En el mes d’octubre no sols estan
boges les temperatures tots patim en major o menor grau una poca de bogeria. El
règim del 78 comença a fer aigua per totes les bandes. Els corruptes omplin pàgines
i pàgines als periòdics i són notícia a tota la resta de mitjans de
comunicació. El poder econòmic, el que fa i desfà en tot l’estat espanyol, ha
permés que els seus representants en els parlaments, ajuntaments, parlaments
regionals y nacionals, tinguen les butxaques farcides de diners. A canvi tan sols havien de destrossar l’anomenat estat del benestar.
Mentre s’omplien les butxaques han anat aprovant lleis que ens empobrien cada
vegada més i ens furtaven allò que era nostre: una educació de qualitat, una
sanitat digna, unes pensions justes, drets laborals... i així tot un llarg etc.
Aquesta maquinaria infernal no ha
acabat ací, l’objectiu del poder econòmic és que vivim per a treballar a canvi
d’un sou de merda; ens volen com a esclaus.
La situació a la qual ens enfrontem
la classe treballadora és devastadora, d’emergència. Les xifres d’aturats,
desnonats, de gent que no té res són la prova palpable d’allò que ací afirmem.
Mentrestant els lladres naixen com els bolets a la tardor després de les pluges
d’estiu.
Què fer?
Davant d’una hipotètica resignació
de la societat a tot arreu de l’ estat espanyol i per extensió també al nostre
país, la cita on podrem començar a canviar les coses serà a partir de les
eleccions de maig de 2015. Crec personalment que això no és així. El canvi en
aquesta societat va començar abans en les mobilitzacions ciutadanes que en
major o menor intensitat han anat desenvolupant-se al llarg dels distints
pobles de l’estat multicultural en el que avui vivim. Seran moltes les
alternatives en les quals podrem dipositar el vot. Si els tirem fora del poder,
hem de ser conscients que tan sols haurem apartat del poder als “palmeros”.
Però, els intel·lectuals de tota aquesta repressió estaran esperant que gaudim
de la nostra victòria fins que mostren les seus urpes.
Què vull dir amb tot açò? que fins
que no derrotem el poder econòmic no serem amos del nostre destí ni com a poble
ni com a classe. Per tant em pareixen bones totes les estratègies que estan
fent-se a l’estat espanyol i al nostre
país, sempre i quan la meta siga la
mateixa, és a dir que el poder polític estiga per damunt del poder econòmic com
déu ser en qualsevol democràcia.
A més a més crec que hem de superar
el sistema capitalista que s’ha convertit en allò que avui estem patint tots:
increment de la pobresa, destrucció de l’educació, de la sanitat, de la
cultura, de la natura, destrucció dels pobles i les seues cultures...
Una altra cosa,
si per una d’eixes els partits del règim del 78 continuen al poder, l’esquerra
en aquest país tardarà anys en tornar a alçar el cap.
Els següents
versos estan dedicats a la joventut i als enamorats que porten al seu ADN
l’empenta de la revolució. Salut companys i companyes.
El Poeta Dissident
El cel, la terra i la pluja
A la
joventut no li furtaran mai el somriure,
ni les
ganes de viure, ni la bellesa.
A la
joventut li falta l’espai i la covardia
i està
rodejada d’ alegria.
La joventut sempre es riu i també plora
i sap
mirar el cel, la terra i la pluja.
A la
joventut li furten el futur
els
mateixos que m’ humilien
i
assassinen les esperances.
A la
joventut la xafen
els
mateixos que m’oprimeixen
i em
desperten les ràbies.
Cóm no
vaig a voler-te si ets la meua vida
rodejada
de cel, terra i pluja?
Cóm no
vaig a odiar-los si estan destrossant
tot
allò que jo estime i necessite.
La
vida és un riu de paraules, frases, discursos, missatges...
Un riu
que es desborda i arrasa. Un riu que et crida.
Un riu
que em porta a la infantesa
rodejada
de canyes, baladres i granotes.
La
vida és pluja, cel i terra, amistat i esperança.
La
vida ens supera i ens deixa, perquè mai s’acaba.
La
vida sou vosaltres sense distinció de classes
encara
que uns volen i altres s’arrosseguen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada