Lamentablement tornen a escoltar-se tambors de guerra, aquesta vegada si
res no ho impedeix seran les ciutadanes i ciutadans de Síria els que sofriran
les conseqüències. Una vegada més veurem que valents son els EUA i els seus
aliats i que precisa és la maquinària de guerra del poder imperial. Per la TV
tan sols veurem el morts que provoquen les forces del mal, però mai els
provocats pels occidentals. Una vegada més veurem com tot un poble és esclafat
per una colla de sanguinaris addictes de la barbàrie. Alhora la realitat del
nostre País cada vegada es pareix més a una situació mafiosa en la qual de
moment encara no hi ha assassinats i si els hi ha estan ben camuflats.
No puc donar crèdit a la preocupació del nomenat món lliure pels ciutadans
i ciutadanes de Síria, entre altres coses perquè són els mateixos que ens estan
retallant les llibertats, els drets socials, l’educació, la sanitat... No hi ha
cap moviment al meu país que no siga per donar suport a una oligarquia
famolenca de diners. I eixa mateixa colla és la que ven o trafica amb les armes
que després són utilitzades per a fer la guerra.
La guerra mai ha solucionat res, almenys al meu país. Els meus pares a
resultes d’una guerra fratricida van sofrir 40 anys de repressió feixista i
avui, els fills dels que van perdre, encara hem d’aguantar els insults d’alguns
energúmens del govern. La guerra sempre ha sigut i és un negoci i una
maquinaria de fer nous rics, d’omplir les butxaques a tots els que no tenen cap
sentiment i no coneixen ni la consciència, ni la dignitat. Nosaltres els
ciutadans i ciutadanes sempre hem posat els morts i hem sofert la fam i la
repressió dels vencedors. Però com va dir el dia 11 de setembre Cañamero
dirigent del SAT, en una cadena humana per la independència del capitalisme “no ens fa por la repressió de l'Estat, sinó el
silenci dels pobles”. Per aquest motiu ara hem de tornar a dir, entre altres
coses, NO A LA GUERRA.
Aquests versos van dedicats a persones com la Laura o el seu company Marc
que, com moltes altres persones, lluiten cada dia per a dur endavant una vida
en dignitat i alegria.
Tot viu i mor amb rapidesa
M’agradaria sembrar
tempestes que
repartiren
alegries als
malalts
i veure els ocells volar
per les finestres
resseques
i corcades per
abelles.
Seria capaç de
viure
entre les bèsties
tristes
alhora que famolenques
en cases ben
xicotetes.
Però mai podria
viure
entre homes i dones
buides
sense les ànimes
blanques
i tampoc
m’agradaria
sembrar versos
sense vida
entre les persones
mudes
abraonades a somnis
sense cap tipus de
màgia
que es perllonguen
i perllonguen.
Visc en un món amb
por molta
engroguit per la desídia
dels que manen i
obeïxen,
on es persegueix
tot tipus
de rialla no
pactada.
Malvisc entre la
misèria
dels benestants
sense rostre
que demanen i
demanen
mentre la gran majoria
som els ningú,
els miserables,
la gran tempesta
imparable.
La rialla
m’acompanya
rodejada de
tristesa
disfressada
d’elegància
mentre espere un
altre món
sense guerres ni
botxins
de cant traïdor i
amigable.
Necessite el teu
amor
per superar la
sequera
d’aquest dolorós
camí
que s’allarga i
m’assassina.
Tot viu i mor amb
rapidesa
en un món sense
destí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada