà la humiliació del poble
grec, el qual patirà noves retallades que afonaran més si es pot aquest país i
la seua gent. Mentrestant el feixisme té cada vegada més força i fa una
simbiosi clara amb el poder econòmic. Tal vegada una solució passe per l’eixida
de l’euro i l’adéu definitiu de la UE, perquè els que avui controlen Europa no
estan disposats a fer un món més just socialment i ecològicament.
Mentre revise aquestes
notes el poble català ha votat aquest diumenge 27 de setembre. A banda de tots
els comentaris que puguen sortir dels resultats crec que tots els pobles tenen
el dret a l’autodeterminació que és, al cap i a la fi, un principi fonamental dels
drets humans. Alguna cosa ha fet i fa mal l’Estat Espanyol quan hi ha molta
gent que vol trencar la relació amb ell.
Aquests versos són per tu,
per al que no treballa, el que no pot anar de vacances, aquells que no poden
pagar els llibres dels seus fills, per a la dona maltractada, per als oprimits
i oprimides.... per a tots vosaltres, Salut companys i companyes.
Venen nits de tempesta
Si nosaltres ens
diluïm
i el feixisme
reverdeix entre idiotes,
tan sols ens
queda la lluita,
caminar amb la
cara ben alta
i no perdre l’esperança.
Venen nits de
tempesta,
de papallones
sense ales
i mesquins amb jaqueta.
Cauran unes torres
i n’alçarem
altres,
en mig estarem
nosaltres
defenent
l’esperança
d’un altre món
possible
i la llibertat
del poble.
Rius humans
desbocats
busquen i no
troben.
Certament, Joan, pocs canvis...en tan poc de temps. El què cal és que no defallim ni ens confiem...i que l'esquerra -o, senzillament, els partits democràtics-.
ResponEliminaarticulen plataformes compartides per combatre la dreta -o, senzillament, els partits pseudodemocràtics-, si es vol seguir avançant.
Déu faça!
Marc