Un mar d’indignació ha inundat aquest diumenge les ciutats espanyoles. En contra del que deien els malastrucs, la ciutadania ha tornat a mostrar, amb més força si cal, la manca de connexió entre la política i el carrer però també ha mostrat la voluntat ciutadana de no sotmetre’s a la dictadura de la banca canalitzada a través dels partits majoritaris.
La majoria dels mitjans de comunicació continuen atacant el moviment 15M amb arguments peregrins. Els partits continuen desconcertats i no saben com acabar amb la molèstia de les manifestacions, cada vegada més massives, qüestionant el seu treball. Els polítics es queixen que no hi ha interlocutors per a saber què demanen els indignats i arribar a acords. Seria tan fàcil capgirar a quatre dirigents, acceptant alguna de les demandes, i tornar a fer el de sempre¡¡. Però açò no és el de sempre, és una manera nova de fer política, és la democràcia 3.0 com algú la qualificat ja.
No entenen res, o no volen entendre-ho, perquè no és tan complicat. Només cal escoltar la veu d’un poble que se sent agredit per l’egoisme dels poderosos i la incompetència dels polítics. Un poble indignat pels abusos i les mentides, per la democràcia purament formal i la corrupció que la corca. Només cal que els partits, i els polítics que els representen, escolten la veu que sona al carrer. No calen líders. No calen intermediaris. Els partits que no vulguen perdre el tren d’aquesta re-evolució pacífica tindran que ser sensibles a les demandes populars o quedar com partits sectaris i marginals.
L’estratègia del 15M ha sigut despertar consciències i ho han aconseguit. Sense saber com han canalitzat el desencant de la població amb aquesta democràcia en forma de parany sense eixida; la frustració de joves preparats sense futur; el fastig i la incomprensió de veure com es desmunta l’estat de benestar i tot allò que s’havia aconseguit en dos-cents anys de lluita popular; la vergonya de la corrupció permesa per la justícia i premiada pels electors; l’insult a la intel·ligència ciutadana que suposa dir que la única eixida possible a la crisi consisteix en castigar a les seues víctimes i premiar als responsables del desastre.
En abril de 2004, el president Zapatero anunciava la retirada de les tropes espanyoles en Iraq dient: "el Gobierno no quiere ni puede actuar de espaldas a la voluntad de los españoles". La sintonia del govern amb els ciutadans no va necessitar interlocutors aleshores. Ara torna a fer falta eixa sintonia. El que està en joc és molt important per al present i el futur de milions d’espanyols. Un mar d’indignació ha banyat les principals ciutats de l’Estat per exigir que no s’actue d’esquenes a la seua voluntat. Escolte-ho polítics
Podeu veure un excel·lent reportatge de les manifestacions del 19J clicant ací: Crónicas desdedentro y fuera de España sobre las manifestaciones convocadas por el movimientodel 15M.
Enric, ahir vaig escriure també a propòsit de les manifestacions del diumenge (http://escriureenlaire.blogspot.com/). No tinc el teu entusiasme, malauradament, perquè sóc un perit en veure problemes. El mestre d'historiadors Eric Hobsbawm va escriure el que còpie a continuació, una idea sobre la que, pense, cal reflexionar.
ResponElimina“A quienes consideran que no sólo es más sencillo sino también mejor mantener ondeante la bandera roja, mientras los cobardes retroceden y los traidores adoptan una actitud despectiva, les acecha el grave riesgo de confundir la convicción con la prosecución de un proyecto político; el activismo militante con la transformación social y la victoria con la “victoria moral” (que tradicionalmente ha sido el eufemismo con el que se ha denominado la derrota); el amenazar con el puño en alto al statu quo con la desestabilización del mismo o (como sucedió muchas veces en 1968) el gesto con la acción”.
Eric Hobsbawm. Política para una izquierda racional. Crítica, Barcelona, 1993, pp.12-13.