En tornar de les vacances nadalenques d’enguany (2013-14) ens va rebre,
a l’entrada de València, una pancarta que deia “No catala, idioma valencia”
(sense accents, és clar), el que m’ha recordat la infame manipulació que del idioma
i dels símbols nacionals valencians va fer la dreta autòctona des del inici de
la democràcia. Ara sembla que el PP veu perillar el seu poder al País Valencià
i torna a airejar el conflicte lingüístic que tan bons resultats hi ha donat
fins ara.
Per entendre el que està passant i què pretenen brandant de nou el
conflicte lingüístic, cal conèixer la
història de la creació interessada del fins aleshores inexistent conflicte en l’anomenada,
i per a molts desconeguda, Batalla de València.
El context
El País Valencià tenia, com nacionalitat, uns trets molt
apreciables: una llengua pròpia compartida amb Catalunya i Balears, antigues
institucions d’autogovern i restes d’un dret privatiu, que permetrien construir
un model d’autonomia potent i integrada que anara més enllà de la simple
descentralització administrativa. En eixe context sorgeix, als anys 60, el nou
pensament valencianista de la ma de Joan Fuster i altres molts pensadors,
professors, entitats cíviques, etc. Aquest pensament te diferents matisos que
passen pel catalanisme, la modernització, el progressisme..., però en tots el
cassos foren idees acceptades globalment per l’esquerra, i foren la base de
moltes iniciatives durant la transició.
Però, Fuster tenia raó quan descrivia la societat valenciana
que eixia del franquisme. Els valencians reconeixen les senyes d’identitat “regionales”,
però normalitzar un País Valencià desvertebrat amb unes èlits poc actives i
oposades al model català que preconitza l’esquerra, es més complicat. El
franquisme havia potenciat un espanyolisme que banalitza i assimila els trets
identitaris. La burgesia petita i mitjana, que teòricament devia recolzar el
nacionalisme valencià, està desmoralitzada i atemorida per la transició, i opta
pel manteniment de manifestacions continuistes de l’època franquista com ara el
provincialisme folklòric i el no donar crèdit als intel·lectuals. Així es fàcil
defensar el secessionisme lingüístic i la utilització de la llengua valenciana,
distinta a la catalana, com a senyera de l’anticatalanisme polític conservador
amb manifestacions feixistes que pretenien la continuïtat del franquisme.
Aquestes posicions antidemocràtiques i netament feixistes,
foren atiades per alguns mitjans de comunicació, el que va fer que al País
Valencià perviviren enfrontaments, que no es produïren a altres llocs
d’Espanya, i se’n produïren de nous. Açò fou possible per la manipulació
descarada de la dreta valenciana d’aleshores, es a dir l’UCD, que havia perdut
les eleccions al País Valencià i trobà en l’anticatalanisme una via d’oposició
a l’esquerra. El mal es que passà del insult a l’agressió, i a un terrorisme de
baixa intensitat dirigit a alguns intel·lectuals i legítims representants
democràtics, inclosos el president preautonòmic i l’alcalde de València.
Utilitzaren la vella però efectiva tàctica d’abotar foc i oferir-se de bombers.
Les eleccions seguiren guanyant-les l’esquerra, la qual cosa
donava legitimitat a les seues propostes i no a la posició blavera. Però segons
avançava la confrontació, forçada pels mitjans de comunicació i les posicions
de poder de la dreta a les institucions, les possibilitats d’arribar a acords
que contentaren mínimament als sector enfrontats anaven minvant. L’acord que
desitjaven una gran part de la societat valenciana s’enverinà de manera que el
que devia ser un debat esdevingué quelcom incomprensible.
La continua crispació va portar al desinterès que
possibilità, junt a la regulació de la composició dels òrgans preautonòmics, la
kafkiana situació de un Consell Preautonòmic dirigit per l’UCD, a pesar de la
majoria d’esquerres que les urnes havien decidit al País Valencià. La violència
verbal i les agressions físiques al carrer foren aguditzades per la confusió
que emanava la institució preatonòmica en mans de la dreta centralista. El
consens era gairebé impossible. L’enfrontament en torn als símbols identitaris
s’impossà al debat sobre la via autonòmica per l’article 143 o el 151 de la
Constitució, on els valencians es jugaven el nivell de competències i altres qüestions
d’importància.
Emboirats per la guerra dels símbols, els valencians varen
permetre que, utilitzant una trampa jurídica, es conduïra el procés autonòmic
per l’article 143. L’UCD i el PSOE des de Madrid imposaren aquesta via, a pesar
de que una amplíssima majoria superior al 90% dels ajuntaments del País
Valencià havien demanat, en forma i termini com demanava la Constitució, la via
del 151. Però no era aquesta l’única finalitat de la guerra de símbols, com be
sa demostrat després. Una vegada descobert aquest graner de vots, la dreta ha
continuat utilitzant, de forma desvergonyida, l’anticatalanisme com un venable
contra l’esquerra que continuava guanyant eleccions. El PSPV-PSOE, que contava
amb la majoria dels vots, atemorit davant la violència blavera, cedí a les
demandes dels representants de la minoria de la població valenciana i va anar
perdent el recolzament d’eixa majoria decebuda, fins que la dreta aconseguí
conquerir el poder de nou.
Continua amb...
El context
Sí, en massa coses estem tornant a l'obscurantisme i a la pre -quan no "anti"- democràcia. Caldrà tornar a "batallar", en el dia a dia de cadascú i en la complicitat necessària -i no sempre lograda- de col·lectius i agun partit polític.
ResponEliminaBon any, malgrat tot, i felicitats pel "blog"..
Marc