Escriure per no callar

El govern, el Consell d’Administració dels interessos del gran capital

2012-02-14T11:36:00.000+01:00

La Reforma Laboral, aprovada divendres passat pel govern del president Rajoy, és un pas més cap a la destrucció total dels drets laborals dels assalariats d’aquest país que ens deixa, si més no, en una situació semblant a la de principis del segle XX. La dura ofensiva que ha mamprès la burgesia posa d’actualitat les paraules de Marx al Manifest Comunista: “La història de totes les societats humanes hagudes fins avui ha sigut la història de la lluita de classes. Home lliure i esclau, patrici i plebeu, baró i serf de la gleva, mestre i oficial del gremi, en una paraula, opressors i oprimits s'enfrontaren en perpetu antagonisme, lliurant una lluita incessant, a vegades encoberta i a vegades franca, lluita que es va saldar en cada cas amb una transformació revolucionària de tota la societat o bé amb l’afonament conjunt de les classes enfrontades.”

El perill del marxisme era, precisament, que mostrava als assalariats com funcionava i com estava estructurada la societat en classes. La nostra època, – deia- l’època de la burgesia, es caracteritza pel fet d’haver simplificat aquests antagonismes de classe, doncs ha convertit les classes mitjanes, homes de lletres, científics, metges, juristes, tècnics, capellans, etc. en els seus servents a sou, escindint la societat en dos grans classes directament enfrontades.

Però aquesta consciència de classe, que va donar força a la classe dels oprimits per conquerir espais de benestar i justícia social, ha sigut combatuda i vençuda per la ideologia liberal. El que explica que, en eleccions democràtiques, les opcions polítiques que defensen els interessos de la minoria social opressora controlen totalment el poder polític. D’aquesta manera “El poder estatal modern equival al Consell d’Administració dels interessos generals del conjunt de la burgesia.”, com Marx afirmava en 1848.

Als anys vuitanta i noranta s’anunciava el final de les ideologies, però en realitat el que estava passant era el triomf de la ideologia neoliberal, la imposada per la burgesia, sobre el marxisme, que fins aleshores havia donat cohesió i força als assalariats. Privats de la referència ideològica estem a l’abast de la classe antagònica, a la que hem deixat tots els ressorts del poder, i que ha passat de la lluita encoberta a la lluita de classes oberta. Aquesta Reforma Laboral és la confirmació.

Sonen tambors de guerra

2012-02-10T20:11:00.005+01:00

Tot pareix ser que de nou sonen tambors de guerra, però aquesta vegada no són els dels indis d'Amèrica. El president dels EUA a filtrat que Israel té previst atacar Iran aquest any i ell tampoc a negat la possibilitat que el seu país participe en aquest negoci. També és cert que la maquinaria de guerra contra Iran ja havia començat molt abans. Ara l'excusa és l' urani enriquit i la possibilitat de què puga tindre armament nuclear. No obstat això, la fam de petroli torna a estar present, principalment si tenim en compte que Iran pràcticament està damunt d'una bassa d'or negre.

El ministre britànic d'Exteriors, William Hague, en nom del seu país tampoc descarta un atac militar contra Iran i l'excusa és la mateixa, el seu programa nuclear. Per altra banda, el govern iranià ja ha acusat Israel de ser responsable de l'assassinat d'un dels seus científics nuclears, Mostafa Ahmadi.

Rússia a expressat la seva posició en una declaració pública del viceministre d'exteriors, Sergey Rayabkov, que ha demanat a Iran i a Occident que s'abstinguen de fer qualsevol cosa que empitjore la situació en l'estret d'Ormuz. Xina manté una posició semblant a la russa. Ancara també ha insistit en mantenir-se dintre de les fronteres de la diplomàcia. Mentrestant els països d'Europa han acordat paralitzar les compres del petroli iranià i els mandataris d'Alemany, França i Regne Unit han anunciat que imposaran un paquet de sancions sense precedents a Iran, decisió que encara calenta més la situació en la zona. Per si fora poc també hi ha possibilitat de guerra a Síria on amb el pretext d'una possible guerra civil estan pensant en una operació pareguda a la que ha destruït Líbia.

Per molt que es diga ningú sap les conseqüències d'aquesta agressió, ara bé els resultats en el país agredit els podem veure en altres països on els anomenats aliats han actuat, ens referim a l'antiga Iugoslàvia, Iraq, Afganistan o Líbia.

Com podem veure el discurs que gira al voltant de la guerra té cert atractiu per alguns mandataris del món. Ells no van a la guerra ni tampoc sofreixen les seves conseqüències. Aquesta gentola veu la guerra com un gran negoci, quina visió més macabra, esperem que no siga l'arma que tenen guardada per a eixir de la crisi econòmica.

En altres indrets del món la violència porta a poetesses a la presó, és el cas de Colòmbia on han intentat apagar la veu d'Angye Gaona. Ella tan sol ha denunciat la violència que pateixen milers de presos polítics en aquest país, l'assassinat de sindicalistes, periodistes... A l' anomenat món lliure la seva detenció a penes si ha tingut ressonància. Aquest poema és un xicotet homenatge a ella i a la llibertat d'expressió.

El Poeta Dissident

Cae también la noche

y descubrimos el pasado mirando desde el cielo.

Alzamos la tienda, nos crecen

raíces en la sombra. Viajamos

en la noche, hasta la mañana.

Angye Gaona

Nus, sense cap equipatge

De sobte apareixeràs

com una llum lluminosa

i m’agafaré a tu mentre

tot el nostre món s’afona

irremediablement.

Caminarem per la vida

nus, sense cap equipatge,

com els avantpassats nòmades,

per camins desconeguts

i tornarem a ser lliures.

Enfortirem els lligams

que ens uneixen a la Terra,

recuperarem el món

que havíem perdut abans,

després podrem descansar.

Tu et perdràs entre els somnis

de la música que naixen

entre núvols de tempesta.

El vent no et despertarà

i jo gaudiré del llamp.

És hivern, fa molt de fred,

em retorna la infantesa

carregada d’energia,

jocs, amor, laments, rialles

plena de felicitat.

Oblidada pel camí

continue entre la vida

ple de somnis i esperança,

amb l’embranzida que brolla

de la futura victòria.

Camine sol pel carrer,

el vent la cara em colpeja,

les estrelles m’acompanyen,

note la seva presència,

i la de vosaltres, nus,

que parireu la gran gesta.

Cau el dia com cau la fulla

de la rama, no hi ha remei.

Però, naixerà un altre dia,

tots ho sabem, no hi ha remei.

Admire al camaleó

que de color no canvia.

NOTA DE BALTASAR GARZÓN REAL ANTE LA SENTENCIA DE LA SALA 2 DEL TRIBUNAL SUPREMO EN LA CAUSA SEGUIDA CONTRA EL MISMO

2012-02-09T21:05:00.000+01:00

Rechazo frontalmente la sentencia que me ha sido notificada en el día de hoy.

Lo hago por entender que no se ajusta a derecho, que me condena de forma injusta y predeterminada.
He trabajado contra el terrorismo, el narcotráfico, los crímenes contra la humanidad y la corrupción. Lo he hecho con la ley en la mano y en unión de fiscales, jueces y policía. En este trabajo, siempre he cumplido con rigor las normas, he defendido los derechos de los justiciables y de las víctimas en situaciones muy adversas.
Ahora y a lo largo de este procedimiento, mis derechos han sido sistemáticamente violentados, mis peticiones de defensa desatendidas, el juicio oral una excusa, cuyo contenido ha sido utilizado sólo contra mí, prescindiendo de los elementos favorables que me beneficiaban, para, con ello, poder dar forma a una sentencia que ya estaba anunciada desde hace meses.

Mi actuación en el denominado caso Gürtel, se ajustó a la ley y en su desarrollo, tomé todas las medidas para garantizar el derecho de defensa y la investigación de delitos muy graves relacionados con la corrupción, partiendo de los contundentes indicios y para evitar la continuidad delictiva de blanqueo de dinero de los jefes mafiosos que utilizaban, como ya lo habían hecho antes, a los abogados designados.

Se me ha impedido aportar las pruebas que lo demostraban y se ha prescindido de la implicación y participación de abogados en la trama.

La afirmación que se contiene en la sentencia para justificar el supuesto dolo de que “la inclusión de la cláusula previniendo el derecho de defensa dejando a un lado su efectividad, revela que sabía que su resolución afectaba a este derecho” es una aberración que contradice todo el sentido de la misma y se utiliza para eliminar la base de mi absolución. La sentencia no dice en ningún momento cual es el daño producido en el derecho de defensa y no lo dice sencillamente porque no existe. Lo inventa. Así mismo falta a la verdad cuando se dice que no se ejecutó la medida de salvaguardar dicho derecho, cuando personalmente me cuide de garantizarlo y así lo avalan las pruebas practicadas e ignoradas por el tribunal.

Esta sentencia, sin razón jurídica para ello ni pruebas que la sustenten, elimina toda posibilidad para investigar la corrupción y sus delitos asociados abriendo espacios de impunidad y contribuye gravemente, en el afán de acabar con un concreto juez, a laminar la independencia de los jueces en España.

Acudiré a las vías legales que correspondan para combatir esta sentencia y ejerceré todas las acciones que sean pertinentes para tratar de paliar el perjuicio irreparable que los autores de esta sentencia han cometido.

Madrid a 9 de febrero de 2012

Font: Público.

El medi ambient atropellat pel ministre Cañete

2012-02-09T19:48:00.000+01:00

El nou govern del PP, amb el poder absolut que li ha donat la majoria absoluta, ha entrat devastant tot el que amb molt de treball i patiment havien construït les classes populars, el sentit comú, el respecte per la diversitat i per la vida amb dignitat. Una ciutadania desclassada i confosa ha volgut veure una solució, als greus problemes econòmics que ens assetgen, donant el poder als causants de la crisi. I, com era d'esperar, no sols no ressolen el problema de l'atur, el més important per a la majoria de la població,sinó que estan desmuntant el precari estat de benestar i protecció social del que gaudim.

Atorrollats com estem davant els atacs contra l'ensenyament, la sanitat, els serveis socials, les condicions de treball o les pensions, no percebem els atacs a l'estat de benestar mediambiental. El ministre Cañete, el que admetia que “medio ambiente eran aguas desconocidas para él”, ha decidit navegar per les aigües que coneix millor: les de l'especulació immobiliària de la costa, la sobrepesca i tornar a polítiques mediambientals irresponsables. És el que ara diuen “ser realistes”.

L'anunciada Llei de Costes, amb la simplificació de l'avaluació d'impacte ambiental, permetrà acabar de cimentar el que queda de costa sense edificar. Potenciar la pesca, sense fer-ho a través del sector artesà, garanteix la sobreexplotació que espleta els caladors i condueix, irremeiablement, a la destrucció d'ocupació en el sector. Renunciar als objectius de reducció de gasos d'efecte hivernacle, al que ens havíem compromès, és un pas endarrere amb la lluita contra el canvi climàtic. Sense oblidar que torna a descolgar les polítiques de l'aigua basades en el transvasament.

S'oblida que la pesca artesana és l'única que garanteix l'ocupació de futur, que les polítiques mediambientals no són un problema sinó una oportunitat per crear ocupació i, al mateix temps, de lluitar contra el canvi climàtic que ens amenaça, i que la política d'edificació del litoral ha tingut molt a veure amb l'endeutament i la situació de crisi actual.

Mentre el poder absolut, que la ciutadania ha donat als responsables del desastre econòmic, treballa dia a dia per consolidar la contrareforma social, l'oposició que clama contra els desastres és silenciada als mitjans de comunicació, i la que té eco mediàtic passa el temps, sense aclarir-se, en lluites internes pel control del partit.

Només ens queda mobilitzar la ciutadania per oposar-se a les agressions que poden dur-nos al segle passat en tantes qüestions. Som els ciutadans els perjudicats per aquestes mesures, doncs som els ciutadans qui hem de defensar-nos al carrer, ja que el Parlament, on es fan les lleis, l'hem entregat als que no veuen més enllà de la punta del seu nas. Com diu Greenpeace “No hay otra opción que oponerse rotundamente y movilizarse ante cualquier medida que suponga una merma de los niveles de protección ambiental conseguidos hasta la fecha, especialmente en lo referido a la Ley de Costas, la lucha contra el cambio climático y al control de la sobrepesca”.

Símptomes de malaltia social

2012-02-08T12:27:00.000+01:00

No és novetat que el clero catòlic recolze les opcions polítiques de la dreta espanyola. Ho han fet sempre. I els ha anat molt be doncs l'església dona suport als polítics més retrògrads i aquests donen suport a l'església. Els polítics conservadors obtenen el control ideològic que exerceixen el púlpit, les tradicions i les “bones costums”, tot garbellat pels clergues, i el clero aconsegueix grans beneficis material i crematístics.

Estem veient que ara el que toca és desregular completament el mercat laboral i desfer l'estat de benestar amb la finalitat d'obrir al mercat, és a dir de privatitzar, sectors que per la seua importància i incidència social restaven, majoritàriament, en mans públiques. Administració pública, educació i sanitat són els tres grans sectors que necessitaven continuïtat i seguretat i, per tant, calia deixar al marge dels canvis polítics, per la qual cosa els treballadors són funcionaris, és a dir, treballadors especialitzats que han de passar dures proves d'oposicions per demostrar que estan preparats per ocupar el lloc de treball que pretenen. Aquests funcionaris han de treballar d'acord a les lleis i normes legals que els posen al servei dels ciutadans, i mai per estar al servei del polític de torn, i per això necessiten una protecció especial que impedisca l'amenaça de l'acomiadament si no es sotmeten a la voluntat dels polítics.

El funcionariat és, doncs, imprescindible per a que no hi haja abusos i per a que la pluralitat ciutadana siga respectada. I és això, precisament, el que no poden suportar els polítics autoritaris que necessiten gent que obeïsca i no funcionaris que esgrimisquen la legalitat i els interessos ciutadans davant d'arbitrarietats perjudicials per a la ciutadania. Per a desmuntar l'estat de benestar és imprescindible acabar amb el funcionariat.

L'arquebisbe de Granada, Francisco Javier Martínez, fidel als interessos temporals de l'església que representa, s'ha sumat a l'ofensiva contra els funcionaris. En una l'homilia del diumenge passat va qualificar de “enfermedad social” la pretensió de convertir-se en funcionaris d'una part considerable de la joventut. L'arquebisbe va criticar “cierta tradición paternalista” per la que tots esperen que les autoritats resolguen els problemes de cadascú. A més a més va apel•lar a la fe per assumir “cierta capacidad de riesgo” i canviar a la cultura dels “emprendedores”.

Crida l’atenció la coincidència de vocabulari amb el que utilitza el PP però, a més, fer aquestes crítiques en un país amb més de cinc milions d'aturats, amb més del 50% dels joves sense treball ni cap expectativa de futur és, simplement, indecent. I que ho faça un membre del clero catòlic espanyol que rep 10.000 milions d'euros anuals, provinents dels imposts de tots els espanyols siguen o no creients, és el súmmum de la poca vergonya. El que sí que és un símptoma de malaltia social és mantindre una església catòlica subsidiada, amb un tractament fiscal privilegiat, amb els seus membres cobrant regularment de l'Estat (els han rebaixat els salaris com als funcionaris?) que diu que no pot pagar els serveis bàsics d'educació i sanitat públiques.

Per altres motius però sí, jo també crec que aquesta societat mostra símptomes de malaltia social.

Intervenció d’Alberto Garzón (IU) en la Comissió d’ Economia i competitivitat

2012-02-08T10:18:00.000+01:00

Islàndia triplicarà el seu creixement en 2012, després d’empresonar a polítics i banquers

2012-02-03T14:41:00.000+01:00

Article collit de “En Positivo”

Islàndia va aconseguir acabar amb un govern corrupte i paràsit, va tancar els responsables de la crisi financera en la presó, va començar a redactar una nova Constitució, feta per ells i per a ells, i avui, gràcies a la mobilització, serà el país més pròsper d’un occident sotmés a una tenaç crisi del deute. És la ciutadania islandesa, la revolta de la qual en 2008 va ser silenciada a Europa per temor que molts prengueren nota. Però ho van aconseguir, gràcies a la força de tota una nació. El que va començar sent crisi, es va convertir en oportunitat. Una oportunitat que els moviments altermundistes han observat amb atenció i ho han posat com a model realista a seguir.

Des d’En Positivo, considerem que la història d’Islàndia és una de les més bones notícies dels temps que corren. Sobretot, després de saber que, segons les previsions de la Comissió Europea, aquest país del nord atlàntic tancarà 2011 amb un creixement del 2,1% i que, en 2012, aquest creixement serà del 1,5%, una xifra que supera el triple que la dels països de la zona euro. La tendència al creixement augmentarà inclús en 2013, quan està previst que arribe al 2,7%. Els analistes asseveren que l’economia islandesa continua mostrant símptomes de desequilibri i que la incertesa segueix present en els mercats. No obstant això, ha tornat a generar ocupació i el deute públic ha anat disminuint de forma palpable.

Aquest xicotet país del perifèric àrtic va rebutjar rescatar als bancs, els va deixar caure i va aplicar la justícia sobre els que havien provocat certes desfetes i excessos financers. Els matisos de la història islandesa dels últims anys són múltiples. A pesar de transcendir part dels resultats que tot el moviment social ha aconseguit, poc s’ha parlat de l’esforç que aquest poble ha realitzat, del límit que van aconseguir amb la crisi i de les múltiples batalles que encara estan per resoldre. No obstant això, el que és digne de menció és la història que parla d’un poble capaç de començar a escriure el seu propi futur, sense quedar a mercé del que es decidisca en despatxos allunyats de la realitat ciutadana, encara que continuen existint forats per omplir i ombres per il•luminar.

La revolta islandesa no ha causat altres víctimes que els polítics i els homes de finances. No ha abocat cap gota de sang. No ha sigut tan cridanera com les de la Primavera Àrab. Ni tan sols ha tingut rastre de mediàtica, perquè els mitjans han passat per damunt, de puntetes. No obstant això, ha aconseguit els seus objectius de forma neta i exemplar.

Ara com ara, el seu cas bé pot ser el camí il•lustratiu dels indignats espanyols, dels moviments d’Occupy Wall Street i dels que exigeixen justícia social i justícia econòmica en tot el món.

Con la iglesia hemos topado, amigo Sancho

2012-02-01T17:59:00.000+01:00

“Con la Iglesia hemos topado, amigo Sancho” és una frase atribuïda a “Don Quijote” per indicar que les coses són com són i no hi ha res a fer quan l’església, amb tot el seu poder, intervé en algun assumpte. En realitat Cervantes fa exclamar a Alonso Quijano “Con la iglesia hemos dado, Sancho”, referint-se a l’església (edifici) d’El Toboso, no a la institució, mentre buscaven el palau de Dulcinea. La versió original no té cap segon intenció però la versió popular canvia el verb “hemos dado” per “hemos topado” que indica el paper de contenció, de xoc contra el poder omnímode de l’església. L’origen de la frase és del segle XVI però pot aplicar-se, perfectament, cinc segles després.

L’article 16.3 de la Constitució Espanyola diu clarament que “Ninguna confesión tendrá carácter estatal”, i a pesar d’això l’església catòlica manté una sèrie de privilegis insultants, especialment en una situació de crisi com la que estem travessant. Si el 30 de desembre Rajoy ens amargava el cap d’any amb l’anunci de les retallades i la pujada d’imposts, al sendemà 31 de desembre el BOE publicava que durant l’any 2012 l’Estat entregarà a l’església catòlica 13,27 milions d’euros cada mes.

És una mesura que no sorprèn, donat que l’església catòlica ha anat augmentant privilegis i beneficis amb tots els governs de la democràcia, però indigna. Una característica incomprensible d’aquesta crisi és que els rics acumulen més riquesa, mentre les classes populars van empobrint-se, i l’església catòlica és immensament rica.
L’església catòlica espanyola és propietària d’un enorme patrimoni de bens mobiliaris (accions en grups empresarials de diversos àmbits), immobiliaris (té més de 100.000 propietats, un 70% del sòl habitable de Toledo, Àvila, Burgos i Santiago i unes 120.000 hectàrees de terres agrícoles), sumptuaris (joies, or, pedres precioses, etc.) i obres d’art; participa en el sector financer mitjançant caixes d’estalvi; posseeix innumerables empreses mediàtiques (diaris, ràdios i televisions) i editorials.

Però, a més a més, Espanya és per a l’església catòlica un vertader paradís fiscal, doncs estan lliures d’imposts i la immensa majoria dels seus béns i dels seus comptes són totalment opacs. Les exempcions tributàries per a l’any 2010, per part de les diferents administracions de l’Estat, poden calcular-se en uns 1.000 milions d’euros. És a dir que, a banda del que rep de l’Estat (o siga, dels nostres imposts), l’església deixa d’ingressar a Hisenda mil milions d’euros a l’any, aprofitant-se d’una situació que és il•legítima i presumptament il•legal. Tot això amb el vist i plau dels poders públics que podrien estar cometent, presumptament, diversos delictes.

L’esventada presumpta catolicitat dels espanyols queda devaluada quan veiem que només el 22,45% van posar la creu a l’església catòlica en la declaració de l’IRPF de 2010. Però el clero està ben arrelat en el poder. El govern socialista, que la jerarquia catòlica va combatre en tots els fronts, va mantindre i augmentar els privilegis, pujant del 0,52% al 0,7% l’assignació del impost de l’IRPF. I el flamant govern popular porta camí, en els pocs dies que governa, d’obeir els manaments eclesiàstics de donar marxa enrere a la llei d’interrupció voluntària d’embaràs i de donar a l’assignatura d’educació per a la ciutadania una orientació acord amb el catolicisme més retrògrad. No importa que per aconseguir-ho hagen de mentir, com ha fet el nou ministre d’Educació, José Ignacio Wert, llegint una cita d’un inexistent llibre de text de la citada assignatura.

Diners públics d’un Estat aconfessional per a l’església catòlica i control de l’educació i les costums, que ens ha mantingut a la cua del món, per als partidaris de convertir-nos de nou en la “reserva espiritual d’occident”. Amb l’església hem tornat a topar, amics ciutadans.

Cal fer alguna cosa més

2012-01-29T19:06:00.000+01:00

Estem arribant a una situació esperpèntica en tot el planeta Terra i la realitat comença a ser dura, per dir-ho d’alguna manera. No per això hem de tindre sentiment de derrota perquè futur, i torne a dir-ho, hi ha molt. Estònia rehabilita als responsables de la mort de milers de jueus, demòcrates, homosexuals, comunistes..., Lituània ha convertit en tabú l’holocaust y Budapest pensa en la gran Hongria.... Ací gent corrompuda es declarada no culpable per un tribunal popular. Al mateix temps jutges com Baltasar Garzón, que han intentat perseguir els assassinats de la dictadura feixista que l’estat espanyol va sofrir al llarg de quaranta anys, estan sent jutjats i ja veurem que passa.

Per altra banda el FMI, els mercats i tota una colla d’envejosos està provocant la desesperació i humiliació de milions de persones. El proletariat i els paries creixen a un ritme de vertigen i la classe mitjana està convertint-se en una espècie a protegir.

Estic convençut de que totes aquestes contradiccions, en el nostre país, Europa i la resta del món, provocarà un gran canvi que transformarà radicalment aquest sistema i el farà desaparèixer. Aquesta és l’esperança que m’ajuda a alçar-me cada matinada, la que em dóna força per a continuar endavant. A partir d’eixe moment el capitalisme deixarà de controlar les nostres vides, serem lliures, l’explotació de l’home i la dona seran considerats delictes, la vida es respectarà en totes les seues formes i no saquejarem la Terra. Tot depén de nosaltres i si ho volem així.

Per altra banda hi ha aspectes que tampoc ens permeten escollir entre moltes solucions. La crisi ecològica que el capitalisme està provocant i alimentant ens està duent a un forat del que no podrem eixir. Una raó més per a buscar eixe canvi vital per a la nostra espècie, perquè moltes altres ja no podran viatjar mai més amb nosaltres.

Si volem com espècie gaudir del futur cal que fem alguna cosa més i ací està la gran pregunta: què fer? Jo no tinc la resposta, però sé quines són les armes que hem d’utilitzar: la cultura, el pensament, la imaginació... com veieu coses de poc de pes. La resposta la deurem construir entre tots. Però una cosa es certa deurem de prendre el poder per a construir un món nou. Ací és on possiblement hi haurà més conflicte, perquè, clar està, les classes benestants no voldran donar cap pas enrere i no voldran perdre el control que fins ara mantenen de la Terra i de tots nosaltres

Sé que molts de vosaltres direu que bonic, també se que hi han tòpics en el que acabe de dir, però el que si que és impossible és continuar vivint com estem vivint. Per això no hem de tindre por en dubtar d’allò que constantment ens estan afirmant, hem de discutir-ho tot des del respecte, imaginar un nou món, una nova societat. La tasca a fer és meravellosa, penseu que estem parlant de construir entre tots una altra realitat.

El camí pot ser ja haja començat.

"Quan advertisca que per a produir necessita obtindre autorització dels que no produïxen res; quan comprove que els diners flueixen cap als que trafiquen no béns, sinó favors; quan perceba que molts es fan rics pel suborn i per influències més que pel treball, i que les lleis no ho protegixen contra ells sinó, al contrari, són ells els que estan protegits contra vosté; quan repare que la corrupció és recompensada i l'honradesa es convertix en un autosacrifici, llavors podrà afirmar, sense por d'equivocar-se, que la seua societat està condemnada." Ayn Rand (1950)

El Poeta Dissident

Mentre el temps corre de pressa.

Quan la ment es queda buida

la por m’acorrala l’ànima

i el cos sense cap inèrcia

cau entre boirines de seda,

totes blanques si tu vols,

però entre boires de seda.

Quan la ment s’ompli i batega

al mateix ritme que el cor

naix l’altra sensació

on tot és pura existència.

El cap em bull, estic viu,

per això note el dolor

que provoca l’existència.

Sent com la teua presència

assetja i venç la tristesa

que tot cos humà genera.

Estem vius, i això és prou,

Tota la resta és superflu

i la vanitat s’ho menja

mentre el temps corre de pressa.

La pluja cau i tot s’altera

menys la nostra consciència

que creix entre la fermesa

de la gent que cau i s’aixeca.

El fred a tots paralitza

menys la nostra resistència

que bull entre la revolta,

la bellesa de la vida

i l’amor que ens acompanya

de la muller estimada.

El futur corre de pressa

mentre bloqueja la gent

entre passat i present.

Però la vida mai es para,

continua, esclata i creix,

mentre el fort vent ens arrastra

entre la desesperança

de la gent que cau i s’aixeca.

Futur, quant de futur jove

ens espenta, ens projecta.

No s’ha mort res, tan sol mor

la desgana i la mentida.

Esta justícia és una merda

2012-01-26T10:58:00.001+01:00

“Esta justícia és una merda!!” era un dels crits dels centenars de persones, que havien acudit a la concentració en suport del jutge Garzón enfront de la seu del Tribunal de València, en assabentar-se del veredicte del jutjat que declarava “no culpable” a l’ex president Camps i al seu adlàter Ricardo Costa, Ric per als amics.

A la indignació de veure al banc dels acusats l’únic jutge que ha intentat tornar la dignitat merescuda als assassinats per defensar la llibertat i la justícia social es va unir, inesperadament, el veredicte absolutori del president que va contractar 14 milions d’euros amb el seu “amiguito del alma”, que va pagar dos milions d’euros a l’associació “sinónimo de lucro” del gendre reial Urdangarin, que va pagar 15 milions d’euros a Calatrava per una maqueta d’uns edificis que no s’han fet, que ha balafiat els diners dels imposts dels valencians i ens ha endeutat fins que ha dut a la Comunitat Valenciana a la fallida.

En el transcurs del judici hem escoltat les vergonyoses converses entre Camps i el Bigotes repixant afecte mutu, quan Camps havia declarat que “a ese señor no lo conocia de nada”. O a Ric suplicant al Bigotes que suggerira a Camps que el nomenara conseller del seu govern. Hem escoltat les declaracions d’empleats de les tendes confirmant que s’emportaven els vestits i no pagaven, que les factures les pagaven les empreses del Bigotes, les que van contractar 14 milions d’eros amb la Generalitat dividint les partides per a que la quantia no obligara a traure-ho a concurs públic.

Encara està pendent el tema del finançament il·legal del PP, el cas Gürtel, el de Mata, el de Fabra, Brugal, Emarsa, etc. però podem estar tranquils que ací no passa res. La justícia està en les seues mans i no pensen deixar el control d’allò que permet als poderosos i als seus peons actuar amb impunitat. ¡¡Esta justícia és una merda!!

Manifestació en contra de les retallades en els serveis públics en el País Valencià

en Alacant, Castelló i València.

Dijous 26 de gener a les 18,30 h.

Atocha 1977

2012-01-24T14:23:00.000+01:00

Avui fa 35 anys d’aquell 24 de gener de 1977 quan un grup de pistolers d’extrema dreta varen irrompre en el numero 55 del carrer Atocha de Madrid, on tenien el despatx un grup d’advocats laboralistes de CCOO i del PCE, i van assassinar a cinc d’ells. Javier Benavides, Serafín Holgado, Ángel Rodríguez Leal, Javier Sauquillo i Enrique Valdelvira van caure víctimes de l’avarícia dels que ho tenien tot i volien més a costa del que fora, d’aquells que estaven disposts a mantindre els seus privilegis assassinant a qui gosara oposar-se als seus abusos.

La mà executora varen ser els pistolers però no es va investigar qui va manar l’acció. Els assassins buscaven al líder sindical que dirigia la vaga de transports. No eren uns bojos que mataven per matar. Allò va ser una continuació del genocidi iniciat en juliol de 1936 que va continuar al llarg de tota la dictadura amb cobertura legal. La Transició espanyola a la democràcia havia heretat incòlumes els centres de poder econòmic i judicial i, amb ells, la impunitat.

El judici que avui comença contra el jutge Garzón és la mostra més evident del poder que mantenen els nostàlgics del franquisme. Els hereus d’un sistema judicial al servei del dictador i dels poderosos que el mantenien en el poder no poden empassar-se que hi haja un jutge que pretenga perseguir la corrupció, desmuntant un xarxa que els havia proporcionat bons beneficis, ni tornar-li la dignitat i l’honor a tots aquells que havien lluitat per la democràcia i la llibertat, contra l’explotació i la injustícia i que, inexplicablement, continuen en cunetes i fosses comunes.

En 1977 en Atocha els poderosos d’aquest país van intentar deixar clar qui era qui manava. La resposta solidària dels treballadors va ser massiva i la dictadura va tindre que cedir en molts aspectes. Ara, en plena crisi, quan estem veient com creix la desigualtat social, quan els rics són més rics i els treballadors de tots els sectors estem perdent tot allò pel que havien lluitat, quan la precarietat i la pobresa per falta de treball ens oprimeix fins no deixar-nos respirar, la judicatura vol deixar clar que hi ha coses que poden tocar-se. El genocidi ha de continuar impune i les víctimes a les cunetes.

València: Dimecres 25 de gener a les 19 hores, concentració de suport al jutge Garzón, enfront de les portes del Palau de Justícia en la Glorieta.

Concentració de suport al jutge Garzón

2012-01-23T23:02:00.000+01:00

La Plataforma Cívica Valenciana de Suport al Jutge Garzón ha convocat per a dimecres que ve, 25 de gener, a les 19 hores una concentració de suport al jutge Garzón enfront de les portes del Palau de Justícia en la Glorieta.

L'anomenada “iniciativa Garzón” va alçar una enorme onada d’esperança i il•lusió en milers de persones que mai van trobar empar en la justícia espanyola en la seua llarga cerca de restes encara no trobats i per tant les seues desaparicions encara no prescrites segons la legislació internacional. És de justícia que ara el mateix col•lectiu a què ell va voler ajudar surta en la seua defensa prestant-li tot el suport possible i demanant especialment a la societat valenciana suport per a la seua causa.

El “judici al Franquisme”, va voler ser una primera fase que haguera resolt molts contenciosos històrics, socials i polítics que encara entorpeixen la normalització de la nostra convivència en tots aqueixos aspectes; però el més important de la iniciativa de Garzón és que haguera portat a l’assumpció per la Justícia de la localització i exhumació dels desapareguts, allò que les famílies reclamen com just ja que tals desaparicions ho van ser després de detencions il•legals perpetrades per l’Estat, majoritàriament en èpoques posteriors a la Guerra.

Ens oposem a la inhabilitació de jutge Garzón; la seua iniciativa és justa i necessària per a la normalització social i democràtica del nostre País enfront de la inacció judicial aplicada fins hui. La Justícia espanyola, molt al contrari del que està fent, ha de deixar d’aplicar la doctrina d’inhibició quan se li demana solució per als milers de de desapareguts els familiars del qual són l’autèntica assignatura pendent de la història contemporània espanyola.

Per tant, cridem a la Societat valenciana a constituir Plataformes de Suport al jutge Garzón en totes les ciutats i pobles de la nostra geografia com a testimoni de que en la terra que va patir les activitats d’una important porció de la trama Gürtel per ell descoberta i possiblement una de les fonts dels seus mals, la Societat Civil exigeix l’esclariment fins el fons a pesar de l’actitud de la Justícia valenciana.

(Fragments del Manifest Fundacional de la Plataforma Cívica Valenciana de apoyo al Juez Garzón)

No té preu

2012-01-20T18:30:00.001+01:00

Dissabte 21 de gener manifestació per l'Escola Pública a les 18 hores en la Plaça de Sant Agustí de València

Modernitat líquida

2012-01-19T13:42:00.004+01:00

Publicat per Iron Maiden en Valladacity

És molt difícil abstraure's del que està passant en la nostra societat doncs a tots ens afecta de manera greu. L'allau de la crisi està enduent-se per davant tot allò pel que moltes generacions s'han deixat la pell i la vida sense que hi haja, de moment, una resposta contundent. Sembla que estem conformats, resignats, que no hi ha altra eixida.

Per aconseguir aquest conformisme submís s'ha seguit un trajecte (evolució natural o manipulació?) de canvi ideològic i cultural. La postmodernitat, que va arrelar després de la Segona Guerra Mundial, proposava trencar amb les ideologies unívoques que pretenien tindre la solució als problemes socials, especialment amb el marxisme i el feixisme. Allò important era buscar consens i evitar la confrontació. Però, tanmateix, els postmoderns defensen l'enriquiment màxim a través del lliure mercat, el que accentua la desigualtat i, per tant, afegeix llenya al foc de la desigualtat social i confrontació.

La manera d'evitar la confrontació havia sigut, fins aleshores, que la burgesia empresarial i financera anara cedint espais de poder polític i, mitjançant una política fiscal progressiva que permetera desenvolupar l'estat de benestar, la redistribució de la riquesa. Però als anys seixanta va començar a introduir-se el concepte “deconstrucció” que ha tingut tant d'èxit que fins el cuiner Ferran Adrià ha deconstruït la truita de creïlla. Deconstruir no és destruir sinó desfer, desmuntar allò que s'ha construït per veure com s'articulen les peces, però aplicat a la societat postmoderna va ser la manera de desfer o diluir conceptes com classe social, partit polític o sindicat. Si Ferran Adrià va deconstruir la truita de creïlla en ous i creïlles, la societat va quedar en ciutadans per un lloc i polítics, partits i sindicats per altre. Una classe treballadora atomitzada no té capacitat de confrontació.

Ara arriba un altre concepte sociològic, la “modernitat líquida”, que defineix les societats actuals canviants, mestisses, insegures, al•lèrgiques a les estructures. El 15-M, i les organitzacions que l'alimenten, treballen amb aquesta mentalitat de “societat líquida”, presentant-se com alternativa a les organitzacions amb militància i ideologia definida, és a dir, com alternativa a partits i sindicats. Un dels promotors del 15-M ho va definir com “una plataforma líquida, que fluye en todas direcciones, sin líder ni representante, en torno a unos puntos de consenso”.

Açò té avantatges, doncs el líquid pot penetrar a qualsevol punt del teixit social, però també té desavantatges, com l'atomització. El postmodernisme i la deconstrucció han aconseguit deconstruir les grans ones que van construir l’estat de benestar i van reduir les desigualtats socials, han fet que la força dels assalariats es convertisca en una fina pluja de la qual la burgesia es protegeix amb facilitat, evitant així que els milions de gotes, que sóm els ciutadans, siguen canalitzades pels partits i els sindicats de classe per fer funcionar el molí del progrés, la llibertat, la igualtat i el benestar. Si no és així podem veure discórrer el riu del 15-M, molt cabalós, però sense aprofitar la seua força innovadora.

Els nous empestats

2012-01-18T09:40:00.000+01:00

"Mentre a mi no em toque" és una de les frases que cada vegada més s’escolta entre els llavis de molta gent, però no saben que ja els ha tocat. La desgana de la nomenada oposició que tan sol pensa en l’alternança i l’actitud neoliberal dels peperos faran la resta, sempre que el poble no diga prou.

Estem davant de la catàstrofe perfecta, del naufragi del sistema. Els pactes entre uns i altres, l’alternança, la corrupció han dut al País valencià la fallida. Ja s’han acabat les polítiques dels camps de golf, dels aeroports, de les construccions supèrflues, si bé continuen nomenant-se un exercit d’assessors i personal de confiança que tenen una única missió: aplaudir i riure les gràcies dels seus superiors. Mentre una elit desbocada i perduda entre la farlopa ens està posant els collons per corbata. Obeint la veu dels seus amos, els mercats, ens estan imposant més i més sacrificis, tirant gent al carrer ací i allà, ahir un grapat d’investigadors, demà si tot ix bé un bon grapat de funcionaris interins.

El sistema capitalista, de la mà dels seus executors, està traient la seva imatge més salvatge que cada vegada està més prop d’una actitud nacionalsocialista. La nova feristela a perseguir, acorralar i eliminar som els funcionaris interins. Amb el decret del 5 de gener de 2012 primer ens reduiran l’horari de treball fins a 25 hores setmanals, que deurem fer de dilluns a divendres i de 9 a 14 hores. Això ens suposarà una reducció del 40% del nostre sou des de l’un de març del 2012 fins al 31 de desembre de 2013. Però la punyalada no acaba ací, l’estratègia feixista ha calculat que si ens mantenen en aquestes condicions tan sols 6 mesos després ens acomiadaran per quatre euros i tindrem un atur de merda. D’aquesta manera la colla de pocavergonya que ha provocat aquesta situació compleix uns dels objectius, estalviar diners per a poder pagar el balafiament que ells han provocat, raonament que és totalment fals. Mentre els seus amics continuaran defraudant a hisenda i ells en cap moment perseguiran la corrupció que, al cap i a la fi, és el mitjà que més beneficis els genera.

Nosaltres no hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, entre altres coses perquè els distints governs en el poder ja s’han encarregat que el nostre sou haja sigut sempre un sou de merda, igual que el sou de la majoria del treballadors d’aquest país. Molts de nosaltres ens hem passat la vida estudiant, adquirint formació, investigant. És clar que aquesta estratègia no era la correcta, haguérem hagut de dedicar-nos a la política professional i convertir-nos en la veu i el braç executor dels mercats. Aquesta actitud es paga molt bé i si no mireu la quantitat de polítics que una vegada han deixat la primera línea passen a ser assessors dels que ens estan portant a la merda, els mercats.

Però hi ha gent que encara creiem en la dignitat i en la justícia social i que estem disposats a lluitar fins que aquestes hienes tornen al seu habitat natural. No hàgem de caure en una actitud de derrota perquè hi ha molt de futur i eixe futur passa per la derrota de tots aquests pocavergonya. I no vos oblideu, avui vénen a per mi, demà aniran a per vosaltres, i jo i vosaltres som el mateix classe treballadora explotada, humiliada, xafada, putejada.... l’enemic no està entre nosaltres, són ells i tots els coneixem.

El Poeta Dissident

Sé que pense i pensament sóc.

Em busque entre tots vosaltres

i em reconcilie amb l’altre

que també està de mi dintre.

És per això que llunyà em trobo

de mi mateix en un món

que em fa distint i no ho sóc.

Sé que pense i pensament

sóc, així com sóc la terra

que també és jo, tots i l’altre,

per això no conec límit.

Tan sol el cos ser podria

el meu penós captiveri,

però si jo sóc tu i l’altre,

ni això és cert en pensament,

ni en el pensament on sóc,

que observe tot conscient

i romp la falsa distància

que separa la mirada

d’allò que també és mirat.

Tot és tot, difícil límit.

Lliure de tots els meus límits

veig la mort talment incerta

davant de tota la vida,

que diluïda també

es perd entre l’angunia

de l’existència nua.

Si deixe ser el que sóc

el meu espai no es perdrà en temps,

ni el temps esborrarà l’altre

que dintre del cos està.

Traït pel temps sóc espai

infinit, sense cap límit,

dispers per tota la terra,

entre tot el pensament,

sóc tot i també sóc res.

Sóc part de la teva vida

que m’és negada per altres

fills de dona que són res

i dels quals un gran abisme

ens separa, ens aparta.

Sigues tu i agafa’t al ser

que dintre del cor està.

El respecte als morts

2012-01-17T10:05:00.000+01:00

Article d'Ignacio Escolar en Escolar.net

Pedro María Martínez, 27 anys. Francisco Aznar, 17 anys. Romual Fangós, 19 anys. José Castillo, 32 anys. Bienvenido Perereda, 30 anys. Van morir el 3 de març de 1976 a Vitòria, quan la policia va dissoldre a tirs una assemblea de treballadors en vaga que se celebrava en una església. Fraga era ministre de Governació, el màxim responsable polític de la policia que va obrir foc. El carrer era seu. Cap d’aquests crims va ser jutjat mai.

Enrique Ruano, 21 anys. Va ser un estudiant de dret assassinat en 1969 per la Brigada Polític Social, la policia política de la dictadura. El seu delicte? Repartir pasquins antifranquistes. Segons la versió del règim, Ruano es va suïcidar llançant-se per una finestra. Segons va quedar clar fa uns anys, Ruano va ser torturat durant quatre dies i després executat d’un tir; del seu cadàver es va serrar l’os de la clavícula per a amagar el forat de la bala. Va ser Fraga, ministre d’Informació, qui es va ocupar de filtrar a l’ABC una carta de la víctima que el presentava com un suïcida. Va ser també el mateix Fraga qui va cridar el pare de Ruano per a recordar-li que tenia una altra filla, per a amenaçar-li, per a dir-li que callara.

Julián Grimau, 52 anys. Va ser un líder comunista afusellat en 1963, després d’uns quants dies de tortures –segons la versió oficial, també s’havia llançat per la finestra–. Fraga va participar en el Consell de Ministres que va condemnar a “ese caballerete”, com el va menysprear en roda de premsa el llavors ministre de la propaganda de Franco.

Manuel Fraga, 89 anys. Va morir aquest diumenge en el llit. A més d’aquestes ombres, també va tindre les seues llums, com hauran sentit o llegit ja en una infinitat d’obituaris que solen oblidar aquests altres noms, aquests altres morts que convé recordar.

Descanse (descansen) en pau.

Amnèsia

2012-01-16T14:27:00.000+01:00

La dictadura franquista va desenvolupar una doble política: la de la memòria i la del memoricidi. “Los caidos en la Cruzada”, tant els morts en les batalles com els assassinats per la violència revolucionaria, van ocupar espais públics i es van fer omnipresents tant com invisibles es feien les altres víctimes. La nova Espanya sorgia de la santa croada i de la generositat dels seus màrtirs. Per això els seus cadàvers van ser exhumats i, després, inhumats en cerimònies públiques de masses. Totes les seues morts van ser investigades, jutjades i arreplegades en el enorme fondo documental conegut com “Causa General”. Els seus noms van ser inscrits a les façanes de les esglésies i molts d'ells van donar nom a carrers de pobles i ciutats.

Mentre, els milers de milicians i soldats del bàndol republicà caiguts al camp de batalla, els aproximadament 150.000 afusellats, els 350.000 internats a camps de concentració, els 300.000 detinguts en les presons de postguerra i els 200.000 presos esclavitzats, romandrien en la invisibilitat dels vençuts. Eren el que George Orwell denominava “no gent”.

A la mort del dictador una transició inmodélica va establir que la legitimitat democràtica no provindria de l’antifeixisme, com en altres països europeus, ni de l’anterior experiència democràtica republicana, sinó de la superació del passat, de la celebrada "reconciliación nacional". El resultat de tot això va ser l’absència de política alguna de recuperació de la memòria dels vençuts durant el procés de democratització.

Una conseqüència lògica de la desmemòria imposada és que, al nostre sistema democràtic, la justícia continue controlada per elements addictes a l'antic règim franquista, com va denunciar el ex fiscal Anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo quan va afirmar que “la Sala Segunda del Tribunal Supremo constituye un instrumento de la actual expresión del fascismo espanyol”. Una justícia que seurà al jutge Garzón al banc dels acusats per intentar investigar el genocidi franquista i per investigar i desmantellar xarxes de corrupció com la Gürtel. Una justícia que persegueix als demòcrates i vetlla per la impunitat permanent dels responsables dels horrors del passat totalitari.

No ha d'estranyar-nos doncs que qui va dir allò de “la calle es mia” o “...la mejor parte del país fue la que se alzó, el 18 de julio, contra un Gobierno ilegal y corrompido...”, un ex ministre de propaganda de la dictadura més cruenta d'Europa i ex ministre de Governació del règim franquista, responsable de la més dura repressió de l’expressió ciutadana i de l'assassinat a mans de la policia de cinc obrers en Vitòria, siga acomiadat com un dels pares de la democràcia espanyola.

Coses de l'amnèsia històrica.

Comunitat Valenciana: La nostra Grècia

2012-01-14T09:27:00.005+01:00

Per Ignacio Escolar

En la Comunitat Valenciana no hi ha diners per a la ciència. La Generalitat ha retallat 4,4 milions d’euros al Príncep Felipe, un dels centres d’investigació punters d’Espanya, que ha hagut d’acomiadar a més de la meitat dels seus científics. Sí que va haver-hi diners, això sí, per a pagar 15 milions a Santiago Calatrava per la maqueta i el projecte d’unes torres mai construïdes. O per a donar-li cinc milions al talonmanista Urdangarin.

A València no hi ha diners per a l’educació. Hi ha 450 col•legis a punt de tancar perquè la Generalitat els deu 50 milions. Sí que va haver-hi diners, això sí, per a construir l’únic aeroport de vianants del món, el de Castelló: ha costat 150 milions d’euros i encara espera el seu primer avió.

A València tampoc hi ha diners perquè funcione l’administració més arruïnada d’Espanya, governada des de 1995 pel PP, i la que Rajoy ja ha hagut de rescatar. Segons FEDEA, la Comunitat Valenciana és la major responsable de la desviació del dèficit públic: només ella es porta el 21% del forat imprevist de totes les autonomies. Sí que va haver-hi diners, això sí, per a faraònics estudis de cine, carreres de Fórmula 1 o ruïnosos parcs d’atraccions.

A València no hi ha diners, i per això va fer fallida la CAM, va fer fallida el Banc de València i Caixa Madrid va haver de rescatar a Bancaixa. Sí que va haver-hi diners, això sí, per a pagar sous milionaris als que van arruïnar aquestes caixes: gestors polítics anomenats pel PP.

A València no hi ha diners, i per això han abaixat els sous als funcionaris, han gravat amb 4,8 cèntims cada litre de gasolina i han pujat l’IRPF. Sí que hi ha diners, això sí, per a perdonar a les grans fortunes l’impost de Patrimoni: són 75 milions d’euros a l’any que els deuen de sobrar.

El Pla Bolonya

2012-01-13T14:40:00.000+01:00

Una classe magistral del degà de la Universitat de Vigo, Juan Carlos Mejuto, en la qual explica el Pla Bolonya.

Guantànamo, deu anys d'infàmia

2012-01-11T14:50:00.000+01:00

Avui, 11 de gener, s'acompleixen deu anys de l'arribada dels primers 20 detinguts, que van ser allotjats en gàbies a l'aire lliure, a la presó de Guantànamo situada en la base naval que Estat Units manté a l'illa de Cuba des del final de la Guerra Hispano-estadunidenca en 1898.

El centre de reclusió de Guantànamo, que s'ha convertit en sinònim de vergonya, d'abús del poderós i de violació dels drets humans, va nàixer per combatre el terrorisme d'Al Qaeda després dels atemptats de l'11S. Es va convertir en el centre de detenció de tots aquells que les autoritats d'Estats Units volien interrogar sense estar sotmesos a les lleis i drets constitucionals nord-americans, doncs no estaven en territori estadunidenc.

En aquests deu anys han passat més de 770 presoners d'Iraq, Afganistan, Iemen o de centres de detenció secrets situats a Europa, dels quals encara hi ha 171 detinguts sota el status de combatents enemics, una definició inventada per eludir la consideració de presoners de guerra que els atribuiria les garanties de la Convenció de Ginebra.

Aquest limbe legal viola tota una sèrie de normes del Dret Internacional que permet que els presos siguen sotmesos a pràctiques que la Creu Roja en un informe qualifica d'equivalents a la tortura, com pallisses, privació de son, exposició a temperatures extremes i pèssimes condicions de vida, sota les quals haurien fet falses confessions. No cal oblidar que el fet d'estar privat de llibertat de forma indefinida, sense acusació formal en la majoria dels casos, ja és un acte de tortura. A partir de 2004 molts dels presos han estat alliberats sense càrrecs. Com acaba de dir Jim Moran, un congressista demòcrata, “Molts no haurien d'haver sigut detinguts i la majoria no són una amenaça immediata per a la seguretat d'Estats Units”.

Les Nacions Unides han criticat amb duresa i en nombroses ocasions la violació dels drets humans a la base nord-americana, i en 2006 va emetre un informe instant a Estats Units a acusar als presoners formalment o alliberar-los. També ONG com Human Rights Watch o Amnistia Internacional mostren contínuament la seua oposició a l'existència del camp al que consideren un nou gulag. Fonts judicials d'arreu del món coincideixen en qualificar Guantànamo d'aberració del sistema jurídic, doncs els judicis no reuneixen el mínim de garanties d'un estat de dret.

A pesar de que el president Obama diguera en 2009 que “ni la nostra seguretat ni la nostra consciència ni els nostres tribunals ens ho permeten”, Guantànamo continua, deu anys després, mantenint a 171 persones en un limbe jurídic que permet tota classe de vexacions i violacions dels drets humans. Diuen que les condicions de vida han millorat. No estan obligats a portar el mono taronja, no els deixen a l'aire lliure, no els aïllen... però no deixen que organismes internacionals supervisen i verifiquen la vida quotidiana dels empresonats.

Al final del seu primer manament Obama diu que “no ha pogut” tancar Guantànamo com va prometre. Se’ns escapa que pot impedir que la persona més poderosa del món haja d'incomplir el compromís adquirit davant dels milions de ciutadans que van confiar en ell. Deu anys d'infàmia, de drets trepitjats exigeixen el tancament immediat de la presó que avergonyeix a la humanitat, que s'aplique la llei a qui tinga algun compte pendent i que s'allibere i es demane perdó a la resta.

Font: Cárcel de Guantánamo

L’ altra cara del miracle econòmic alemany

2012-01-09T09:13:00.000+01:00

En Europa Alemanya és l'exemple a seguir. L'eficiència de les seues empreses, el nivell de vida aconseguit pels ciutadans alemanys i la solvència econòmica, inclús en plena crisi, fan que es parle del miracle alemany. Efectivament el creixement econòmic i la creació d'ocupació és envejable. L'atur a baixat al 6,6% en 2011 per la qual cosa es presenta com a model per als països industrialitzats. Però no es mostra l'altra cara de la moneda.

Els informadors de les xifres macroeconòmiques alemanyes haurien d'informar de com s'ha realitzat el miracle: subordinant els drets i les condicions laborals a la rendibilitat de les empreses a curt termini, és a dir, el que eufemísticament s'anomena “flexibilització del mercat laboral”, i amb contractes temporals, a temps parcial i “mini jobs”. Aquests últims són contractes temporals amb un salari màxim de 400 euros mensuals, que no paguen imposts ni seguretat social (el treballador pot contribuir voluntàriament).

En 2011 el 25% de la població activa alemanya (PEA), més de 7,3 milions de persones, tenien contractes d'aquest tipus amb un salari de 230 euros de mitjana, molt per baix del mínim necessari per a viure amb un mínim de dignitat en una societat com l'alemanya. Moltes d'aquestes persones han de recórrer a familiars o a l'ajuda de l'Estat per sobreviure. Les empreses augmenten així els beneficis doncs part de la força de treball que produeix els guanys es manté amb recursos públics.

A l'altra cara del miracle econòmic alemany també, i conseqüència directa de la mini ocupació (mini jobs), cal ressaltar l'increment de la pobresa. Mentre l'economia i l'ocupació creixen, també ho fa la pobresa, especialment a la zona occidental, en regions industrialitzades amb índex baix d'atur.

A més a més, segons un informe de l'OCDE, la desigualtat econòmica i social a crescut dramàticament. Els nivells salarials alts han augmentat al mateix ritme que els salaris baixos han disminuït atiats pels “mini jobs” que, lluny de complir la funció de pont per a la inserció laboral de joves i dones, serveix per a precaritzar, encara més, el treball.

Les reformes “estructurals” que prepara el nou govern van en aquesta direcció, que és el somni de la CEOE, i la senda propugnada pels neoliberals en el govern d'Alemanya i els seus servidors del FMI i el BM. Aquestes reformes promulgades “per a crear ocupació” només serviran per afegir precarietat i inseguretat laboral, i per acabar amb els drets socials, econòmics i culturals de la classe treballadora en aquest Estat.

Font: Rebelión

Estem en crisi o sobren diners?

2012-01-04T14:39:00.001+01:00

Al últim ple de les Corts Valencianes, el 19 de desembre de 2011, el PP va votar la Llei d'Acompanyament als Pressuposts de la Generalitat per al 2012, que bonifica al cent per cent l'impost de Patrimoni i estalviarà 75 milions d'euros al més rics de la Comunitat, unes 18.500 persones aproximadament. Pareix que a la Generalitat li sobren els diners.

Ahir 3 de gener de 2012 coneguem la notícia de que l'Estat ha tingut que “rescatar” la Comunitat Valenciana, la més endeutada d'Espanya diuen, per poder fer front al deute de 123 milions d'euros que no havia pogut pagar, ja estaven vençuts des del passat 27 de desembre, al Deutsche Bank. Ara resulta que la Generalitat no té ni un euro.

Veient aquestes coses, i d'altres tant o més grosses, cal pensar i traure conclusions d'aquesta crisi que sembla que només afecta a les classes populars mentre als poderosos els va més bé que mai. Com pot el govern valencià regalar 75 milions als més rics de València si no té un duro per pagar el que deu? Amb quina cara demanarà nous sacrificis a les classes treballadores que no tenen per a pagar el lloguer ni quasi per a menjar? Com justificarà les retallades socials, en sanitat i educació? Ara pugen el IRPF i fa quinze dies que baixaren l'impost de Patrimoni?

Actuen sense vergonya i sense por contra la societat civil perquè poden fer-ho, perquè està desmobilitzada i amorfa, i continuarà mentre no fem res per a parar l'abús dels rics que mai no en tenen prou. Fins a quan anem a consentir-ho?
Al Azraq

Els errors de la visió neoliberal de la crisi de l’euro

2012-01-03T17:24:00.000+01:00

Article de Vicenç Navarro el seu BLOG

A Espanya, quan s’al·ludeix a temes econòmics del The New York Times immediatament es pensa en Paul Krugman, el premi Nobel d’economia. Des de la seva columna en aquell rotatiu, Krugman proveeix una visió keynesiana de la crisi de l’Eurozona que, amb algunes matisacions, defineix bastant clarament el que passa en aquesta unitat monetària i per què ara està en profunda crisi.

En canvi, a Espanya és poc conegut un altre columnista del The New York Times , David Brooks, una de les veus més importants del pensament conservador i neoliberal dels Estats Units. Darrerament, Brooks ha publicat un article, L’esperit d’empresa , que ha tingut molt impacte perquè reflecteix molt bé el punt de vista de les dretes nord-americanes sobre la crisi de l’euro, i que coincideix amb el que tenen el govern alemany i grans sectors de les dretes, incloent-hi les catalanes i les espanyoles. L’escrit té gran interès i es va publicar el passat dia 10 en aquest diari, l’ARA, que també publica freqüentment articles de Krugman que presenten una visió diferent. Per David Brooks, l’arrel del problema de l’euro és el comportament dels països del sud d’Europa -com Grècia, Portugal, Espanya i Itàlia-, que, vivint per sobre de les seves possibilitats, van estar gastant d’una manera irresponsable, demanant diners als bancs alemanys i a d’altres del centre d’Europa, els quals tenen tota la raó d’exigir que se’ls tornin. Això és el que el govern Merkel està demanant que es faci. No és just -segons David Brooks- que els alemanys estiguin ajudant els països del sud -a través del Banc Central Europeu (BCE)-, rescatant els països que “tenen uns sectors públics enormes, molt per sobre del que poden pagar”. David Brooks defensa així la postura de la Sra. Merkel, afirmant que Alemanya ja ha complert el seu deure i ara és el moment que espanyols i italians compleixin el seu. Que Alemanya els ajudés ara, sense més, seria recompensar un comportament irresponsable. Abans de rebre ajuda, han de mostrar que poden ser responsables. És interessant subratllar que aquesta visió de les causes del que està passant és acceptada fins i tot entre alguns sectors de l’equip econòmic del socialisme espanyol, tal com he documentat recentment a l’article Debates sobre la socialdemocracia en España.

El problema de tal teoria és que ignora dades fàcilment accessibles que mostren l’error dels seus supòsits. Vegem-ho. En primer lloc, les dades no mostren que Espanya tingui un sector públic hipertrofiat. La despesa pública per habitant és, a Espanya, la més baixa de la UE-15. El mateix pel que fa al percentatge de la població adulta que treballa a l’Estat: és només el 9%, un dels més baixos de la UE-15 (la mitjana de la UE-15 és el 15%, i a Suècia és el 25%). On és la hipertròfia?

Vegem una altra dada. Brooks també diu que la crisi ve del fet que Espanya es gasta més del que té, després d’haver actuat d’una manera llicenciosa i exuberant durant molts anys. De nou, les dades no donen suport a aquest supòsit. L’estat espanyol, quan la crisi va començar el 2007, estava en superàvit i el deute públic era dels més baixos de la UE-15. En realitat, Espanya havia estat el deixeble exemplar dels establishments neoliberals europeus i el govern Zapatero va rebre en més d’una ocasió un gran aplaudiment (incloent-hi de la senyora Merkel) per les seves mesures d’austeritat. On és, doncs, l’exuberància en el sector públic?

Anem ara a l’exuberància en el sector privat. I aquí sí que hi va haver una gran exuberància i especulació. Però, segons sembla, el Sr. Brooks desconeix el paper clau que va jugar la banca alemanya en facilitar i estimular l’endeutament de les institucions financeres espanyoles, obtenint en el procés uns beneficis autènticament exuberants. La banca privada, tant espanyola com alemanya, i els seus supervisors -tant el Banc Central Europeu com el Banc d’Espanya i el banc central alemany- van actuar amb un elevat nivell d’irresponsabilitat, en el cas dels bancs, i de complicitat, en el cas dels bancs centrals. David Brooks, en el seu cant a la banca alemanya, ignora que estava ficada en la bombolla immobiliària especulativa espanyola fins a la medul•la, de la qual cosa va aconseguir grans beneficis fins que la bombolla va explotar.

I, finalment, David Brooks també ignora com funciona el BCE i la seva relació amb la banca alemanya. Quan es diu que el BCE ajuda Espanya comprant deute públic, no ho fa amb diners alemanys que li presta la banca alemanya. La banca alemanya té una enorme influència sobre el BCE, però els diners del BCE no són diners alemanys. Els diners del BCE s’imprimeixen en les màquines que produeixen diners i s’utilitzen per comprar els bons públics d’Espanya a uns elevats interessos, amb la qual cosa no costa ni un cèntim al ciutadà alemany o als seus bancs. En realitat, el BCE guanya diners no només imprimint, sinó rebent els interessos.

Segons sembla, Brooks ignora que el fet que els bancs alemanys i el seu banc central no vulguin que es comprin bons públics no és perquè els pensionistes alemanys estiguin ajudant l’estat espanyol (cosa que no fan), sinó perquè temen que imprimint moneda augmenti la inflació, l’enemic número u de la banca en qualsevol país. Aquí hi ha el problema. El problema amb això és que, com ha admès el nou director del BCE, Mario Draghi, hi ha el perill que en lloc d’inflació tinguem deflació, i la tindrem si acabem en la gran recessió a la qual indubtablement ens aboquen les polítiques promogudes per la Sra. Merkel i que tenen el suport del Sr. David Brooks i altres pensadors neoliberals als dos costats de l’Atlàntic. Així de clar.

15-M, partits, sindicats

2012-01-02T11:33:00.000+01:00

El 15-M ha sigut, possiblement, una de les coses més importants que han ocorregut al 2011. Moltes persones que havien perdut l’esperança, i s’havien rendit abans de començar ha lluitar, van recobrar la força i la il•lusió per plantar cara a l’allau d’abusos i injustícies que amenacen en acabar amb les conquestes socials de les classes populars dels darrers dos-cents anys.

Aquest moviment ha sigut capaç d’influir en les ofertes polítiques dels partits. La reforma de la llei electoral, la dació en pagament en cas de desnonament, l’exigència de transparència en els comptes públics, són algunes de les coses que s’han posat en primera línia de les agendes polítiques forçades per la recuperació del carrer com espai públic de ciutadania.

No obstant això, les demandes del 15-M s’han vist frustrades pels resultats electorals que han entregat el poder dels tres nivells de l’Estat (local, autonòmic i estatal) al partit amb menys sintonia amb les demandes socials. L’abstenció afavorida per la despolitització general ha malbaratat l’experiència de la lluita política per la justícia social. Però cal aprendre que, en democràcia, són els vots els que fan possible els canvis, doncs el carrer consciència i mobilitza, però és el Parlament qui legisla.

Cal fer arribar al Congrés les exigències socials votant partits fiables que defensen al legislatiu el que la ciutadania reclama al carrer. Cal recolzar, i no desacreditar ni atacar, a organitzacions que, com el sindicats de classe, comparteixen els problemes i les solucions del carrer, perquè són carrer. Cal, com diu Jaime Pastor, professor de Ciència Política de la UNED, recuperar el vell lema “Anar separats, però colpejar junts”.

L’eficàcia del 15-M dependrà de si sap o no compaginar les seues accions amb els partits i sindicats que comparteixen l’exigència d’una democràcia real ja. Pastor sosté que "El 15-M hauria d’assegurar-se la seua pròpia autonomia i no deixar-se instrumentalitzar pels partits, però tampoc rebutjar la unitat d’acció" per plantar cara a les retallades del nou govern.

Acaba el 2011

2011-12-29T13:59:00.000+01:00

L'any que se'n va no serà fàcil d'oblidar. Han passat moltes coses que poden marcar punts d'inflexió en qüestions bàsiques per a la vida de la majoria dels ciutadans.

Aquest any el planeta ha accentuat les seues queixes, pel maltracte que rep dels homes, en forma d'augment de la temperatura, desgel dels pols, sequeres en alguns llocs del planeta i inundacions en altres, terratrèmols i tsunamis que, combinats amb la prepotència i egoisme dels humans, han provocat desastres com el de Fukushima.

ETA ha anunciat que renuncia a la violència. Una bona notícia que no es correspon amb els entrebancs que el flamant govern està posant als que intenten conduir les legítimes opcions polítiques de l'esquerra abertzale pel solc constitucional.

Les eleccions autonòmiques i municipals de maig van deixar ajuntaments i comunitats autònomes majoritàriament en mans del PP, i les generals de novembre van dur a Rajoy (a la tercera va la vençuda) a la Moncloa. El PP controla políticament quasi la totalitat de l'Estat espanyol en els tres nivells: local, autonòmic i estatal. Mai, en democràcia, un partit havia tingut tant de poden. En moments de crisi és açò positiu? No tardarem en saber-ho. De moment els indicis (fins que no passen les eleccions andaluses només hi haurà indicis) dibuixen un panorama força negre per a les classes populars, doncs el govern pareix que intentarà portar a la pràctica el programa de la CEOE. Que ho aconseguisca dependrà de la resistència que trobe enfront.

Però no tot és negatiu. El 2011 ha sigut l'any del renaixement de la ciutadania política exigint democràcia, als llocs on no n'hi havia, i democràcia real als estats on la corrupció, l'acomodament dels polítics i l'ofensiva neoliberal l'ha falsejat.

Les noves tecnologies, encapçalades per Internet, han donat als ciutadans un espai on fer política, lliure de la censura i el control dels poderosos. Xarxes socials, tuits, You Tube, Facebook i blocs han deixat de ser mitjans d'entreteniment per a ser espais on exercir la política, on unificar criteris de les oposicions atomitzades i aconseguir la unitat d'acció necessària per a ser efectius. Tunísia, Egipte i Líbia han donat un primer pas important acabant amb qui havia monopolitzat el poder durant dècades, i Iemen i Síria segueixen els mateixos passos. Queda molt per fer però l'anomenada primavera àrab és un punt d'inflexió en el qual s'ha iniciat un procés que no té marxa enrere.

Els mateixos mitjans han servit per assajar la mobilització ciutadana als països amb una democràcia nominal però adulterada i desnaturalitzada pels poders financers, fora del control democràtic. La mobilització ciutadana del 15-M va encunyar i difondre arreu del món l'expressió “spanish revolution” com una forma pacífica d'exigir democràcia real ja. El silenci o la tergiversació, per part dels mitjans de comunicació, dels motius de la crisi i del que cal fer per sortir del pou, han deixat l'espai per a l'expressió política que ha trobat ressò a les xarxes socials i Internet.

La denuncia minoritària i atomitzada de la corrupció, la ineficàcia dels polítics, el injust sistema electoral i el control de la política pels financers, ha trobat en el món virtual la manera de coordinar i el poder de convocatòria que fins ara no existia. En el 2011 s'ha demostrat la força al carrer. En el 2012 cal demostrar que en una democràcia els ciutadans són el primer i que els interessos de la majoria estan per damunt dels interessos de la immensa minoria, encara que aquests tinguen molts diners.

Que tingueu un feliç any 2012

Les imatges del 2011

2011-12-27T20:41:00.000+01:00

2011 ha sigut l’any dels grans triomfs mediambientals i les immenses mobilitzacions socials que han demostrat el que és possible aconseguir quan ens posem drets per a lluitar pel que creiem.

En 2011, Greenpeace ha realitzat accions al voltant del món... mirant les imatges de les campanyes realitzades en 2011 podem posar-li cara a les protestes i esbossar els rostres del compromís mediambiental.

Amb el terrible terratrèmol i el tsunami de Japó vam ser testimonis del segon major desastre nuclear de la història de la humanitat, vam poder veure el dolor i el terror en les cares dels japonesos afectats pel fantasma invisible de la radioactivitat. Greenpeace va estar en Fukushima ajudant a les víctimes, mesurant radiació, pressionant als governs, demanant ampliar la zona d’exclusió i lluitant per a fer veure a la resta del món els riscs clars de l’energia nuclear. Els nostres experts van proporcionar informació independent que contrastava amb les dades oficials i va pressionar al govern Nipó perquè protegira de manera més efectiva a la població afectada.

Treballarem per tot el globus per a assegurar-nos de que el perill de l’energia nuclear quedava clar. Treballarem, en aquest 2011, per a fer llum sobre les alternatives a l’energia nuclear. I vam promoure l’energia neta que és la clau d’un futur més segur i renovable.

En Indonèsia els nostres activistes van donar la veu d’alarma sobre la desforestació. Empreses relacionades amb la destrucció dels boscs, la llar i mitjà de vida de molts indonesis i també de goril·les i tigres, van ser posades en evidències. Aquest ha sigut l’any en què Ken ha deixat a Barbie públicament per deforestar les selves d’Indonèsia. I també hem viscut com la seua reconciliació es va fer pública quan Mattel i altres empreses jogueteres van deixar de comprar paper per als seus embalatges a l’empresa APP.

L’Àrtic ha sigut altra de les prioritats internacionals de Greenpeace en aquest 2011. Els nostres activistes van escalar, en diverses ocasions, la plataforma petrolífera de la companyia britànica Cairn Energy a Groenlàndia, per a demanar que s’acabaren les extraccions petrolíferes en l’Àrtic. El nostre director executiu internacional, Kumi Naidoo, va estar en una d’aqueixes accions i va passar uns dies en la presó, junt amb altres activistes, per aquesta acció. “Parar la destrucció de l’Àrtic” va ser el lema d’aquesta campanya les impressionant imatges de la qual van donar la volta al món.

La cimera del clima de Durban ha tancat l’any 2011 amb un acord dèbil, amb un tractat la forma legal del qual no està encara definida i que, a pesar de firmar-se en 2015, no serà operatiu fins després de 2020, com volia EUA.

En aquest vídeo de resum d’accions internacionals es poden veure cares i persones diferents de moltes parts del món. Rostres que expressen sons i desitjos. Però hi ha molt més darrere de cada acció, de cada pancarta... estem plantant cara a quelcom, protestant per la justícia i l’equitat. No estem només reivindicant una situació destructiva sinó que estem proposant una nova via. Estem, al cap i a la fi, lluitant per un futur verd i en pau.

Només gràcies a les aportacions individuals podem realitzar totes aquestes accions, ja que en Greenpeace no rebem diners ni de governs ni d’empreses. Ajuda’ns que s’ha de seguir treballant pel medi ambient Fes-te soci/a!

Text original de Mike Townsley, traducció al castellà de Nadia González (@nadianit), al català de John Newhouse

Aquí és Nadal i estic content

2011-12-23T20:11:00.000+01:00

Bon Nadal i esperem que no ens foten el nou any

Estem en el temps de resistir, pensar i imaginar

2011-12-23T14:47:00.012+01:00

A un coneixement científic de la realitat s’arriba des de la informació, el pensament i la discussió dialèctica. Si analitzem la crisi, i per extensió altres assumptes que ens afecten, des d’aquests plantejaments una cosa és certa, aquesta crisi i altres històries són producte de la mentida i l’engany. Els poderosos que controlen els mitjans de comunicació s’han donat molta pressa en difondre mentides, amagar dades, desterrar la imaginació, perseguir la cultura... amb l’objectiu que visquem en l’engany, que pensem que l’única estratègia possible per a eixir del merder en el que ens han posat és la seva. Però parteixen d’unes dades errònies i per tant el resultat comença a ser catastròfic per a ells, per a nosaltres i per a la nostra casa, la Mare Terra.

La ceguera és de tals dimensions que estem caient en un abisme econòmic, social i ecològic. Si no hi ha una informació correcta, les dades que dirigeixen el nostre pensament ens duen a camins sense cap eixida i tan sols podrem avançar si tinguem dades reals que ens permeten un anàlisi científic de la realitat.

Comence a sentir-me com un personatge que viu un deliri paranoic d’ algú i sé el seu final. En certa forma està passant el mateix que va passar en aquest país quan a la dictadura de Franco. El poder dominant d’aquell moment negava tota la realitat: tortura, presos polítics, homes i dones humiliats i humiliades, fam, repressió de la cultura i un llarg etc., fins al punt que es va produir una desconnexió entre el poble i el poder dictatorial. Aquesta desconnexió va portar la negació de qualsevol eslògan del règim, era prou que es diguera blanc per a saber tots que tot era negre i ben negre. Avui el poder econòmic nega la destrucció de l’estat de benestar, la discriminació de la dona, que tots som iguals, el canvi climàtic, l’eliminació de la Democràcia... igual que va passar abans la solució és un altra.

Davant de tanta miopia cal imaginació, experimentar, no tindre por de discutir les coses, de trencar esquemes una i mil vegades, de buscar nous camins des de la confiança il·limitada en el ser humà. I ací està la qüestió que entenem per humà? Jo crec que els humans no ho som si no podem pensar i imaginar amb total llibertat, pensar i imaginar porta més pensament i més imaginació i per tant més humanitat. Quin drama més gran quan s’intenta minvar el poder creador de la dona i l’home amb frases tan tristes com: no, això no és possible, és utòpic... en quan l’única realitat certa és que no podem continuar així. Estem en el temps de resistir, pensar i imaginar, en el moment de crear un altra humanitat. Salut companyes i companys.

El Poeta Dissident

El mascarón llegaba a Wall street.

(........)

El mascarón bailará entre columnas de sangre y de números

entre huracanes de oro y gemidos de obreros parados

que aullarán, noche oscura, por tu tiempo sin luces

Federico García Lorca

Quants vaixells sense oceà

Alguna cosa em devora

les entranyes i no ets tu.

És l’odi incert, sangonera,

que m’esprem la vida plena.

Sol, no. Incomprès, tampoc, buit,

però molt fart de mentides

que no ens porten a cap lloc.

Només escoltem paraules

buides de significat

que es perden pels passadissos.

Quants somnis eliminats,

quantes vides esborrades,

quants vaixells sense oceà,

mariners sense vaixells

i xiquets sense cap mestre.

Quanta desídia inútil,

quant de lladre camuflat,

quanta vida corrompuda,

quanta insolidaritat,

quanta mort innecessària.

El monstre se’ns menja ràpid

i té moltíssima fam.

Cal neutralitzar la fera,

que devora mariners,

beu aigua dels oceans

i es meneja corrompuda

entre els que són inhumans,

amb la sensibilitat,

el pensament, l’alegria,

amb la solidaritat.

Vull un altre món possible

sense dalles venjatives

que esclafen les nostres vides.

Vull la meva vida plena

al costat de la gent meva

que plora, somriu i batega.

Vull sentir el teu calor

en la pell, de matinada,

mentre ens acaronem

tot dos cara contra cara.

Naixem des d’un destí incert

que es perd en realitat.

Ministres

2011-12-22T14:09:00.000+01:00

Els ministres d'un govern, i la trajectòria de cada un d'ells, poden orientar-nos sobre la política que durà a terme l'executiu. Açò té especial importància en els moments actuals, quan la gent necessita saber el que pensa fer Rajoy i aquest es mostra més hermètic que ningun president de la democràcia. No vol fer malbé el triomf cantat en les pròximes eleccions andaluses anunciant les mesures, bàrbares, injustes i de classe que aplicarà. Ja ens assabentarem a la primavera. Per esbrinar el talant del nou govern mirarem dos ministres: el d'Economia i Competitivitat, Luís de Guindos i el de defensa, Pedro Morenés.

El primer, Luís de Guindos, formava part fins avui del Consell d'Administració d'Endesa, l'empresa elèctrica afavorida per Aznar quan era president i que el va premiar fent-lo assessor extern per a Amèrica del sud, amb un bon sou, quan va deixar la presidència del govern. De Guindos també formava part de l'editora de El Mundo i del diari sobre economia Expansión. Però el més important és que era el president de Lehman Brothers España en 2008, quan va fer fallida per l'escàndol de les hipoteques subprime, l'origen de la crisi actual. Com ha passat en altres països europeus posen a la rabosa a cuidar el galliner, als responsables de la crisi per a que cerquen eixides. Ja coneguem les receptes: el que haja de pagar-se que ho paguen les classes populars i aprofitar l'acollone del personal per desregular el mercat de treball i privatitzar el que queda de públic, educació i sanitat.

El segón ministre que no hem de perdre de vista és el flamant titular de Defensa Pedro Morenés. Amb Aznar va ocupar les secretaries d'Estat de Defensa, Seguretat i Política Científica. Durant el període de Zapatero ha estat presidint empreses relacionades amb l'armament i el sector naval. Fou conseller d'Intalaza SA, dedicada a la fabricació de bombes de raïm, entre altres coses. Abans de la prohibició d'aquest tipus d'armament va tindre temps de vendre-li a Gadafi les bombes de raïm que va utilitzar contra la població. Amb Aznar es va produir el 80% del deute en armament que té Espanya a l’actualitat, que és superior a la quantitat que Rajoy vol estalviar amb les retallades previstes. Amb el nou ministre tornaran a augmentar les compres d’armament a les empreses de les quals formava part?

Els dos han sigut secretaris d'Estat amb Aznar, els dos se'n van anar a empreses privades dels sectors que havien gestionat amb els càrrecs públics, i ara tornen als ministeris de les mateixes àrees. Públic, privat, públic. És molt difícil esquivar les temptacions corruptores en aquestes anades i tornades entre llocs de responsabilitat i poder en l'administració pública i les empreses privades. Aquest trasbals és habitual en els polítics de la dreta espanyola però no pareix aconsellable en moments de crisi i d’estalvi de despesa pública.

A casa nostra deia el secretari general del PPCV, Antonio Clemente, que amb Rajoy s'havia acabat la marginació de València, una de les regions que més vots aporta al PP nacional. Rita Barberá i Gonzalez Pons sonaven com ministrables, si més no perquè eren dels pocs noms importants no imputats en casos de corrupció, però no ha eixit cap ministre d'ací. Poder valencià?

Un impost a la malaltia

2011-12-21T11:23:00.000+01:00

Article d’Ignacio Escolar en Escolar.net

Eufemisme: manifestació suau i decorosa d’idees la recta i franca expressió del qual seria dura i malsonant (Diccionari de la RAE). L’eufemisme es basa en la confusió i, com qualsevol engany, té data de caducitat. Quan la idea malsonant impregna tant a l’eufemisme que deixa de servir com a disfressa, el llenguatge educat busca un nova paraula, un nou amagatall, una nova manipulació. Cap eufemisme és per sempre, tots tendeixen a mutar. Així, per exemple, comencem per les “loquerías” per a passar als “manicomis” als que després reemplacem per “pavellons psiquiàtrics” i, més tard, per “clíniques de repòs”. És una evolució semblant a què està seguint una altra idea malsonant: la del repagament sanitari a què eufemísticament van anomenar “copago” i ara la Generalitat vol batejar com “tiquet moderador”. El seu verdader nom hauria de ser un altre: és un impost a la malaltia.

Els defensors del copago argumenten que és una manera d’evitar abusos, de previndre que alguns viciosos de la malaltia col·lapsen els serveis sanitaris. És dubtós que tal cosa succeïsca –no conec a ningú que es vullga passar el matí en urgències per pròpia voluntat–, però sens dubte no passarà amb el tipus de repagament que ahir va aprovar la Generalitat. Els catalans, a partir de l’1 de gener, hauran de pagar un euro amb cada recepta. També els pensionistes, els malalts crònics o terminals i els parats. S’evitaran abusos així? Segur que no, perquè les receptes ja estaven controlades pels metges, que són els que decideixen si estàs prou malalt com per a necessitar medicació. Amb aquest copago, sens dubte es recaptarà. Però serà un impost injust que gravarà als més malalts: als que més ho necessiten, en compte de als que més tenen.

El que sobra a Espanya

2011-12-17T18:00:00.000+01:00

Diu el cap de la major organització espanyola d'empresaris (CEOE) que “hay mas de 150.000 funcionarios del Estado que no tienen trabajo que hacer” i, en conseqüència, proposa reduir a la meitat el funcionariat per retallar el dèficit públic. Resulta, però, que Espanya és un dels països que tenen un percentatge menor de treballadors del sector públic, el 13%, mentre que la mitjana de la UE-15 és del 16% i les economies més competitives són les que tenen un major percentatge, com Dinamarca, Suècia o Finlàndia.

Cal dir que funcionaris són els mestres d’escola i professors d’institut i universitat, els metges, les infermeres, els bombers, la policia, els jutges, arquitectes, economistes, etc. i un fum de professionals i treballadors administratius i de tot tipus necessaris per a que tot l’Estat, les comunitats autònomes i els ajuntaments funcionen al servei dels ciutadans.

És curiós que la patronal desitge reduir la despesa pública a base de acomiadaments de funcionaris, de retallades en despesa social (educació, sanitat, etc.) i no propose perseguir l'evasió fiscal que, només en les grans empreses i grans fortunes, s'estima en 42.700 milions per al 2010, segons el Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda, el que equival a una tercera part del import de la nòmina anual de tots els funcionaris de l'Estat, que és de 115.000 milions.

També crida l'atenció que no diga res dels clamorosos casos de corrupció. Si els polítics es venen és perquè els empresaris els compren. Així per una petita quota que s'endú el polític, l'empresari obté concessions d'obres o serveis pagades a molt bon preu amb diners públics, i tots guanyen, menys el que paguem religiosament els imposts i no rebem la contrapartida en serveis públics de qualitat.

La patronal reclama una reforma laboral que deixe indefensos als treballadors per poder disposar de mà d'obra dòcil i barata, exigeix rebaixes fiscals i subvencions per a les empreses, i cotitzacions mínimes a la seguretat Social, i a canvi ofereix crear ocupació quan hi haja reactivació econòmica, quan l'augment d'activitat demane treball, és a dir, no ofereix res, doncs quan hi haja activitat econòmica es crearà ocupació com ha passat abans, sense reformes laborals.

Senyor Rosell, en Espanya no sobren funcionaris. El que sobren són empresaris incapaços que s'aprofiten sense escrúpols de subvencions, ajudes fiscals i d'un mercat laboral desregulat. Sobren polítics corruptes i empresaris corruptors. I també sobren defraudadors fiscals als quals la seua organització amaga i protegeix.

La política com a negoci

2011-12-16T14:11:00.000+01:00

Antoni Furió en “Història del País Valencià” parla de la formació de la classe dirigent burgesa valenciana que surt als anys trenta del segle XIX i es consolida als anys centrals del segle. Furió posa a Josep Campo, el que serà Marqués de Campo, com a paradigma d’aquesta generació de nous rics que ascendeixen social i econòmicament utilitzant la política. Josep Campo aprofita la seua preeminència política, com alcalde de València, per beneficiar-se personalment de les obres públiques que mamprenen: l’empedrat dels carrers, l’enllumenat, l’aigua potable, etc. Aquestes obres les adjudica a les seues empreses i les finança a través del seu banc. Els enormes beneficis els empra en la línia de ferrocarril entre el Grau de València i Xàtiva que aconsegueix mitjançant contactes polítics, i que més tard es prolonga fins Almansa per enllaçar-la amb la de Madrid. És elegit diputat a Corts i més tard nomenat senador vitalici. Trasllada la seua residència a Madrid i des d’allí controla la importació de tabac des de Cuba. El rei Alfons II li va concedir el títol de marqués.

Aquesta manera de fer fortuna està molt arrelada al nostre Estat. En aquest país els diners públics, pagats majoritàriament pels imposts dels treballadors, han servit tradicionalment per omplir les butxaques d’espavilats desaprensius que creuen que l’erari està per a saquejar-lo. El polític com a servidor públic és rara avis. La política és un mitjà per enriquir-se, com afirmava Zaplana. Són diners “sense amo” i amb escàs control a disposició dels balafiadors capritxosos o aprofitats.

El sistema lax i l’escàs control de la despesa pública, especialment en ajuntaments i comunitat autònomes, facilita que hi haja un pont de les flors a València que és una sagnia sense trellat, que s’hagen pagat faroles d’enllumenat públic a quatre voltes el seu preu de mercat, que s’hagen autoritzat despeses com les de la depuradora de Pinedo o el pagament de quantitats exagerades al gendre del rei per ser qui és.

El que falla és el sistema i el control inexistent o altament deficient dels comptes públics. Però també el convenciment, de qui comet aquests robatoris a tots els ciutadans, de que és “lo normal”, doncs creuen tindre dret a fer el que fan: aprofitar els diners públics en benefici privat.

Els imputats en el cas Gürtel, Brugal, Emarsa, Fabra; els milions d’euros “regalats” en la ciutat de les ciéncies, l’àgora, Terra Mítica; el saqueig de la CAM, Bancaixa i el Banc de València; els forats de Canal 9, la visita del papa, Fòrmula1, Copa Amèrica’s, etc, etc, etc. són producte d’aquesta manera d’entendre la política com una forma de fer carrera dels professionals incompetents i dels empresaris sense escruplos acostumats a viure de l’Estat i dels diners públics.

La democràcia és llibertat i igualtat però per aconseguir una democràcia real cal sotmetre a totes les institucions a controls que impedisquen arbitrarietats i balafiaments. Guanyar unes eleccions no ha de ser donar carta blanca al guanyador perquè faça el que li done la gana. El marqués de Campo podia fer-ho al segle XIX però al segle XXI... és una vergonya.

Manifestació 5e aniversari Llei de Dependència

2011-12-15T23:03:00.001+01:00

VALÈNCIA

MANIFESTACIÓ 17 DE DESEMBRE a les 12:00 hores en Plaça de l’Ajuntament

Sacrificis

2011-12-13T10:45:00.000+01:00

Estem en el temps de sacrificis, principalment per a determinades classes socials, parlem del proletariat, classe treballadora i classe mitjana. El que és curiós és que ens hem de sacrificar per un sistema, el capitalista, que ens explota, margina, humilia, assassina, ens tortura, ens nega la Democràcia...Mentre, els altres, un u per cent, acumulen cada vegada més riquesa i ens imposen més sacrificis, més misèria, menys dignitat, més merda.

Al mateix ritme que ens empobrim perdem drets i la Democràcia és substituïda pel dictat del capital financer. De moment en som pocs, però ací estem, lluitant una vegada més contra aquells que atropellen la Democràcia, que ens xafen, que ens eliminen, que ens neguen la vida.

Nosaltres som els violents, ells bombardegen Líbia, Afganistan, Iraq. Nosaltres som els balafiadors, ells viuen en mansions amb jardí, viatgen amb limusina, juguen a la política. Nosaltres ens quedem sense casa, ells especulen amb la vivenda. Nosaltres som els que contaminem, ells arrasen l’Amazònia, destrossen el món i neguen el canvi climàtic. Nosaltres som ... hem de ser...

Una minoria molt reduïda està imposant el seu criteri. Fins ara el seu missatge, sacrificis o el caos, pareix que ha calat en molta gent i així ha passat a Catalunya. No obstant això, aquests arguments els anem escoltant ja fa molts anys i, sobre tot, des de l’inici o agreujament de la crisi, però el que és cert és que estem cada vegada pitjor. Ja hi ha veus, com la d’ Ignacio Ramonet, que des d’una posició socialdemòcrata es pregunten sobre aquesta situació “Què passarà quan els sacrificis no acaben amb la crisi”, perquè veuen que aquest no és el camí. Malauradament estem en una economia de consum i si ens foten el jornal, ens tiren al carrer, ens baixen les pensions... el consum queda seriosament tocat i s’entra en una roda que no té fi o si, el caos. Com dirien els de la teoria del caos “tot caos genera un ordre”. Nosaltres diguem ja hi ha prou de tanta mentida i tanta manipulació, que abans dels mercats estan les dones i els homes, que a aquestes altures tots sabem qui són els mercats.

A més a més, tota aquesta situació ve de la mà d’una colla de corruptes que també parlen en nom dels mercats i que són els que ens imposen els nomenats sacrificis. I per si fora poc a penes si paguen imposts. No acabe de veure-li la gràcia.

Altra qüestió és si el capitalisme va a ser capaç de superar aquesta crisi o no. Per al sociòleg alemany Ulrich Beck la resposta està molt clara, no. De moment està emmerdant més la situació i ens du cap a l’abisme tant econòmica com ecològicament. No hem de refundar Europa, si no la Democràcia i apartar del poder a una minoria malaltissa, usurera, alienada, que només creu en el déu dels diners. Hem de tornar el poder al poble, a l’altre noranta nou per cent. Hem de construir un món nou, sense explotació i saqueig sistemàtic de la Terra si volem viure en ella i en pau. L‘altre camí ja veieu on ens està duent. Com ja s’ha dit des d’ Escriure per no Callar cal superar el capitalisme, mestres tant agafem-nos amb força als nostres sentiments.

El Poeta Dissident

I et vull en temps infinit

Cau el dia en temps infinit

mentre la ment s’arrossega

per una rosada incerta

que brilla a la matinada.

La realitat de sobte

et penetra el cos, sospires

i te n’adones d’allò

que està lluny de la mà teva,

una immensa rosa roja

que agullona quan l’agafes.

L’amor immens de l’oceà

envolta totes les illes

perdudes en l’univers

dels sentiments arrelats.

T’he trobat en eixe mar,

una illa entre milers d’illes

i et vull en temps infinit.

He toquejat l’horitzó

Impossible, l’amor vast

que em rodeja tot el cos.

La vida té un gran sentit

lluny de la solitud nua.

El món s’engrandeix, batega,

respira profundament

i jo arreplegue l’alé

que ets tu una vegada més.

Els acomiadaments

no m’agraden, els odie,

neguen la presència

d’allò que no volem ser,

vivència maleïda.

S’apaguen les passions

i amb elles tota la força

dels que estan enamorats.

Nosaltres, tots dos, lluitem

contra eixe gran malefici.

Substituïm el temps mort

i el transformem infinit,

ens diluïm en l’espai,

latents, lluminosos, nus,

sense cap pressa de res.

Et vull i em vols, quina sort

més immensa ens acompanya.

Un ministre de llàgrima fàcil

2011-12-11T09:33:00.000+01:00

Article de Juan Carlos Escuder en Público

Créiem que els tecnòcrates eren sers freds i insensibles, robotitzats baix les lleis del dèficit zero i l’equilibri pressupostari, però resulta que ara vénen evolucionadíssims de fàbrica. Res millor per a fer creïble la duresa dels retalls a Itàlia que contemplar la ministra de Treball, Elsa Fornero, plorant a llàgrima viva en donar a conéixer el seu projecte per a estalviar 30.000 milions d’euros, en el que s’inclou la congelació de les pensions i el retard en l’edat de jubilació. No està clar que els mercats vegen la tele, però si van presenciar la plorera de la ministra van haver de sentir un nuc en la gola i fins que se’ls partia l’ànima per moments. Si no s’apiaden dels italians i relaxen la prima de risc del seu deute és que no tenen cor, o el tenen en la caixa de seguretat d’un banc suís.

No és per comparar, però ací amb les reformes ha faltat dramatisme. No és el mateix escoltar Zapatero repetir el romanç de les mesures dures i difícils que haver-li vist estirar-se els cabells o fer-se esquinçalls la camisa en anunciar el retall del sou dels funcionaris. Serà que no els va el melodrama, però al màxim que han arribat els nostres encarregats de donar a conéixer mensualment l’augment de la desocupació és a posar cara seriosa i circumspecta. I així no hi ha qui es commoga.

L’exemple italià obri un camí distint perquè, a més d’entendrir als especuladors, estableix un corrent de simpatia amb els destinataris dels sacrificis, que tendeixen a pensar que els rics i els polítics només ploren quan piquen ceba. Què li haguera costat a Dolores de Cospedal afligir-se en donar compte de la tisorada als sous dels empleats públics o detallar els seus plans d’austeritat junt amb una xicoteta muntanya de kleenex usats?

Deuria Rajoy tindre açò molt en compte a l’hora de triar el seu ministre d’Economia. No sobra que haja treballat en Goldman Sachs, però l’imprescindible és que estiga familiaritzat amb Sòfocles o haja sigut actor de telenovel·les. Volem veure'l plorar. Fins als cocodrils ho fan quan s’engulen a les seues víctimes.

El talonmà

2011-12-09T08:57:00.001+01:00

Està imputat el soci d’Iñaki Urdangarin, Diego Torres. Estan imputats els responsables de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València que van signar els contractes amb aquesta ONG “sinònim” de lucre. Estan imputats també una desena de persones més que treballaven en les empreses satèl·lit de l’Institut Nóos, que durant anys va presidir Iñaki Urdangarin. Tres preguntes evidents: a què espera la Justícia per a imputar al duc de Palma, a Iñaki Urdangarin? Què més cal per a almenys prendre-li declaració davant del jutge? No hauria també la Fiscalia Anticorrupció d’investigar els comptes de la seua dona, la infanta Cristina, copropietària al 50% d’Aizoon SL, una empresa que es va emportar 1,5 milions d’euros dels diners que va arreplegar la trama Nóos?

Les proves que rodegen el gendre de rei són aclaparadores: és el major escàndol per a la monarquia espanyola des que es va aprovar la Constitució. El grup Nóos, usant la direcció de l’Estat com a targeta de presentació, va recaptar més de 16 milions d’euros entre institucions públiques i empreses privades. És quasi el doble de l’assignació que va cobrar el rei enguany dels Pressuposts Generals de l’Estat per al “sosteniment de la seua família i sa casa”.

En la llarga llista de clients del grup Nóos apareixen 103 entitats: bancs, petrolieres, ajuntaments, autonomies… Entre tots els treballs destaca, pel seu valor simbòlic, un estudi de 134 pàgines pel qual Telefónica va pagar 106.720 euros. Es titula “El compromís amb els stakeholders” però el subtítol és molt millor: “Manual per a la pràctica de les relacions amb els grups d’interés”. És un esport d’elits de què pareix saber molt Urdangarin. Hi ha qui l’anomena talonmà.

Font: Article d’Ignacio Escolar en Escolar.net

Fins i tot “Las Provincias”

2011-12-06T09:37:00.001+01:00

El diari "LAS PROVINCIAS " publicà el proppassat dia 23 de novembre un article d´opinió a càrrec del seu Cap d’Opinió, Pablo Salazar, que marcarà època. Feia molts anys (des de la “primavera de las Provincias”, que acabà el 1977), que no es publicava en aquest diari un article com aquest.

El fracàs del Banc de València

Va ser en l’etapa d’Eduardo Zaplana -que pareix tan llunyana però està molt present- quan es van encunyar els termes de «la terra de les oportunitats» per a referir-se a la Comunitat Valenciana com un lloc de negoci fàcil i d’enriquiment segur, i posteriorment el de «el poder valencià» per a gallejar d’una suposada influència a Madrid que posteriorment es traslladaria a la regió. S’iniciava així una època dominada per la grandiloqüència, pel missatge populista, el de som els millors, els números u en creixement, en turisme, en grans esdeveniments, en camps de golf (la majoria es van quedar en projectes), en parcs d’atraccions, en ciutats de la llum, de les ciències, de les llengües... El discurs va anar passant de mà en mà i va arribar al cim quan Francisco Camps va dir allò de que seríem els primers a eixir de la crisi... Fins en això lideraríem, quina felicitat. Ara la veritat és que continuem liderant, en nombre de parats o en deute de la Generalitat, per no parlar del percentatge de fracàs escolar o de l’increment del nombre de casos de sífilis. És veritat, sí, continuem estant al capdavant.

Quina pena, podíem haver construït un valencianisme distint, però preferim gastar el temps en el que millor sabem fer, focs d’artifici, llum i so espectacular durant uns minuts però que al cap d’uns segons s’esvaeix sense deixar empremta. Només fum. Ens perseguia la maledicció del 'meninfotisme', del em dóna tot igual, però vam voler superar el nostre històric handicap a colp de talonari, o, millor dit, de crèdit, quan no teníem possibilitat de tornar-ho. Una vegada més, el futbol exemplifica el que ocorre: mentre el València CF va treballar modestament, es va equiparar i fins va superar al Madrid i al Barça; quan va intentar competir en els despatxos, en els pressuposts i en projectes megalomaníacs, es va arruïnar.

Això de l’enemic exterior ja no ens val. El perill català s’esvaeix. Ni a Mas, ni a Eliseu, ni a Carod-Rovira els podem tirar les culpes del Banc de València, de la CAM, de Bancaixa, ni tampoc les de Gürtel, Brugal o la depuradora de Pinedo. Hauríem de fer-nos-ho mirar, hauríem de tindre la suficient capacitat d’autocrítica per a poder començar de zero i no tornar a cometre en un futur els mateixos errors. El fracàs del Banc de València és, per descomptat, el dels seus gestors i el dels polítics que els van nomenar, un fracàs perpetrat en els últims vint anys. Però ho és també de la societat valenciana, d’una societat civil desestructurada i d’una burgesia valenciana que ara plora el que no va saber defendre.

Font: Las Provincias