El present s’ha convertit en un malson per a moltíssima gent. L’exclusió
social és un fet que s’escampa a una velocitat aterridora. Molts de nosaltres
ens sentim derrotats, perduts, acabats. A més a més, el sistema capitalista té
eixa gràcia, fa sentir-te responsable de la teua dissort. No obstant això, hi
ha gent que pensem tot el contrari, nosaltres som les víctimes no els botxins i
la nostra dissort és el resultat d’un sistema que és injust i que, a més a més,
ha entrat en una crisi estructural.
En el mateix sistema l’exaltació de l’ individualisme ens du a creure’ns
que som déus i en la mesura en què creix eixe sentiment neguem a l’altre. Però
la societat complexa en la qual vivim ha posat aquesta qüestió en dubte, gran
part de la responsabilitat de la catàstrofe present està lligada directament
amb eixa grandiosa individualitat. Pel que ens toca com a classe treballadora,
no ens ha permés reaccionar a les envestides que el poder econòmic a dut a
terme contra nosaltres. I, per altra banda, entre nosaltres no hi ha cap déu.
Alhora, en la mesura en la qual ens deïfiquem perdem tot el respecte cap a la
natura, la nostra casa.
Aquest individualisme destructor naix del mateix sistema econòmic i forma
part de la seua estructura, per tant en la mesura en la qual el sistema ha
entrat en crisi també ha entrat en crisi l’ individualisme tot poderós.
L’ única eixida possible a aquesta contradicció és la solidaritat dels
homes i dones en sentit horitzontal, perquè no cal donar les gràcies a ningú, i
no vertical que és la que més agrada a la gent de dreta.
Els reptes que ens vénen en un futur immediat poden inclús dur a la nostra
espècie a l’extinció, com potser el canvi climàtic. Aquest problema segur que
no se solucionarà mirant-nos el melic en la nostra casa ben refrigerada.
Aplegat el moment, caldran grans quantitats de solidaritat perquè l’espècie
continue endavant.
Aquests versos estan dedicats a tots i totes vosaltres, perquè formeu part
del grup. Salut companyes i companys.
Ocurre
que la soledad no es un seguro
ni
menos un sagrado
Mario
Benedetti
Solidaritat
Dos
dones majors caminen agafades del bracet.
L’una
es recolza amb l’altra, es coneixen i s’ajuden.
Parteixen
d’un principi bàsic:
la
vellesa la vius en solidaritat o te’n
vas d’ací a soles.
El
mateix passa en la infància i en la joventut,
podem
viure la vida com animals solitaris
o en
el si d’una manada.
Jo
personalment he escollit el grup, l’ajuda mútua,
perquè
crec que a soles no sóc ningú.
Qui
diu que no som solidaris?
Els mateixos
que ens exploten.
Qui no
és solidari?
El que
es creu el que diuen els que ens exploten.
Una
dona porta la seua filla en un cotxet;
les
dues es necessiten, es volen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada