Je lutte des classes

La política, en una democràcia, té la funció d’harmonitzar els interessos de les classes socials. Els governants tenen la funció de portar a la pràctica allò que la societat li encomana. Quan els governants senten al poble com si sentiren ploure i afavoreixen descaradament una classe en perjudici d’altra cal donar una resposta contundent. Com estan fent en França.

En el que duguem d’any Sarkozy ha suportat set vagues en resposta a l’enduriment laboral i la reforma de les pensions. La última gran manifestació, el 12 d’octubre, va treure al carrer 3,5 milions de persones per a dir alt i clar un rotund ¡NO! a les reformes antisocials, mentre ací tot l’interés informatiu estava centrat en “l’abucheo” a Zapatero en la desfilada militar.

A França es veu a tot arreu un adhesiu que diu  “Je lutte des classes” el que demostra que la lluita de classes està present a l’espai públic i en la consciència popular. És per això que el moviment social té força per obligar al govern a renunciar a les reformes. Per què anem a guanyar? Preguntaven als manifestants: “perquè som forts i estem units” contestaven a cor. Tenen clar que, encara que els senadors hagen votat, tenen que continuar fins aconseguir les mesures antisocials. I també tenen clar que la responsabilitat de la radicalització és del govern que es fa el sord al clam popular. 

La immensa majoria de ciutadans francesos ha anat comprenent, poc a poc, la crueltat, insensibilitat i ineficàcia de les reformes que fan recaure, injustament, tot el pes sobre el món del treball i dels pensionistes mentre industrials i financers surten lliures de càrregues. Mentre ací engolim tot el que ens han tirat al damunt amb la reforma laboral i no reaccionem a la pròxima reforma de les pensions. “Cal treballar més i cobrar menys”, diu Díaz Ferrán... i no passa res...